Pantalla

El turment i l’èxtasi

Per poder veure com més pel·lícules millor em vaig fer acomodador voluntari del cine del col·legi. Els dissabtes a la tarda projectaven dues pel·lícules, primer “la dolenta”, que era en blanc i negre, i després “la bona”. Els diumenges, primer “la bona”, després “la dolenta” i al final un altre cop “la bona”. Em van equipar amb un lot i conduïa al seient els que arribaven enlluernats del carrer. Era un cine obert a tothom, però hi assistien sobretot nens i nenes. El col·legi, masculí, només acollia nenes a través de les sessions de cine. Rebien per part meva deferències. A alguna, ja l’esperava. Si aquell dia no es feia present, donava la jornada per perduda. Mig perduda: sempre quedaven les pel·lícules. També algun cop m’havien destinat al petit bar del cine, que es trobava dins la sala. Per accedir-hi, havia de passar per la cabina de projecció. Hi veia el mestre Colomer fent anar la màquina i rebobinant les pel·lícules. Del cine, ja ho he dit, m’agradava i em meravellava tot. Encara sento l’olor dels carbons que en cremar produïen la llum i la del greix que lubrificava l’engranatge del projector. Al bar vaig descobrir la novetat dels dònuts. A l’hora de l’arqueig, als capellans no els devien sortir els números: me’ls menjava de dos en dos.

De tant en tant, entrava en Borràs, un noi pèl-roig que feia d’ajudant del mestre Colomer, i se n’enduia un. També menjava pega dolces –Zara– i crispetes. Sempre, des de llavors, he estat molt tolerant amb els que consumeixen crispetes i altres productes al cine. Al cine s’hi anava també a berenar.

Un cap de setmana van projectar El turment i l’èxtasi, història de les relacions difícils entre el papa Juli II i Miquel Àngel mentre aquest pintava la capella Sixtina. Ja l’havia vista al cine Serra de la Rambla quan es va estrenar. Abans de “les lletres” la pel·lícula duia incorporat un documental fantàstic sobre l’obra escultòrica de Miquel Àngel. Va començar la projecció, i el documental que esperava no hi era. El rector l’havia prohibit perquè hi sortien nus. Vaig fer un acte heroic: dimitiria d’acomodador si no s’oferia el segment. Em vaig quedar sense lot, sense dònuts i pensant si el meu gest inútil no havia estat conceptuat de ridícul.

Molts anys més tard es va obrir a Mataró l’espaterrant cine Núria. Em van convidar a la sessió inaugural. No hi vaig assistir: els propietaris, per presumir d’edifici, havien tallat sis plàtans del carrer. Tantes vegades com hi vaig anar, després de l’exhibició de principis que no va ser detectada per ningú... El programava el senyor Manuel Vilatersana. Abans de començar la pel·lícula et tenia mitja hora dret explicant-te com seria de bona la pel·lícula de la setmana següent. Al cine Serra, anys abans, el programador, el senyor Ramon Roca, feia el mateix. El cine era una sessió contínua. I un èxtasi.

El turment i l’èxtasi Direcció: Carol Reed Guió: Philip Dunne i Carol Reed. Basat en la novel·la d’Irving Stone País: Estats Units Any: 1965
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor