Teatre

AIXA GUERRA

Coreògrafa

“La coreografia depèn de quina història s’expliqui”

Celebra que, per una vegada, algú pensi en la responsable de coreografia. Al costat del director d’escena i del musical, fan una feina imprescindible perquè els musicals brillin. Els números de ball són els moments de més esplendor de les peces de gran format. També és imprescindible negociar amb l’escenògraf els espais i els mòduls que aniran apareixent per poder fer compatible els canvis d’escena amb els números de ball. Per a La jaula de las locas han utilitzat molt de jazz, però els tipus de dansa varien en funció del que necessiti la història. Estan al servei d’explicar la peripècia dels personatges.

Quin pes té la dansa en un musical?
En una peça de dansa, les coreografies tenen entitat pròpia, però en un musical estan al servei de la història. És teatre. La música i el moviment hi són per completar les vivències dels personatges, la seva història.
Abans es diferenciava molt entre els actors i els cantants d’un musical. Ara la distància s’ha reduït molt. També passa entre els actors i els ballarins?
Sí que ha millorat, però encara hi ha molta diferència de moviment entre els ballarins i la resta del repartiment. No es pot comparar amb els Estats Units, on em vaig formar, ja que allà trobes una pila d’actors que saben cantar, actuar i ballar alhora. Aquí en pots trobar alguns, però no n’hi ha gaires. Aquí els actors són més específics, el tipus d’especialitat que dominen depèn sobretot de l’escola o dels llocs on s’han format. A La jaula de las locas hi ha un cos de ball que, a més de ballar, també canta i actua. D’altra banda, hi ha els actors protagonistes, que, generalment, hem d’aconseguir que es moguin amb harmonia.
Què passa quan els protagonistes no tenen ritme? Se’ls amaga?
Fem màgia! La veritat és que, abans de res, un cop fet els càstings, mirem qui tenim al davant. Els fem un vestit a mida, amb cada partitura de moviment. Primer mirem què poden fer, si se senten còmodes amb la proposta que els fem (perquè si no ho estan no podran donar el millor de si mateixos). La màxima, en tot moment, és ajudar-los a dur a bon port el seu paper, sumar sempre. Mirem de potenciar les seves habilitats.
A la dificultat de ballar, s’hi afegeix que han de cantar i que no poden alterar el ritme de la respiració!
Això és qüestió d’entrenament. Has de saber controlar el diafragma per poder agafar aire i alhora moure’t lliurement. Tot és entrenament, al final.
Depenent del temps que hi hagi per preparar un muntatge, més bé es podran resoldre els punts conflictius de dansa...
Els temps d’assaig sempre són mínims, perquè el temps vol dir cost econòmic per als productors. Sempre s’arriba a un equilibri (assajos entre set i vuit setmanes) per fer l’impossible. Si tinguéssim sis mesos, per exemple, tothom estaria molt entrenat i es podria ser molt més ambiciós.
Ballar exigeix molta força. A partir de quina edat un ballarí tindrà dificultats per tenir l’energia necessària.
La dansa, és cert, exigeix molt físicament, però això fa que el cos del ballarí estigui molt entrenat i que la seva trajectòria es pugui allargar molt. És cert que en tècniques com la clàssica té un límit, però després et pots reconvertir a altres tipus de dansa. A La jaula de las locas, per exemple, es balla jazz, que té un component de dansa africana, però també de clàssica. A la nostra companyia, per exemple, hi ha una ballarina fantàstica de 45 anys. De vegades patim amb la dansa, però ho disfrutem molt, també.
Sovint, el físic dels ballarins remet a uns estàndards musculats i prims i exclou la resta. O és una sensació errònia?
Un espectacle musical és teatre i, per tant, hi cap tothom. La tria no està determinada per les mides, sinó per la capacitat de transmetre. Per explicar una història ens ha de ser igual quin cos l’expressi. És cert que avui dia preval molt un determinat cos. Per posar-te un exemple, jo mateixa faig 1,70 m i peso uns 80 kg i sempre he tingut cabuda en un musical tot i no estar dins dels estàndards. Intento triar les persones que em mouen, que em transmeten emocions amb el seu moviment i la seva manera d’estar en un escenari, la seva presència.
Quin pes té la dramatúrgia en el cos de ball? Són un complement o evolucionen amb l’obra?
Jo evito que ballin sense significat, hi ha d’haver un per què. Si entre tots estem explicant una història, procurem que cadascú generi un personatge diferent, que expressi allò que l’autor i el director demanen.
I es procura donar instants de lluïment a cada ballarí, també?
Miro quines possibilitats hi ha perquè tothom llueixi, però tenim el límit de la història. Quan reps el guió, queden pautats els llocs de ball amb uns números marcats. Si fos una creació, sí que tindria més marge. Dins d’aquests límits, però, intento cuidar tothom. Que se sentin realitzats.
El cos de ball ve dels espectacles de revista, no? Van tenir la idea d’ajuntar números còmics amb ballats i cantats a partir d’una trama.
També hi ha molta tradició als Estats Units de transformar un muntatge clàssic en un musical. És el cas de West side story, que és un Romeo i Julieta, o de Rent, que s’inspira en La Bohème... Hi ha moltes bases diferents des d’on apareix el musical com a gènere.
Quina importància té en el procés, la sala d’assaig?
Els de l’equip artístic vam començar a treballar l’octubre del 2017, quasi un any abans. Vam estar pensant com havia de ser tot plegat, però al final hi ha moltes accions que sorgeixen a la sala d’assaig. És el lloc de prova, de joc. I de cop, ens porta solucions que no prevèiem. Partim del text i de la música per poder volar.
Saber quina és l’escenografia és clau, no?
Potser m’hi he reunit vint cops, amb l’escenògraf, per saber bé les mides i tots els elements que apareixen en escena. La història s’explica tant des del punt de vista coreogràfic com de l’escenografia.
Quina diferència hi ha entre ballar amb músics en directe o amb música enllaunada?
En directe t’obliga a estar molt més atent, perquè el director té un humor diferent en cada funció i varia el tempo amb què dirigeix. Ens fan estar més vius, i això evita que la funció s’aplani. A més, sents la música que et ve de baix i és un salt d’adrenalina. T’ajuda molt a estar connectat tota l’estona.
Cada tipus d’història es deu ballar de manera diferent, no? No deu ser el mateix fer una coreografia d’Els miserables que de La jaula de las locas.
Els miserables, en concret, no té cos de ball, però si en poguéssim posar un, tindria un altre tipus de ball.
Com el musical íntim i compromès de Maremar, per exemple, no?
Sí perquè utilitzen un tipus de dansa contemporània més abstracta. El jazz que s’utilitza a La Jaula de las locas és molt concret, perquè ens remet a una història cabaretera. Ara bé, hi ha moltes altres possibilitats per fer coreografies del cos de ball, depenent de quina història s’hagi de transmetre.
Deu ser reconfortant, doncs, canviar d’estils de musicals. Per abordar diferents maneres de coreografiar..
I tant, abans de La jaula de las locas vaig coreografiar una sarsuela amb Mario Gas. Canviar d’estil és composar-te una samarreta nova. I ve molt de gust, canviar de roba, de tant en tant.

JORDI BORDES

jbordes@elpuntavui.cat

HARMONITZAR

“La màxima, en tot moment, és ajudar-los a dur a bon port el seu paper, sumar sempre. Mirem de potenciar les seves habilitats”

COSSOS

“Per explicar una història ens ha de ser igual quin cos l’expressi”

MÚSICA EN DIRECTE

“Ens fan estar més vius. I això evita que la funció s’aplani. A més, sents la música que et ve de baix i és un salt d’adrenalina”

DE PERFIL

De llarga trajectòria professional, prefereix separar quan fa de coreògrafa o quan balla. Es pot estar als dos costats de la moneda però és una bogeria, aclareix. Ella és la responsable que els ballarins de La jaula de las locas es pengin de la gàbia i baixin pel pedestal, en forma d’escala de revista, però també que els actors facin una tombarella enrere (Mireia Portas) en la desbarrant escena en què els pares de la noia, d’ultradreta i d’una religió preconciliar, entren a casa dels pares del pretendent de la seva filla i coneixen el seu pare i una mare que està fora de tots els seus esquemes. La vaixella grecoromana té unes il·lustracions d’allò més curioses. La Verge Maria del fons és d’una forma ben particular. El cambrer camina estrany i, enmig d’aquest brogit, els plats volen mentre els protagonistes canten. Una escena còmica brillant.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)