Articles

ROBERTO OLIVAN

DIRECTOR DEL FESTIVAL DELTEBRE DANSA

“Ens hauríem de rebel·lar, però som cnformistes”

EL SOMNI
“De ser vist com un somni impossible, el Deltebre Dansa ha passat a ser un festival de referència”
MÉS QUE DANSA
“Hi ha alguna cosa al festival revolucionària: és una manera diferent de veure la vida”

Tot va començar el 2004, quan el coreògraf Roberto Olivan (Tortosa, 1972) va obrir un petit taller de dansa contemporània. Era el germen del que avui és el Deltebre Dansa, un festival que, del 8 al 21 de juliol, tornarà a portar espectacles d’avantguarda de dansa i circ internacionals a un paratge singular com el delta de l’Ebre. El certamen acaba de ser escollit finalista dels Premis EFFE que entrega l’Associació Europea de Festivals; és l’únic festival nominat de Catalunya i de l’Estat espanyol entre 715 de tot Europa. La coreògrafa Rocío Molina, els grups Vaivén Circo i La Contrebande i els ballarins Linda Kapetanea i Edivaldo Ernesto són alguns dels noms del cartell d’enguany. Olivan va engegar el Deltebre Dansa quan va tornar de Brussel·les, on va anar als 19 anys per millorar la seva formació.

Aquí no hi havia les opcions necessàries per formar-se?
El meu cas és el de molts artistes d’aquí. No sempre, i no en tots els camps, acabem de trobar la solució al que busquem. Ara les coses han canviat, però aleshores hi havia un moviment cultural a Bèlgica incomparable a tot el que passava al món.
En el cas concret de la dansa?
En la cultura en general. El que vaig descobrir allà és que l’enteniment de la cultura en general estava a una altra dimensió; està més integrada a la societat. Feia goig veure que la cultura és part normal de la vida.
Què enyora més, culturalment parlant, dels quinze anys que va viure a Bèlgica?
Les coses han canviat molt. Pel que fa a les arts escèniques, Bèlgica, que va tenir el seu moment d’explosió, ara mateix ha arribat a un punt de saturació; la qualitat encara existeix, indubtablement, però crec que ara és el moment de fer coses des d’aquí. Tenim moltes coses a dir i moltes a fer. I som bastants els que teníem ganes de tornar a casa a fer coses des d’aquí.
En quin sentit les coses han canviat a millor a Catalunya?
Quan vaig anar a Bèlgica s’estava covant una etapa molt bonica a Catalunya. Cap als anys vuitanta hi havia molta moguda: va ser quan va començar la Fura dels Baus i altres companyies que estaven establertes aquí. Hi havia una sensació de realitat que estava consolidada, però la crisi o altres motius ho van tombar tot per terra. Ara penso que tot s’està reconstruint, però d’una manera més sòlida i amb més seny. Ara tot està més ben pensat. Sembla que haguem après la lliçó. M’agrada el que està passant ara.
Un exemple és el Deltebre Dansa, que s’ha convertit en un gegant.
Sí, va ser una emprenedoria personal, a partir d’un somni personal. Perquè al principi no vaig tenir absolutament cap ajuda, zero. Em vaig entestar a portar aquí tot allò que havia après a l’estranger, rodant per tot el món amb una companyia. No parava de preguntar-me per què tot allò no podia passar a Catalunya. Per què no? Tothom em deia que estava boig i que era impossible. I de ser impossible, el Deltebre Dansa ha passat a ser un festival de referència.
Va començar amb només dotze assistents i cinc professors i ara oferirà 48 espectacles i nombrosos cursos de formació.
Sí, vaig començar a fer un petit taller, però l’esperit ja cercava respostes: per què els d’aquí sempre hem de sortir a fora? Per què els de fora no poden venir aquí si el nostre context i entorn és únic i fantàstic? Aquesta és la pregunta que em va portar a fer-ho.
Li va sortir bé, perquè ara el Deltebre Dansa es veu com una de les fites culturals més insòlites del sud d’Europa.
Sí, n’estic molt content. Hem superat les expectatives. Pensava poder fer coses i gaudir-ne amb la gent d’aquí, que poguessin descobrir què és l’art contemporani, què és la dansa i el circ contemporani, però s’han superat totes les expectatives. Ara no és que només s’hagi comprès i acceptat, sinó que la gent ja ho necessita; quan acaba una edició, ja tenen unes ganes increïbles que comenci la següent.
La dansa contemporània perd públic, però al Deltebre Dansa passa tot el contrari: va en augment.
Ens van guardonar [l’any 2015] amb el segell Festival EFFE per l’Associació Europea de Festivals [enguany en tornen a ser finalistes]. Tenim molts altres reconeixements i sembla que un dels punts forts que valoren és que hem arribat a fer l’impossible: fer créixer el públic potencialment, exponencialment. Hem crescut molt ràpid. Un festival normal té quatre o cinc dies d’activitat, i el nostre són catorze dies sense parar, amb catorze nits d’espectacles, en una carpa que es munta per a 900 places i que s’omple cada nit.
La dansa contemporània és una mica com l’òpera, que al públic no habituat li fa por acostar-s’hi?
Sí, i entenc que sigui així, perquè fins i tot jo de vegades he anat a veure espectacles que m’han fet tirar enrere. Però al Deltebre Dansa hem arribat a fer comprendre la dansa d’una altra forma, amb aquesta manera d’exposar-la: la bellesa a través del cos, del moviment i sense coses gaire intel·lectuals o introvertides que costen de comprendre. La clau que ha funcionat a Deltebre és que no es tracta només de dansa i de circ contemporani, sinó que, de rebot, ha despertat la gent, que sent que té veu i vot i que normalment no el pot expressar en la societat. Ha generat una energia bonica en el públic, i una celebració de la vida. Veus l’amor de la gent per la vida en formes d’espectacles i de cursos de dansa.
El públic del Deltebre Dansa no és un públic especialitzat.
És un públic extremadament variat. Tenim el professional més capdavanter, coreògrafs importantíssims, però també la gent d’aquí: els arrossaires, gent de la construcció... Tot fa un mateix paquet. Al sud, les festes majors sempre han estat basades en el ball d’orquestra, els bous i el futbol, i de sobte portes ballarins i ballarines; al principi la gent es preguntava què és això, qui són aquests i per què fan això. Però aviat van passar a defensar-ho tots. També hi han ajudat molt els cursos d’iniciació, perquè trobo que era important que no només ho veiessin amb els ulls, sinó que ho poguessin experimentar.
Hi ha molt poques companyies estables de dansa al país. Per què?
S’ho han carregat tot. Ja no hi ha companyies estables; potser en són quatre o cinc, poquíssimes. Si parléssim de futbol, tot funcionaria, però la nostra és una roda estranya, en què encara no tenim prou força perquè els diners de l’administració i els diners de la gent ens arribin i així puguem entendre que la cultura no és cap caprici, que és una necessitat. Aquest és un tema extremadament complex. Em pregunto per què a la gent li costa tant pagar cinc euros per anar a un espectacle i per què li costa tant poc pagar-ne deu per una beguda o per tabac.
Qui s’ho ha carregat tot?
No sé si s’ho han carregat tot o ens ho hem carregat tot. És complicat i perillós de dir. No vull culpar els altres, perquè tots som part d’una mateixa família. Ens ho hem carregat d’alguna manera. Primer, les grans empreses, que ens han portat al camí que ells volien: ens fan creure que nosaltres som el centre, que podem opinar i que decidim què comprem i tot. És una mentida enorme. Ens han canviat els paradigmes d’allò que és important i allò que no ho és. Ens han fet tornar còmodes, perquè davant d’una cosa que no ens agrada ens hauríem de rebel·lar. No pot ser que després de tot el que estem veient, amb l’extrema dreta governant, estiguem contents mentre tinguem el nostre cotxe i el nostre accés a Netflix. Si han arribat a aconseguir que ens conformem amb això, ja hem perdut la batalla, estem venuts. Això repercuteix en la cultura i la cultura hi té molt a veure. La primera cosa que fa un govern que vol controlar la societat és eliminar o minimitzar la cultura. La cultura té la força de fer pensar la gent. Tenim la força d’opinar i sembla que no ho estem fent com caldria.
Som una societat massa conformista?
Exacte. Jo puc parlar perquè he fet coses, i m’han costat molts esforços i molts diners. No m’agrada el que està passant al món, però he fet un esforç per demostrar com m’agradaria que fos la vida. I aquí està el festival Deltebre Dansa. Hem fet l’esforç i hem portat a una població i a un circuit de gent a pensar que sí que és possible.
El festival té aquest ànim contestatari?
Sí que el té. De fet, hi ha un petit documental que vam rodar durant una edició del festival, La petita revolució, que és molt interessant. Vam fer entrevistes a gent de moltes nacionalitats i de diverses edats, i tothom diu el mateix: hi ha alguna cosa en el festival que és revolucionària, és la manera de veure la vida; és una manera diferent possible de veure la vida, però ens hem d’aixecar del sofà, deixar el comandament a distància i el telèfon i activar-nos; dir alguna cosa amb fets i amb el cos.
Què és L’Obrador, l’espai de Deltebre que va obrir l’any 2017?
És un altre projecte que estic intentant fer funcionar. De moment, hi han passat quinze companyies nacionals i estrangeres a fer creacions. L’Obrador ocupa una part de l’antiga Cambra Arrossera de Deltebre. Ara també estem en tràmits per fer-hi una sala d’exhibició. Serà una mena de teatre alternatiu.
Com el plategen?
Estem intentant completar la foto sencera del que signifiquen les arts escèniques: la formació, la inclusió de tot tipus de gent, i aportar el caràcter professional als espectacles. I també la part d’exhibició; entendre-la com funciona i donar-li un espai físic perquè pugui rodar durant tot l’any. La previsió és que a mitjans de l’any que ve ja estigui en marxa.
No té intenció de tornar a marxar del país?
El retorn a Catalunya era una idea que estava sempre al cap i ara estic molt content d’haver tornat i content de col·laborar que aquest país torni a tenir, culturalment parlant, el que es mereix.

CARINA FILELLA

cfilella@lrp.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)