The white crow

The white crow, traduïda a l’Estat espanyol com El Bailarín, és un biopic sobre la vida de Rudolf Nuréiev, el famós ballarí rus, referència, mite i creador d’una època dins la dansa clàssica. El britànic Ralph Fiennes (La llista de Schindler, El pacient anglès, El jardiner fidel) es posa darrere la càmera per tercera vegada (també es guarda un paper, el de mentor de Nuréiev, Aleksandr Puixkin) per dirigir aquesta personal biografia, basada en el llibre Rudolf Nureyev. The life, de Julie Kavanagh. En aquesta producció, que té el suport de Liam Neeson, Fiennes adopta un ritme narratiu pausat i que cerca la profunditat del personatge en cada seqüència, emprant continus flashbacks amb molta força, sense dubte un dels aspectes més potents del film, juntament amb l’ambientació i el vestuari. La trama, l’estètica i el creixement personal de Nuréiev van lliscant suaument com si la història fos dalt d’un escenari, que en el fons és el germen de tot plegat: l’ànsia per transmetre, per transcendir del personatge protagonista, interpretat pel jove debutant i ballarí rus professional Oleg Ivenko.

Les voltes dins i fora del teatre de Rudolf Nuréiev amb la companyia de ballet Kirov a París el 1961, en una gira internacional, esdevenen el nus principal, que connecta amb la seva infantesa, entrenament i ensinistrament a Leningrad, i les seves enormes inquietuds artístiques i culturals. La seva ambició només està a l’altura de la seva forta personalitat i rebel·lia innata. És un contestatari. Òbviament, a mesura que descobreix el món que l’envolta i l’espera fora de la URSS en plena guerra freda, la possibilitat de desertar neix tota sola, tot i que no és ni de bon tros l’excusa de la pel·lícula (ho és l’art en si mateix), i tot i que va ser el primer artista rus que ho va fer amb l’important rebombori internacional que això va suposar.

Adèle Exarchopoulos (espectacular irrupció el 2013 amb La vida d’Adèle) acompanya el personatge d’Ivenko en el seu descobriment de la capital francesa i en la seva creixent rebel·lia davant les normes establertes i tot el que se li assembli. El film no aprofundeix en la sexualitat del ballarí, tot i que queda clar la seva ambigüitat i l’experimentació amb personatges diversos, com la dona del seu tutor, Xenia Jurgenson (Chulpan Khamatova).

Les pinzellades que ens ofereix Ralph Fiennes sobre el controvertit personatge deixen entreveure la complexitat interior d’un artista que, com s’admet en la pel·lícula, no era tècnicament un virtuós, però sí un monstre en escena davant del públic, en el sentit més enèrgic i dominador de la paraula. La seva capacitat per transmetre i emocionar queda palesa en cada actuació, que Ivenko executa amb un resultat més que convincent.

The white crow no va més enllà de la deserció del famós ballarí, que a partir d’aquí va eixamplar la seva fama internacional, fins que va morir de sida el 1993, sis anys després de poder visitar a Rússia la seva mare durant els darrers dies de la seva vida.