Dolor i gloria

Un cop més, Pedro Almodóvar, als 69 anys, obliga el públic a decantar-se en dos grans grups: fans incondicionals i detractors inamovibles. Del cinema del director manxec sempre s’ha dit que o l’estimes o l’odies. No hi ha terme mitjà, només extrems. T’agrada o no t’agrada. Potser amb Dolor y gloria hi haurà de nou un petit ventall de possibilitats, igual que amb Mujeres al borde de un ataque de nervios, això sí, per motius diferents. La famosa comèdia del 1988, nominada als Oscars, era una pel·lícula amable i vertiginosa per a tots els públics. En el seu darrer film, Almodóvar torna al seu particular i habitual relat costumista i dramàtic, sense els extrems d’altres obres, però amb un to narrador i visual tan perfeccionista que no deixa ningú indiferent ni decebut. Podríem dir el clàssic “Almodóvar ho ha tornat a fer”, ja que aconsegueix un altre cop, i després d’alguns treballs discrets, vorejar l’excel·lència artística per la manera d’explicar una història. I a més ho torna a fer defugint cap innovació o element novedós, ja que insisteix en el seu elenc clàssic d’actors (Antonio Banderas, Penélope Cruz, Cecilia Roth, Julieta Serrano) i en els seus relats autobiogràfics.

En el cas de Dolor y gloria, Almodóvar esdevé més autobiogràfic que mai. A La ley del deseo (1987), el caràcter del guardonat director ja transcendia a través d’Eusebio Poncela, i en altres films sempre ha deixat anar les seves tendències, voluntats i inquietuds en alguns dels seus personatges o situacions. En aquest cas, un enorme Banderas (a anys llum, en el bon sentit de l’expressió, dels seus papers comercials a Hollywood) fa autoficció amb un retrat d’Almodóvar gairebé al cent per cent. Ell mateix ha reconegut que Almodóvar vol dir coses amb aquest paper que fins ara no havia dit. De la seva infantesa, de la seva experiència, de la seva vida... sempre amb un aire agredolç.

L’actor malagueny interpreta Salvador Mallo, un famós i turmentat director en hores baixes, tant físicament com anímicament, que està entrant perillosament en una fase autodestructiva de depressió i solitud. El seu primer i tardà contacte amb les drogues no fa més que augmentar una estripada imatge, mentre va recordant i repassant en excel·lents i ben portats flashbacks la seva infància a Paterna, el seu primer desig i la relació amb la seva mare i amb la seva parella d’adolescència, que tant el va marcar. Tot i repetir els seus clixés habituals, Almodóvar manté la tensió argumental i visual al límit, gràcies al seu enorme ofici darrere la càmera. Se serveix, com sempre, d’imatges visuals molt potents, com la que obre la pel·lícula, amb Banderas sota l’aigua d’una piscina, la seva mare cantant vora el riu, el seu alumne analfabet banyant-se nu al pati de la seva cova d’infància... El ritme narratiu, l’aprofitament de la quotidianitat i la realitat en certes escenes i una mica de comèdia en alguns diàlegs són marca de la casa. Emotivitat i estètica exemplars, portades sempre pel bon camí, amb honestedat i ara ja amb una gran maduresa.

Pedro Almodóvar vol manifestar el seu infinit amor pel cinema, dins i fora del film, fins a deixar clar que és la raó fonamental de la seva existència. Sense rodar, ell no funciona. Òbviament, el seu incontrolable ego torna a omplir la pantalla. Tanmateix, el fidel públic de fa anys li perdonarà, i el nouvingut quedarà atrapat per aquesta història, potser una mica repetida, però explicada amb l’exquisit segell d’un narrador únic i excèntric que fa de la seva creativitat tot un motor vital.