Lletres

Àngels Cabré

Directora de l’Observatori Cultural de Gènere i escriptora

“Mentre no hi hagi igualtat, calen les quotes”

Fa sis anys, l’escriptora M. Àngels Cabré va decidir crear l’Observatori Cultural de Gènere per denunciar “la invisibilitat” i la “infrarepresentació” de les dones en el sector de la cultura

MENTIDES
“Hi ha moltes mentides sobre les quotes.Diuen que es tracta de posar dones dolentes en lloc d’homes bons, però això no és així”
LA XIFRA
“Les dones només guanyem el 18% dels premis literaris. Això vol dir que la consolidació de les carreres literàries de les dones és infinitament més difícil”
SOBREESFORÇ
“A les dones ens demanen que siguem Shakespeare per poder fer una conferència en un lloc important”
INJUSTÍCIA
“Avui les dones estem molt més preparades que els homes, però se segueix premiant el talent masculí encara que estigui per veure”
wVirginia Woolf es preguntava quina vida més difícil hauria tingut una suposada germana de Shakespeare si hagués tingut el mateix talent per a les lletres. Avui ho hauria tingut millor?
La història de la germana de Shakespeare d’Una cambra pròpia sempre l’explico, perquè és molt significativa. En cada societat hi ha unes dificultats diferents per a les dones (l’accés a l’educació, a la cultura...). A partir de Wolf, les dones escriptores van començar a construir una genealogia que, més endavant les nostres, M. Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, van ajudar a construir. Ara, òbviament, ho tenim més fàcil, perquè els estudis ja els tenim (estem en doctorats, càtedres...), però continuem estant infrarepresentades. En la literatura, respecte a altres sectors culturals, és on hi ha més representació de dones, però és una dada enganyosa, perquè vam fer un informe que diu que les dones només guanyem el 18% dels premis literaris. Això vol dir que la consolidació de les carreres literàries de les dones és infinitament més difícil.
A què es deu que només el 18% dels premis literaris siguin per a dones?
Perquè hi ha moltíssims jurats que encara són molt masculins; perquè hi ha una inèrcia que diu que els llibres fets per homes són més interessants, més importants i potents, i perquè hi ha una homosociabilitat masculina per la qual encara molts homes donen suport a altres homes amics seus; és a dir, que hi ha molt intercanvi de premi. Passa exactament igual amb les editorials: exceptuant aquesta moda molt recent del feminisme, que fa publicar llibres que fa cinc anys ningú no volia, resulta que a les editorials segueixen publicant una majoria d’homes. Vam trobar premis que no s’havien atorgat mai a dones. La realitat sembla més igualitària, però no ho és.
Només el 20% de l’obra publicada és de dones, però l’estadística també diu que les dones llegim més que els homes. Com s’explica això?
Sí, aquí és on hi ha la contradicció. És una vergonya nacional. No només no ens deixen participar com a agents, sinó que, sabent que som majoria consumidora, no respecten aquesta majoria. Estan perdent pel camí una comunicació directa amb el públic perquè donen uns productes que no interessen directament aquell públic. Aleshores, trobem una sèrie de dones llegint una sèrie d’homes que fan coses ja molt antigues i, en canvi, s’estan perdent traduccions o coses d’aquí que són molt interessants i que les hem de publicar en editorials petites i fent esforços gratuïts. Per això, al meu criteri, tenim un nivell literari molt baix. Avui les dones estem molt més preparades que els homes (tenim més títols, més doctorats, més idiomes...) i, en canvi, se segueix premiant el talent masculí encara que estigui per veure. A les dones ens demanen que siguem Shakespeare per poder fer una conferència en un lloc important. Tenim una infrarepresentació manifesta.
El sector de la literatura continua massa masculinitzat, doncs?
Sí! Un exemple el tenim en els suplements culturals dels diaris: hi ha una majoria flagrant de col·laboradors homes i de llibres ressenyats que són escrits per homes. Hi entren molts llibres d’homes mediocres, i només hi entren dones que en aquell moment estan de moda i no tenen més remei que posar-les, siguin bones o dolentes, cosa que tampoc ens convé i, en canvi, els llibres interessants generalment no hi entren. Ho dic per experiència, perquè fa gairebé trenta anys que em dedico a la crítica literària, i ha estat una feina difícil intentar introduir continguts de dones.
Malgrat que hi ha una llei d’igualtat, la realitat diu que no es compleix.
La llei d’igualtat no preveu sancions, de manera que no la compleix ningú. Això s’ha de revertir, i allà on hi hagi un sol euro de diner públic, ja sigui en un diari, una editorial, un equipament cultural o una institució, s’ha d’invertir de manera repartida.
Si soc home, tindré més possibilitats que les editorials em facin cas?
Sí. L’estadística diu que si ets dona només et donaran el 18% dels premis literaris, i si ets home, el 82%. Jo he estat infinitat d’anys sense presentar-me a premis perquè veia aquesta proporció. I també hem de parlar dels jurats, molts formats per homes. Des de fora, la percepció és que hi ha molta dona, però després la realitat dels números diu que no. No ens autoenganyem.
És partidària de les quotes?
Totalment. Les quotes són absolutament necessàries mentre no s’assoleixi la igualtat. Quan hi ha una infrarepresentació de qualsevol sector, les quotes són un mal menor. Si un museu l’ha dirigit durant trenta anys un senyor, en fer un canvi la prioritat l’ha de tenir una senyora; igualment en un premi literari, a iguals capacitats, si no s’ha donat mai a una dona, s’hauria de donar durant uns anys a dones. Les quotes són un mal menor.
Tampoc hi ha gaire voluntat política de fer-les complir?
Zero. Hi ha moltes mentides sobre les quotes. Diuen que es tracta de posar dones dolentes en lloc d’homes bons, però això no és així. Tenim un món ple d’homes mediocres. A iguals capacitats, allà on hi ha una absència, cal prioritzar. Per exemple, si en una escola de primària no hi ha ni un mestre home, en la primera plaça que sortís hauria de tenir prioritat un home, perquè aquella escola mereix una representació variada. Quotes a les dues bandes, allà on calguin, per fer la societat més repartida. Però no hi ha cap voluntat política. Entre els partits polítics que neguen les quotes, com Ciutadans, i altres com Vox que neguen la violència de gènere... ho tenim complicat. La resta, en el tema de les quotes, haurien de ser molt taxatius i aplicar-les immediatament.
Hi ha perill que reculem?
Sempre hi ha perill, però estem en un moment d’unitat mundial de difusió del feminisme i de consens sobre unes mínimes bases. Ara bé, l’amenaça hi és, i per això s’han de fer complir les lleis, perquè les persones que van en contra de les llibertats i de la igualtat es trobin més entrebancs.

CARINA FILELLA

cfilella@lrp.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor