‘Bohemian Rhapsody’
“Is this the real life?”… És la primera frase de la mítica cançó de Queen que dona títol al seu biopic més reeixit, recent Globus d’Or a millor pel·lícula, i nominada als BAFTA i als Oscars d’enguany. El film potser no és exactament “la vida real” del grup, com diu la genial i sorprenent Bohemian Rhapsody en el seu inici –eren tres cançons en una, com revela Mercury, d’una gran exigència vocal–, però sí que és una entretinguda i visual revisió de la mítica formació anglesa, amb la banda sonora, és clar, com a principal reclam i argument. Ni més ni menys que un compendi estel·lar de les seves cançons i himnes –potser el grup de pop rock que n’ha fet més en la història.
Èxits musicals de la sòlida i mítica banda a part, Bohemian Rhapsody té altres factors que sumen, i molt. La malaltia amb el trist desenllaç ja conegut toca la fibra de qualsevol espectador. I el concert Live Aid for Africa del 1985 com a clímax del film és tot un encert, molt ben resolt tècnicament, a més de reinterpretat al detall. A més, la interpretació de Rami Malek (millor actor a la sèrie Mr. Robot el 2016) d’una irresistible personalitat tan complexa, volàtil i eclèctica és més que convincent. I ja ha estat premiada també als Globus d’Or. La versatilitat d’aquest actor nascut a Los Angeles fa 37 anys ha quedat prou demostrada en els seus dos darrers treballs: recuperant el personatge de l’indefens, humà i vulnerable Louis Dega en el remake de Papillon (interpretat fa 46 anys per Dustin Hoffman) i flotant ara a l’escenari sota la complicada pell i ombra de tot un mite com Farrokh Bulsara, més conegut com Freddie Mercury.
La pel·lícula, dirigida per Bryan Singer, és rodona, tot i no ser una obra mestra ni un gran film. Amb guió d’Anthony McCarten i fotografia de Newton Thomas Sigel, Bohemian Rhapsody esdevé un gran muntatge musical dirigit al cor dels fans. Òbviament, està lluny dels documentals Days of our lives i Freddie Mercury: the great pretender, prou més fidels a la història real del grup, amb els testimonis dels protagonistes i en què es dona visibilitat, entre altres qüestions, als problemes de Queen amb la crítica en els seus inicis.
Bohemian Rhapsody té, a més, el beneplàcit i la complicitat de Brian May i Roger Taylor –sembla que John Deacon ha pintat poc dins i fora de la pel·lícula, tot i haver creat alguns hits–, com es va veure en l’entrega dels Globus d’Or. Els més acèrrims seguidors de Queen i Freddie Mercury trobaran a faltar fidelitat en algunes seqüències clau de la història de la banda. El vocalista no va explicar als seus companys que tenia la sida abans del mític concert benèfic. Un concert que suposa una autèntica pujada d’adrenalina afegida per a tots els EGB, que poden rememorar el deliri a l’estadi de Wembley amb Radio Ga Ga, Crazy little thing, Hammer to fall, We will rock you i We are the champions. Els plans zenitals sobre el públic potencien l’èxtasi musical.
El film fa sang, tot i que potser no la suficient, del mànager particular de Mercury, Paul Prenter –segons Roger Taylor, l’autèntic càncer del grup–, interpretat per un correcte Allen Leech. En canvi, la pel·lícula planeja de manera molt més suau sobre la vida fosca, desenfrenada i descontrolada de sexe, drogues i festes de Freddie. Bohemian Rhapsody és, al final, un agradable embolcall en què les discussions del quartet estan de vegades simplificades en escenes infantils poc versemblants. La relació del cantant amb les seves parelles, Mary Austin (Lucy Boynton) i Jim Hutton (Aaron McCusker), està readaptada a un guió amb llicències típiques de Hollywood, perquè gairebé no hi hagi cap dolent en la història. Una trama en què la música de Queen acompanya fins a la sortida de la sala de cinema, i molt més enllà. Perquè com deia Freddie, The show must go on.