Pantalla

PAre Nostre

“Fa molt temps, en una galàxia molt, molt llunyana... Qui no recorda com si fos ahir l’aparició d’aquelles lletres grogues projectades a la pantalla acompanyades d’una gran parafernàlia i que anaven desapareixent progressivament cap a l’horitzó negre de l’espai infinit i estrellat? Una frase introductòria plasmada al frontispici d’una pel·lícula que va forjar amb foc els records de la nostra infància cinèfila; de la meva i de la de més d’una generació.

Aquella estampa d’aventures galàctiques, preludi d’una saga titulada Star Wars –bé, això ho vam descobrir més tard, perquè per a nosaltres allò era la primera de la La guerra de les galàxies, que és com es va estrenar a les nostres contrades–, va suposar un autèntic big bang, per al públic i per a la mateixa indústria cinematogràfica. Cowboys rebels i princeses guerreres que lluitaven per la llibertat d’un poble contra l’Imperi; samurais i monjos enfrontats en duels d’espases làser; robots i extraterrestres cadascun més peculiar; naus viatjant a la velocitat de la llum... tot un poti-poti servit en un espectacle en majúscules, en format folletinesc i protagonitzat per una colla de nous apòstols que tenien noms com Luke, Han Solo, Leia, Chewbacca, R2D2, C3PO, Obi-Wan Kenobi i, fins i tot, un Judes particular, Darth Vader.

Rere aquell captivador univers hi havia un pare creador: George Lucas, un cineasta que amb només dos films (THX-1138 i American Graffiti) va saber captar primer i sumar després, amb la seva bíblia cinematogràfica, una legió d’adeptes feligresos a una nova fe que riu-te’n tu dels trekkies (que la Força també us acompanyi, amics). Lucas tenia en aquell moment 33 anys, l’edat en què els suposats messies assoleixen fites miraculoses; en el seu cas, sota la cúpula de la sagrada 20th Century Fox.

L’èxit mundial de la pel·lícula no només va contradir els mals auguris, sinó que va ser el desencadenant d’una fàbrica de seqüeles i preqüeles en cadena –i un marxandatge ingent, com mai s’havia fet, ni vist– que va anar desvelant, trilogia rere trilogia, una saga interminable. I més ara que Disney hi ha posat les grapes. Vam descobrir que La guerra de les galàxies en realitat es tractava de l’episodi IV (aquí començava el desconcert) i un parell d’anys després que el Vè, titulat L’imperi contraataca (1980), és el millor episodi de tots els que es fan i es desfan. I mira que n’han fet i en faran. El mateix George Lucas hi va tornar, vint anys després, oferint una segona trilogia, cronològicament i argumental, la primera –embolica que fa fort!–, de la qual els més puristes/talibans reneguen.

Bé, però tornem a la segona pel·lícula, que en realitat és la cinquena. Allà, la nostra santa innocència es va esmicolar en mil i un bocinets quan vam descobrir, en la que és una de les revelacions més impactants de tots els temps, que el malvat Darth Vader era en realitat el pare de Luke Skywalker. “Luke, jo soc el teu pare!”, pronunciava amb veu poderosa Constantino Romero (el doblador de Vader), convertint aquella frase lapidària que molts tenim tatuada en algun lloc recòndit del nostre encèfal, en una de les més cèlebres de la història del cinema.

Un estat de xoc que es va expandir (en menys mesura) quan a El retorn del Jedi es va desvelar que també Vader era el progenitor de Leia (aix, aquell petó amb Luke!) i, ja en el terreny personal, quan vaig saber per què em sentia tan atret pel costat fosc de la Força. La meva mare, originària de Bristol, resulta que coneixia David Prowse, també provinent d’aquella ciutat anglesa i l’actor fantasmagòric (per no dir fantasma, que es veu que ho era) que s’amagava rere la màscara negra de Darth Vader. Un campió d’halterofília a qui agradava marcar figura quan es llançava del trampolí més alt de la piscina municipal mentre totes les noies se’l miraven (el van contractar per això, pel seu cos, res més). Una simple anècdota que l’amic Salvador Garcia-Arbós, bastard i fordià com pocs, se l’ha fet tant seva que, fins i tot, tot emulant aquell periodista que es dirigeix a James Stewart al final de L’home que va matar Liberty Valance, ara va explicant pel món, quan em presenta, que en realitat –jo també– soc fill seu, de Vader, s’entén.

“Quan la llegenda es converteix en un fet, es publica la llegenda”, era la cita al cèlebre film de John Ford. Doncs heus aquí la meva contribució a estendre-la.

Star Wars / La GUERRA DE LES GALÀXIES (star wars episodi IV: Una nova esperança) Direcció: George Lucas Guió: George Lucas País: Estats Units Any: 1977
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor