Articles

No tornaran vius

Arriba la nova novel·la de Xevi Sala, la primera sobre un atemptat de l’islamisme radical a Catalunya. Una història en clau de thriller que s’endinsa en la culpa, l’heroisme involuntari i les víctimes desapercebudes. Us n’oferim, en exclusiva, un capítol

“Més que un bar allò era un niu de lamentacions, tothora rondinant per la terra que van deixar enrere i pels parents que no tornarien a veure”
“A la televisió es veia l’embocadura del carrer, policies anant amunt i avall, res més, de moment. Els que tenien mòbil el xafardejaven”
Editorial: Columna Gènere: novel·la Pàgines: 234 Preu: 18 euros
Xevi Sala PERIODISTA I ESCRIPTOR

ACTUALMENT éS DIRECTOR ADJUNT D’EL PUNT AVUI

Xevi Sala Puig, nascut a la Bisbal d’Empordà el 1965, és periodista, director adjunt del grup El Punt Avui. Autor de cinc novel·les i d’un assaig, es va estrenar en la literatura el 2003 amb A l’altre barri (CCG Edicions) i en la novel·la, el 2010 amb Les causes perdudes (Columna). Des d’aleshores ha publicat En la pell d’un mort (Columna), Esborraràs les teves petjades (Proa, Premi Roc Boronat 2014) i també I ens vam menjar el món (Columna), obra amb la qual va guanyar l’edició del Premi Prudenci Bertrana el 2016. És articulista i responsable de l’edició digital d’El Punt Avui.

La porta als records del gloriós estiu

EN HHAS 11 d’agost del 2018. Tres de la tarda. Al Poble

A fora del bar, dos joves fumaven estintolats a la paret, capjups, probablement a l’atur, immobilitzats en la quietud abatuda dels que saben que enlloc estarien millor. La porta conservava escrit en català el rètol del nom que els amos van posar al local abans de traspassar-lo. El rètol deia EL GLOP, però era com si no hi fos perquè els clients, tots homes, tots àrabs, l’anomenaven mig en broma La porta als records del gloriós estiu. Quan s’acostés la fred, és clar, el convertirien en La porta als records del gloriós hivern. Cada estació li canviaven el nom però ells sempre eren els mateixos, igual de burletes, igual de nostàlgics. Més que un bar, prou que ho sabien, allò era un niu de lamentacions, tothora rondinant per la terra que van deixar enrere i pels parents que no tornarien a veure. Una pissarra escrita amb guix oferia: “Avui, Al-Jazzira a les 18.00.” Al costat, el vidre d’un refrigerador deixava veure fileres de refrescos de llimona, també una vintena de vasos plens de iogurt casolà, sense etiqueta, cadascun embolicat amb plàstic transparent. L’única dona els despatxava rere la barra; quan no li demanaven res s’entretenia amb el culebrot sud-americà que feien a la tele. Era un detall que cridava l’atenció, als bars no es barrejaven els sexes, no era habitual veure-hi una cambrera. Aquí no es venia alcohol, a les taules només hi havia tasses de cafè i de te amb menta. Begudes calentes com la roentor de la tarda, que obligava a tenir engegat un aire condicionat massa sorollós. La gent entrava buscant-hi un ambient més temperat però sobretot entrava per compartir converses que els confortaven. Tot i que la majoria havia criat els fills a Catalunya, xerraven de la infantesa que ells van perdre, malaguanyada en la rudesa d’un país que encara volien pensar que era el seu. Ara la noia anava canviant de canal per recuperar en va el culebrot interromput. A totes les cadenes sortia el mateix avís, poc després de les tres de la tarda d’aquell 11 d’agost alguna cosa grossa havia passat a La Ciutat. De moment, els clients no s’hi fixaven. Al peu de les muntanyes, des d’aquell lloc arraconat, La Ciutat també era un lloc remot, com els records del gloriós estiu. Però al fons de la sala, assegut en la taula a tocar de la porta del lavabo, un noi desitjava que ella apugés el volum. Ho volia, gairebé ho necessitava, però se n’estava perquè no gosava demanar-ho. Era un nano callat, poc sociable, i es deia Hhas. Divuit anys acabats de fer, nas ganxut, bufant el te ensucrat mentre amb els dits sostenia el contorn del got per la part de dalt. Com els bons bevedors de te sabia que calia fer-ho així per a no cremar-se. Xarrupava el got amb els ulls clavats a la taula, amagat rere el vapor d’uns temors que no podia compartir amb ningú. Li calia fugir sense contestar la trucada al mòbil, valorava, o potser era millor amagar-se tota la tarda en aquell bar perquè, de seguida que ho havia vist a les notícies, havia endevinat allò que els altres encara desconeixien. De mica en mica, les converses es desfeien i els homes es tombaven de cara a la televisió. A la pantalla es veia l’embocadura del carrer, policies amunt i avall, res més, de moment. Els que tenien mòbil el xafardejaven, aviat compartirien escenes que els mitjans digitals no mostraven perquè les trobaven massa dures. Al cap d’una estona es confirmaria l’atac i s’escamparia la primera imatge d’un dels presumptes terroristes. No provenia de cap fitxa policial, provenia d’un perfil penjat a les xarxes socials. Era el primer pla d’un noi amb cara de nen que amb el seu telèfon havia fotografiat la imatge que li retornava el mirall. Samarreta fosca, expressió despreocupada, com si estigués a punt de sortir un cap de setmana a la recerca de les conquestes que persegueixen tots els de la seva edat. Alguns dels homes també havien rebut la mateixa imatge, deien que el terrorista era del Poble, fins i tot creien que en coneixen la família. El noi de la taula a tocar de la porta del lavabo era l’únic que no mirava la televisió. La comunitat, el grup, els teus, tot allò que et fa sentir fort, de cop ennuvolat pel baf ensucrat que pujava del got. Continuava bufant el te, sotraguejat en silenci; un pensament que no tenia cap sentit, en aquell moment, s’obria pas entre tots els seus altres pensaments i els arraconava sense haver-ho demanat, sense poder-ho rebutjar. Pensava en el vell mandariner del pati de casa seva. Avui tampoc s’havia recordat de regar-lo, aquella falta que el pobre pare no li hauria perdonat li començava a pesar a les parpelles. Les va tancar i, en la foscor ataronjada dels ulls clucs, va comprendre que en realitat el nom amb què tots aquells homes burletes havien rebatejat el bar no tenia res de divertit, que els records del gloriós estiu mai no tornarien i que potser ni tan sols hi hauria estius nous per regar com calia el mandariner. Els dos joves de l’entrada havien apagat els cigarrets a mig fumar i s’afanyaven a entrar. Feien rotllana davant la televisió, volien saber, com tots els altres. Cridaven Haram!, cridaven Pecat!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)