Lletres

Bucarest, a la tristesa sense fi de la meva vida

Cartarescu combina la descripció de la família i de la ciutat de Bucarest amb els seus estats d’ànim sempre al límit

Poca informació deuen tenir els membres de l’Acadèmia Sueca en el moment d’emetre el seu veredicte. Ho dic perquè haurien de comptar amb autors com el romanès Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956). Carregat de premis internacionals, la prosa de les seves obres és un enlluernador exercici d’estil en què l’acció pertany al llenguatge dins d’una estranya i natural síntesi. L’ala esquerra ens arriba de nou a través d’una traducció ben travada d’Antònia Escandell, que la converteix en una altra obra d’art, com ja havia fet amb Solenoide, també al catàleg de Periscopi. L’ala esquerra és la primera part de la trilogia Encegador, i m’ha recordat per intensitat els relats autobiogràfics de Thomas Bernhard. Podríem dir que té la profunditat d’Elias Canetti i el pessimisme malaltís d’Emil Cioran. El resultat és d’una bellesa sense límits, una exploració de l’abisme.

Cartarescu combina la descripció de la família i de la ciutat de Bucarest amb els seus estats d’ànim sempre al límit. Després de parlar-nos de “la tristesa sense fi de la meva vida” continua: “Bucarest esclatava de sobte rere el vidre, blau de la lluïssor de la lluna.” La prosa neuròtica i encomanadissa no es deté, i la poesia sorgeix de manera natural fins a tenyir el relat d’una harmònica descripció del caos: “Les artèries principals del somni giraven bruscament cap a les autopistes de la realitat, creant així constel·lacions i engrames que algú, des de molt amunt, hauria pogut llegir com si fos un tatuatge multicolor, i algú, des de molt avall, hauria pogut sentir a la pròpia pell igual com se sent la tortura sàdica dels tatuatges.” I alguna cosa de tatuatge literari té L’ala esquerra, una obra que aprofundeix en la reverberació de les paraules que s’amaren de la realitat i la devoren.

L’ala esquerra
Mircea Cartarescu Ed.: Periscopi Pàgines: 480 Preu: 18,90 euros

Les alegries i les solituds de Yonathan Avishai

sentir el trio que forma el pianista israelià Yonathan Avishai amb el contrabaixista Yoni Zelnik i el bateria Donald Kontomanou és una experiència única. El nou disc s’inicia amb una interpretació aprofundida de Mood Indigo, de Duke Ellington, de qui Avishai ha dit: “Ellington és encara un pianista i compositor completament modern.” Les vuit peces que recrea el trio, la majoria pròpies, es mouen en els límits entre la modernitat i la tradició, i ens acosten a una visió desinhibida del blues, romàntica i inconstant, plena de les alegries i les solituds que augura el títol del treball. Només a piano o en trio, un té la sensació que l’instrument que proposa Yonathan no és lluny dels moments més inspirats dels seus companys de catàleg Keith Jarrett i Jan Garbarek. Entre les preferències, em quedo amb Tango, que m’ha recordat el totalitzador primer Metheny d’ECM, és a dir, un crac.

Joys and solitudes
Autor: Yonathan Avishai Discogràfica: ECM Preu: 15 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)