Articles

De sobte eren arreu

L’Editorial Fonoll publica la primera antologia d’articles escrits per les dones pioneres del periodisme català i que van marcar un camí entorpit pel franquisme

INCOMPLETA
Aquests anys s’han recuperat les figures masculines del periodisme dels anys trenta. Elles, però, també hi eren

I de sobte, elles eren per tot arreu. Això li va semblar al poeta J.V. Foix en un article publicat a La Publicitat el 17 de gener del 1932 i que serveix com a punt d’arrencada de la introducció que fan els periodistes Francesc Canosa i Elena Yeste a l’antologia Dones que surten del paper. Periodistes catalanes que expliquen un país (Editorial Fonoll). Es tracta d’un recull d’articles periodístics publicats per dones en un període que va des del 1879, en plena Renaixença, fins al 1938, a les portes de la derrota de la República i l’inici de la foscor franquista. Un període que inclou l’esclat del periodisme modern, entre els anys vint i trenta, per part de cronistes, reporters i escriptors que inventaven gèneres, experimentaven amb la narrativa periodística i creaven un nou llenguatge ple de modernitat. Durant la darrera dècada, aquest país ha recuperat les figures d’Eugeni Xammar, Josep Maria Planes, Lluís Capdevila, Joaquim Ventalló, i també el vessant d’articulistes de Josep Maria de Segarra i Josep Pla, copartíceps tots ells d’una edat d’or del periodisme català en què es van posar les bases d’un periodisme desacomplexat i modern a l’altura del que passava en altres països europeus i als Estats Units.

Tots ells homes, però, tot i que no estaven sols. Elles també hi eren. I, de fet, sortien d’arreu, com exclamava J.V. Foix en aquell article a La Publicitat sobre “la invasió femenina” a la universitat i en la defensa dels drets i de la vida col·lectiva dels catalans. I també en el seu periodisme. L’antologia de Francesc Canosa i Elena Yeste té l’encert de completar aquesta recent recuperació de la nostra tradició periodística i literària amb la incorporació de la meitat dels seus protagonistes, les dones, que hi eren. I de quina manera!

Irene Polo és, per a qui signa aquest article, un dels casos més espectaculars del paper protagonista de les dones en aquella dècada en què es van posar les bases del periodisme català modern, i de com vam ser capaços d’oblidar-les i arraconar-les en l’oblit més indigne. Irene Polo va ser una jove periodista i actriu que es movia amb inquietud i energia en diaris catalanistes i d’esquerres com La Humanitat, L’Opinió, Mirador i La Rambla. Tenia la prosa irònica, personal i intel·ligent dels seus companys de redacció, com Planes i Segarra, i la gosadia de no aturar-se en absolut davant d’un bon reportatge: des d’infiltrar-se en les mines de Sallent per explicar les condicions de treball que hi havia, fins a perseguir per la muntanya de Collserola Francesc Cambó en el seu passeig matinal mentre el patriarca reflexiona sobre el futur de la Lliga i del país, passeig que va donar com a resultat una crònica entre l’humor i la crítica mordaç que avui seria una peça d’un atreviment i d’una modernitat absoluts. Entre altres coses, i enllaçant amb la que avui és l’actualitat més dura, va ser una de les periodistes enviades a seguir el judici contra Lluís Companys i el seu govern. Després de fer tot això, Irene Polo va embarcar el 1936 al vaixell on viatjava la companyia teatral de Margarida Xirgu, i no va poder tornar mai més a Barcelona. Va emmudir i desaparèixer com ho va fer la resta d’aquell periodisme català que havia brillat durant la dècada dels trenta i que va haver de callar i exiliar-se durant més de quaranta anys, deixant sense referents els que al cap de quatre dècades van reemprendre el periodisme en català. Durant molts anys, no es va saber què se n’havia fet, d’ella. Fins que el seu rastre va captar l’atenció d’alguns investigadors de la Facultat de Periodisme de la UAB i es va saber que havia tingut un final tràgic: es va treure la vida pocs anys després de començar l’exili.

explicar el país

D’Irene Polo, el llibre de Canosa i Yeste en recull cinc articles, un sobre la situació de la platja de Barcelona, un altre sobre “el món trist i pintoresc de les cases d’empenyo”, el reportatge sobre les mines de Sallent, un altre sobre la falta d’escoles a Catalunya i un darrer sobre el sorgiment del feixisme a Espanya, l’any 1934, per al qual es va infiltrar en un acte a El Escorial de les Joventuts d’Acció Popular, vinculades a la CEDA. Unes temàtiques que pretenien explicar el país des de tots els punts de vista, i deixant clar que no hi ha, ni hi havia llavors, un periodisme de dones i un periodisme d’homes. A banda de Polo, l’antologia recull articles d’Aurora Bertrana, Anna Maria Martínez Sagi, Teresa Pàmies, Rosa Maria Arquimbau, Maria Teresa Gibert, Anna Murià, Maria Pi de Folch, Conxa Espinalt, Rafela Ferro, Llucieta Canyà, Carme Karr, Maria Josepa Massanés i Mercè Rodoreda, que l’any 1933 va fer per a La Rambla un retrat sobre la dona i la filla de Francesc Macià en la intimitat.

DAVID MARÍN

dmarin@lrp.cat

El primer article, sobre la desigualtat laboral

El primer article de l’antologia de Canosa i Yeste es va publicar el 15 de juny del 1879 a La Renaixensa i el signava Dolors Monserdà de Macià: era el primer article en català signat per una dona. Monserdà de Macià el dedicava a “la producció de la dona” i és, de fet, d’una actualitat innegable: destacava com n’és, de “tristíssim, desconsolador, veure com de dia en dia li van escatimant [a la dona] la retribució de son treball, com de dia a dia ha de duplicar les hores”, per poder aportar un sou digne a la família, i tot això amb unes càrregues d’hores del tot excessives en comparació amb els seus companys homes.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)