Els llegeixen arreu del món

les obres més traduïdes

Per llengües de traducció, i des d’una perspectiva global, les obres més traduïdes de la literatura catalana són: La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (traduïda a 38 llengües); La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol (37); Jo confesso, de Jaume Cabré (21); El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada (18), i Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol (també 18). Pel que fa als títols més traduïts els darrers quatre anys, entre el 2015 i el 2018, la llista la formen La maledicció dels Palmisano, de Rafel Nadal, traduït a deu llengües: castellà (2015), francès i neerlandès (2016), anglès, alemany, italià i croat (2017), suec, hebreu i estonià (2018); Algú com tu, de Xavier Bosch, a sis llengües: castellà (2015), francès i italià (2016), alemany, portuguès i búlgar (2018); Germà de gel, d’Alicia Kopf, a cinc llengües: castellà (2016), neerlandès (2017), anglès, portuguès i txec (2018), i Incerta glòria, de Joan Sales, també a cinc llengües: alemany (2015), anglès (2017, edició EUA), italià, hongarès i francès (2018).

Si ho mirem per autors, els escriptors que han despertat més interès en les editorials foranes són Mercè Rodoreda (199 edicions), Salvador Espriu (150 edicions), Ramon Llull (145 edicions), Jacint Verdaguer (116 edicions), Andreu Martín (98 edicions), Josep Pla (94 edicions), Quim Monzó i Jaume Cabré (91 edicions). Durant els darrers quatre anys, el més traduït ha estat Jaume Cabré, amb 28 traduccions de nou obres diferents. Jo confesso ha estat traduïda a deu llengües en els últims quatre anys.

“No es pot dir quin és el gènere o estil que interessa més de la literatura catalana a l’exterior, això depèn; hi ha interès tant de clàssics com d’autors contemporanis molt concrets”, explica Izaskun Arretxe, directora de l’àrea de Literatura i Pensament de l’Institut Ramon Llull. “El que sí que és clar és que hi ha més coneixement sobre la literatura catalana els darrers anys, i més interès.” “Ja estem en la primera línia mundial i podem parlar de tu a tu amb les altres literatures”, sosté Arretxe, que des de l’IRL coordina l’equip tècnic que es dedica a visitar les fires internacionals i a facilitar que els autors en llengua catalana trobin editors que els vulguin traduir. “Ens encarreguem de promocionar la nostra literatura en altres llengües, i ho fem sempre en col·laboració amb el sector: no venem drets, sinó que promocionem i facilitem que els agents literaris i els editors puguin vendre drets dels nostres autors a editorials d’altres països.”

Aquesta tasca de l’Institut Ramon Llull ha estat especialment intensa els darrers tres anys, en què s’han incrementat les visites a fires i les participacions en trobades on fins ara el Llull no havia estat. “Tenim uns tècnics que són un autèntic exèrcit de la traducció: van a les fires, fan reunions i contactes amb centenars d’editors, els expliquen qui som, quins ajuts donem a les traduccions, quins autors tenim, quins són els nostres clàssics, i això està fent que s’hi estiguin sumant noves editorials i que coneguin el nostre sistema d’ajuts a la traducció.”

El sistema d’ajut consisteix en uns 350.000 euros anuals, ampliables segons demanda, que es reparteixen en projectes de traducció d’autors catalans a altres llengües impulsats per editorials estrangeres, que són les que reben els diners: amb aquests ajuts, explica Arretxe, l’IRL està aconseguint que els editors forans s’interessin per traduir alguna obra catalana, finançant així part del cost de la traducció del català. “Hem seguit el model dels nòrdics, ens hem emmirallat en el que fan els holandesos, els suecs, els finlandesos”, descriu Arretxe. “Ells, però, tradueixen més que nosaltres. I això passa perquè encara hi dediquen molts més recursos que nosaltres. Pel que fa a la feina, ens organitzem de manera similar, però els recursos que els governs d’aquells països hi aboquen són espectaculars i expliquen, per exemple, fenòmens com els de la novel·la negra nòrdica, que han aconseguit exportar arreu d’Europa.”

A més dels ajuts econòmics i de la tasca de promoció a les fires internacionals, l’Institut Ramon Llull també realitza missions amb editors internacionals que són convidats a visitar el país i a conèixer en persona editors, agents literaris i autors de llengua catalana. Són divuit editors de tot el món els que participen en aquestes estades. “Ens donen molt bon resultat”, explica Arretxe, “i molts tornen, si no amb un contracte sota el braç, amb les negociacions molt iniciades”. La propera d’aquestes missions editorials tindrà lloc al setembre, en el marc de la Setmana del Llibre en Català.

traduir al català

L’altra cara de la moneda és la importació d’obres d’altres llengües cap al català. En aquest punt, els editors catalans que aposten per portar una obra d’una altra llengua cap al català es troben amb una dificultat afegida: la coexistència amb el castellà, que també pot tenir traduïda aquella obra i que, amb un punt de partida d’un mercat lingüístic més gran, ocupa també una part significativa del mercat editorial als països de parla catalana. Des de la Institució de les Lletres Catalanes es fomenten les traduccions amb ajuts que intenten col·locar la versió catalana en el mateix punt de partida de mercat que les traduccions al castellà.

Sense traductors al català, els lectors catalans no disposaríem de les grans obres de la literatura universal, ni tampoc estaríem al cas de les novetats i de les noves tendències internacionals. Tot i això, els traductors es troben sovint menysvalorats, com la darrera baula de l’engranatge editorial. “Fa vint-i-sis anys que treballo pel meu compte com a traductora, i encara avui he de recórrer a la traducció mercantil perquè només de la literària no se’n pot viure”, explica la traductora Maria Llopis, que ha portat al català obres d’Umberto Eco i de l’islandès Arnaldur Indridason, un dels pioners de la novel·la negra nòrdica. “Una de les assignatures pendents és la nostra visibilitat, i això depèn molt de l’editorial. Els grans grups no cuiden el traductor, el tracten com un engranatge més de la producció. En canvi, les editorials petites i mitjanes et valoren, respecten els teus criteris per exemple a l’hora de triar el títol, posen el teu nom a la portada, et porten a les presentacions, t’avisen si ve l’autor perquè el puguis conèixer en persona...” I és que es tracta d’una feina gens mecànica, sinó molt personal i creativa, que busca solucions en l’idioma propi per a les construccions que l’autor ha fet en l’original. “Igual que en la música: no hi ha dos pianistes que interpretin exactament igual una mateixa partitura; potser jo faré una traducció determinada i un altre traductor la farà diferent, sense trair mai el text original i buscant sempre el mateix: que el lector no s’adoni que està llegint una traducció, que el text no estigui forçat, sinó que donem la nostra veu amb l’objectiu que el lector hi pugui trobar també la veu original de l’autor.” Alguns traductors també són escriptors de la seva pròpia obra. És, de fet, una activitat més per intentar viure de l’escriptura. D’altres, com Llopis, es dediquen en exclusiva a la traducció i de moment no han pensat a publicar la seva pròpia obra. “Els traductors no som escriptors frustrats; no descarto escriure obra pròpia, potser quan tingui més temps, però en realitat nosaltres ja som escriptors: escrivim sense tenir el paper en blanc.”