Articles

Fotògraf autodidacte

Horacio Seguí, amb la seva càmera, ha retratat músics i esportistes, moments quotidians i altres d’històrics. Fill d’una família treballadora i amb pocs recursos, va fer realitat la frase “s’ha fet a si mateix”. Mentre altres rebien classes, ell aprenia pel seu compte, i amb voluntat de ferro i bones dosis de tossuderia i giny es va fer fotoperiodista

Horacio Seguí, amb 89 anys, té la memòria clara i les emocions a flor de pell. La mobilitat, que s’ha fet més lenta amb els anys, ens pot fer perdre de vista la seva energia vital. “No m’he jubilat”, manté. Direm, en present doncs, que és fotoperiodista. I direm que no li han calgut titulacions per ser reconegut en aquesta professió. Ni per fer reivindicacions . De fet, a part dels milers de fotografies que ha fet, ha lluitat, i molt, en favor del reconeixement dels drets laborals i creatius dels fotoperiodistes. I em renya, ens renya, als redactors. Perquè, sovint, en els peus de foto només posem el nom de l’agència de notícies que ens ha facilitat una imatge. “Les agències no fan fotografies, les fan els fotògrafs!” L’any 1987, va ser promotor d’una protesta dels fotògrafs al Camp Nou, abans d’un Barça-Madrid. Van deixar les càmeres al mig del camp, com a expressió de queixa pel poc respecte als drets d’autor. Seguí no ha tingut manies, i si ha calgut ha anat als tribunals i allí ha exigit respecte per la seva feina. En el seu llibre La meva vida en un “clic”, (Editorial Base, 2017), comenta: “M’ha costat molt que se’m donés la raó, però al final sempre ho he aconseguit.” Els noms dels redactors de premsa sovint són recordats; els dels fotògrafs, no tant.

Horacio Seguí és història viva. I cal fer-ne un reconeixement. Fotoperiodista musical, en una primera etapa de la seva vida i, posteriorment, fotoperiodista esportiu. Només un detall, gairebé anècdota en el conjunt de tot el que ha arribat a fer: durant molts anys, els cromos de futbolistes que la canalla col·leccionava van ser fets per ell. Ara s’està rodant un documental que el torna a portar a primera línia. És el treball de final de grau de Berta Cotrina, que cursa quart de carrera de comunicació audiovisual a la UB i, en paral·lel, un postgrau de guió. El gran arxiu de la música dels anys 60 s’està rodant ara, i la vida d’Horacio Seguí és un fil argumental perfecte.

A la seva carrera hi ha dues etapes, dèiem. En la primera, va fotografiar el món musical. Des de Raquel Méller fins als Beatles, passant per Los Cinco Latinos, The Platters, Adamo... Una infinitat. Quan el playback va aparèixer, i era més important la posada en escena que una altra cosa, Seguí va saber que havia de tancar una etapa. “La música en playback no és el mateix. Confeti, llums de colors, conjunts de ballarins... A mi m’agrada sentir els instruments, el contrabaix, la guitarra.” I va seguir treballant, però en una altra de les seves passions: l’esport.

Xerrem a casa del fotògraf, a Barcelona. Miris on miris, hi ha imatges i trofeus. M’assenyala una caixa, dins hi ha les botes que va fer servir Cruyff en el primer partit amb el Barça. En un lloc privilegiat de la sala hi ha una fotografia que ens observa. És la seva favorita. Seguí és al sofà, endormiscat; la seva dona, la Tina, s’ha acostat a fer-li una carícia. Un dels fills va captar en un primer pla aquesta escena íntima. Seguí s’emociona; la Tina, el seu suport incondicional, fa molt temps que ja no hi és. No es pot marcar una frontera entre la persona i el fotògraf. És qui és, en molt bona part, pel tros d’història que li ha tocat viure. Ha suat de valent, ningú li ha regalat res, però ha tingut la sort que l’esforç ha tingut recompensa. Passa la mirada per la casa, i segur que repassa mentalment la vida, i diu: “No hi ha res que no ens hàgim guanyat, la meva dona i jo.”

“He tingut molta sort, i molta voluntat, perquè he estat molt estrany, molt tossut, molt dur.” Les seves ninetes i la seva memòria són també fotogràfiques. Els primers records estan relacionats amb la Guerra Civil. Era un nen petit a la Barceloneta. Recorda els bombardejos i com des de l’escola buscaven refugi a l’estació de França. “Allí vèiem els carrets per dur maletes plens de ferits i morts...” S’atura per respirar els sentiments que li genera el record. La guerra, la postguerra i el franquisme van capgirar les vides de tots, la seva i les de la seva família, també. El pare, cridat a files a última hora i gairebé quatre anys desaparegut. La mare, fent de tot per mantenir els fills en una època de molta penúria. “He passat molta fam, molta... He robat escaroles, préssecs, el que fos, per poder menjar durant l’absència del pare.” I segueix: “He tingut sis o set oficis, he fet de tot.” D’adolescent, va entrar com a grum al Banco Hispano Americano i va arribar a fer-ho compatible amb dues feines més, en una sabateria i en una foneria d’acer. En aquesta última, treballava de nit. A la sabateria es va engrescar amb la fotografia. El fill de l’amo li va vendre una de les seves càmeres, una Kodak Brownie dels anys vint. Seguí en diu “la caixeta”. A l’època que es va fundar el club Hispámer, del Banco Hispano Americano, i ja amb una càmera compacta que li van regalar els companys del banc i un petit flaix que ell va adquirir, va anar fent passes. Per Hispámer passaven artistes, que ell, com a aficionat, retratava. El promotor musical Ramon Crespo li va començar a encarregar fotos per a un anunci publicitari, una feina va portar a l’altra i a l’altra... “Vaig aprendre a revelar amb una revista que es deia Arte fotográfico, perquè no vaig poder anar a una escola. Cremant-me els dits, i fracassant, en vaig anar aprenent.” “La clau per ser un bon fotoperiodista consisteix, sobretot, a saber guanyar-te la persona humanament, no com a personatge. No els he raspallat mai, ni els he demanat res. I moltes vegades no he cobrat.” El dia de la presentació del llibre La meva vida en un “clic” es van quedar curts d’espai, de tant públic. “Crec que m’han estimat molt, i això no té preu.”

MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

De llogar tebeos a eurovisió

Tenia a penes 10 anys i es muntava els seus negocis per tenir cèntims a la butxaca. Per exemple, llogant tebeos vells, o fent una ruleta de fusta en què els premis eren llaminadures. De tenir tres feines a la vegada i, tot i així, estar amb l’aigua al coll, va passar a ser un dels fotògrafs destacats de la música dels seixanta. Va trepitjar tots els escenaris, tots els festivals –Eurovisió, Sant Remo...– i va conèixer tothom d’aquell món. No va voler vincular-se a cap mitjà de comunicació i així va poder treballar per a tothom.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)