Desfoguem-nos, coi!
‘Xulo’ ha deixat fora de joc ‘mestretites’, ‘fatxenda’ i ‘fanfarró’
Els catalans fa mesos que estem continguts. Amb l’inici del judici del procés, acumulem ràbia, impotència, incomprensió, i com que guardar aquestes emocions dins del cos no és sa, ens convindria deixar-nos anar i renegar una mica més, per desfogar-nos. De si som renegaires o no, en parlaven fa uns dies al programa Trenquin tòpics, del periodista i actor Queco Novell. Amb el títol El català renegaire, el programa va recollir un bon grapat de renecs (cap de granota, xarrupaescrots, endrapacagarros, talòs, mamarratxo...) i concloïa que sí, que som un poble renegaire, tot i que, també afirmava, al final el més important és la intensitat i el to amb els quals insultem. Si reneguem amb força i convenciment, l’insult sona més gruixut.
D’aquesta manera, amb més intensitat, el català podria recuperar insults genuïns que han quedat desbancats per altres de castellans. Per exemple, xulo ha deixat fora de joc mestretites, fatxenda i fanfarró; borde ha arraconat malcarat, estúpid i repel·lent, i capullo ha reemplaçat malparit i torracollons. Ens cal dir-los ben fort i amb fermesa, sinó semblem uns pixafredes.
De paraulotes, en català, n’hi ha a cabassos, però si algú rep més que ningú és Déu. De fet, la primera accepció del diccionari defineix renec com a ‘paraula o expressió injuriosa contra Déu o una cosa sagrada’ (redeu; hòstia; cago en Déu, en la creu i en el fuster que la feu; el Déu que et va parir). Tot i que un renec, per extensió, també pot ser interjecció grossera o indecent que no tingui connotacions religioses.
Temes tabú
També hi ha paraulotes que es refereixen a temes tabú, com ara el sexe i l’escatologia (pet de merda, cagadur, cagamandúrries, llepaculs). I finalment els insults pròpiament dits, que al·ludeixen de manera ofensiva i injuriosa una persona (murri, tros d’ase, malxinat, capbuit, bufaculs, pelacanyes). També cal destacar que, a l’hora de formar insults, el català té una predilecció especial pels mots compostos (afaitapagesos, busca-raons, torracollons, menjaciris).
Ja ho veieu, de paraulotes i blasfèmies ben nostrades, en tenim un munt. I si us cal inspiració, sempre podeu consultar el llibre 100 insults imprescindibles (Cossetània, 2014), del filòleg Pau Vidal; el Diccionari de renecs i paraulotes (Llibres del Trabucaire, 1999), de Pere Verdaguer, o Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp (A Contra Vent, 2011), de Joaquim Ventalló, el traductor al català de les aventures de Tintín, que recull els renecs del capità Haddock (“Mecasum la pell d’anar a cavall!”).
O bé podeu escoltar la cançó Per fer país insultem en català, d’Estanislau Verdet, l’àlter ego de Pau Vallvé. Aquesta cançó reivindica l’ús dels insults catalans i en recull un bon grapat: pixamandúrries, llardós, cul inquiet, llepafils, xitxarel·lo, nas de porc, bufagaites, gep de burra, capsigrany, botifler, entre molts d’altres.