Teatre

Emocionar des de la intimitat

The Feliuettes arriben a un grau de maduresa a ‘Akelarre’; Les Impuxibles arrodoneixen les formes per abraçar l’adversitat, la malaltia que ha condicionat tant la seva relació de germanes

El món per un forat. Avui hi ha valentia per exposar situacions íntimes. Com parlar de la dificultat d’un embaràs ectòpic, o sortir de l’armari per anunciar que s’és una persona diagnosticada amb un trastorn obsessiu compulsiu (TOC). Al mèrit d’exposar-se, cal trobar-li la forma perquè connecti amb tot tipus de públic. En això, es poden trobar mecanismes com la sinceritat o la comèdia, dues eines molt vàlides que la humanitat ha fet servir per créixer i reconèixer-se.

Autora i actriu: Concha Milla

Lloc i dia: La Gleva (13 de març)

ESTIGMES

Les preocupacions que estan sorgint darrerament a la cartellera parlen molt d’alliberament. I això és molt necessari. Si Marta Aran parla de la impossibilitat de sentir plaer (Els dies mentits), Claudia Cedó reconstrueix el seu drama a l’hospital (Una gossa en un descampat) o anys enrere, Gemma Brió narrava les poques hores de vida del seu fill (Llibert). Ara,Concha Milla parla de la dificultat de quedar embarassada i del seu embaràs ectòpic, que va estar a punt d’ocasionar-li la mort. Ho fa, evidentment, amb una poètica i un espai sonor que l’abraça. De la ràbia de Yerma s’arriba al dolor físic i psicològic d’Estigmes. Milla compta amb la direcció, necessàriament sensible, de Francesc Cuéllar, que aborda una paleta ben diferent de My low cost revolution

Tot i que no s’estalvia la duresa de la situació, ja que la narra quasi cronològicament i en primera persona del singular, les cerques de Google, el recurs relaxant de les ones del mar i les projeccions en petit retall d’alguns dels seus monòlegs, aporten un distanciament que permet recuperar la calma. Hi ha molt dolor en cadascuna de les seves paraules i dels seus gestos, però les ganes d’explicar-ho ja transmeten una necessitat de sortir-se’n, de saber-se útil per trencar fantasmes. Teatre de vida.

Companyia: The Feliuettes

Lloc i dia: Maldà, 19 de març (fins al 14 d’abril)

AKELARRE

La companyia manté el seu humor inclassificable (The Feliuettes i Cobi, Curro Naranjito), però arriba a un grau de maduresa amb Akelarre. A la diana hi ha el masclisme. Utilitzen l’humor amb cinisme: si no pots amb l’enemic, uneix-t’hi i ves minant el seu discurs des de dins. Com qui no vol la cosa, amb aquell humor tan genuí de riure’s d’un mateix perquè la resta del món quedi encara més en evidència. La presència del pianista Gerard Sesé guanya molt pes en l’escena, perquè és antagònic a les noies i tant pot voler empatitzar-hi (voldria conèixer els dolors de la menstruació) com correspondre al típic paper de mascle alfa, amo de tots els privilegis. La comèdia musical, amb algun toc ben agre que pot incomodar els i les espectadores, mossega en camps verges com la masturbació femenina, la fal·làcia de la pornografia (amb una comicitat que descol·loca) i la conversa de les velles beates. L’humor és un element indispensable per a la reivindicació. També en el camp del gènere. Un bon exemple és el Dancing with frogs (amb un penis que pendula com un botafumeiro i que seria el díptic del «teló» d’Akelarre) o la crua comicitat d’Agnès Mateus a Rebota, rebota y en tu cara explota. També Akelarre tracta el tema de la violència de gènere i les assassinades per les seves parelles amb la ingenuïtat d’una Caputxeta Vermella.

Companyia: Les Impuxibles

Lloc i dia: Sala Beckett, 24 de març (fins al 14 d’abril)

suite toc núm. 6

S’ha d’escoltar sempre el que diuen Les Impuxibles. Des que van entrar en el camp desconegut de Limbo, van donant la seva visió del món, des d’un cert privilegi d’accés cultural.A Aüc van fer un lament, que encara glaça. Ara parlen d’una malaltia psíquica que coneixen bé, amb la qual conviuen. Amb una música imparable, el moviment deixa de ser brusc i s’arrodoneix. És la seva manera de demostrar com es pot integrar una malaltia; no busquen agradar al públic tot i que ara els quadres tenen una estètica suggeridora. I una frase rebota: “Tu sempre ocupes tant d’espai.” Qui és aquest “tu”? Un mateix? La germana que demana atenció? La malaltia? Només es pot acceptar quan se l’abraça. Corprenedor.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)