The aftermath

No hi ha dubte que ara mateix la reina dels drames romàntics d’època és Keira Knightley. No té competència. A The aftermath (traduïda a l’Estat espanyol com El dia que vindrà) es torna a menjar la pantalla des del primer pla, portant tot el pes d’una història centrada en un triangle amorós, amb el rerefons del final de la Segona Guerra Mundial i de totes les ferides ocasionades per aquest cruel conflicte.

Les conseqüències que donen títol al film són les que marquen la direcció i el desenllaç. Una obra molt ben ornamentada, que atrapa visualment amb la seva fotografia, ambientació, decorat, vestuari... que superen de molt la trama. I és que el ritme narratiu i el relat, inspirat en una novel·la de Rhidian Brook, no són precisament el fort d’aquesta pel·lícula força ensucrada. La història, ubicada cinc mesos després del final de la guerra en un Hamburg devastat per les bombes, explica l’arribada d’un militar britànic d’alta graduació a la ciutat alemanya per dirigir les feines de reconstrucció. El coronel Lewis Morgan (Jason Clarke) residirà amb la seva dona, Rachel (Keira Knightley), al majestuós palauet de l’arquitecte alemany Stephan Lubert (Alexander Skarsgard). Tots tres viuran una situació difícil, tensa i forçada sota el mateix sostre, juntament amb la problemàtica filla del propietari, interpretada per Flora Thiemann, una novetat espectacular i sorprenent com a jove secundària. Les ferides i les cicatrius de la guerra estan encara ben obertes per als dos bàndols. I més a les dues famílies: l’arquitecte ha perdut la seva dona, i la parella anglesa, el seu fill d’11 anys. Tot això marcarà les relacions, la seva existència i el final de la història.

Aquestes dues pèrdues colpidores faran que els sentiments a la fi surtin a la llum i es puguin entrellaçar en la millor escena de The aftermath, quan Knightley torna a tocar el piano. Claro de Luna, de Claude Debussy, presideix la fusió de vides, camins i llocs tan diferents, gairebé antagònics, sempre amb l’absència física i emocional del coronel Morgan, i amb el dolor com a portada.

El director, James Kent, tracta aquesta obra amb gran tendresa i un to exquisit en tots els detalls. Els plans aeris d’Hamburg en ruïnes sota la neu t’obliguen a penetrar i compartir un panorama desolador, que avança amb la falta de força d’un guió que potser no acompanya ni el nivell dels actors ni l’excel·lent atmosfera que els envolta. El retrat de tot plegat és més que notori, però la seva exposició narrativa, no tant. I això que Keira Knightley torna a transmetre a la perfecció els dubtes vitals i sentimentals que pot patir una dona al límit de les seves particularitats i vivències. La passió amb el senyor Lubert és contagiosa i tòrrida, però en cap moment la pel·lícula arriba a enganxar un espectador, encantat i integrat a l’escenari però no a les escenes. The aftermatch evoca amb més o menys encert grans obres com Casablanca, i Knightley tornar a brillar com a Orgull i prejudici i a Anna Karenina.