TOTS A LA PLATJA
Mai dues notes musicals han donat per a tant. Amb tan sols dues –mi i fa o fa i fa sostingut–, el mestre John Williams en va tenir prou per composar una de les bandes sonores més impressionants de tots els temps, la de Jaws (Tiburón). Concretament ens referim al tema principal, Shark, que alterna simplement les dues notes amb un increment de ritme i intensitat que l’han convertida en sinònim de perill i suspens més enllà de l’àmbit cinematogràfic. Quan Steven Spielberg la va sentir per primera vegada, es va pensar que era una broma; però hi va confiar i, després, va arribar a dir que la meitat de l’èxit de la pel·lícula es deu a la música. La banda sonora li va valdre a Williams el reconeixement de l’Acadèmia amb l’Oscar en la seva categoria d’aquell any, el 1975, i de l’American Film Institute, que la puntua com la sisena millor de la història.
Per edat, Tiburón no la vaig veure al cinema, sinó en vídeo i recordo que en una televisió que amb prou feines arribava a les 21 polzades. Sí, un ridícul, pensareu els més joves, els mateixos que avui us empasseu sèries veient-les al mòbil. Tanmateix, malgrat que la projecció podia ser clarament millorable, encara recordo l’impacte que em va provocar d’adolescent, cinematogràficament i psicològica. Com per a tanta gent una dècada abans, quan es va estrenar, en plenes vigílies de la temporada estival, el 20 de juny del 1975, a partir d’aleshores, per a mi ja per sempre més és posar els peus a l’aigua i sentir automàticament el coi de melodia: ta... ram, ta... ram, taram, taram, taram, taram!!!
Jaws es considera la primera superproducció estiuenca de la història. I mira que va costar fer-la: un autèntic infern, com relaten els autors i protagonistes. A Spielberg, que uns anys abans s’havia fet un petit nom en la indústria amb un telefilm que va reeixir fins al punt de saltar a la pantalla gran, El diable sobre rodes (Duel, 1971), li van confiar el guió de l’adaptació d’un èxit de vendes literari de Peter Benchley, que li recordava argumentalment l’anterior èxit (aquí un tauró i no un camió, assetjant insaciablement els protagonistes). La va concebre com les velles aventures marítimes, prenent l’esperit del Moby Dick de Melville, i sense desmerèixer la influència de les pel·lícules de monstres d’aranyes, formigues i altres éssers monstruosos atacant els maleïts humans. Narrativament, la clau va ser tractar-ho tot de forma realista i gens fantàstica, amb un to dels millors westerns de Howard Hawks (amb aquelles converses a altes hores de la nit recordant batalletes entre els mariners i l’equip que formen amb el xèrif del poble) i aplicar el suspens al més pur estil hitchcocknià (en aquest cas, per les constants fallades mecàniques del tauró Bruce, que va obligar a apostar més per la subjectivitat de l’amenaça de l’esqual, és a dir a mostrar-lo menys i incrementant un suspens que deriva a un major espant final quan ja apareix a escena).
Va costar una morterada. El rodatge, que a priori havia de ser de 55 dies –no a Pequín, sinó a Amity (en realitat, la filmació va tenir lloc a Martha’s Vineyard)–, es van allargar als 159 dies en total, amb un cost que va anar dels 3,5 milions de dòlars previstos fins a quasi bé 10 milions. La pel·lícula va guanyar aquell any 470 milions a tot el món. Va ser premiada amb tres Oscar –la música, el muntatge i el so–, però en aquest film hi ha més cinema que, fins i tot, en la vencedora d’aquell any, Algú va volar sobre el niu del cucut.
Pel que fa a les seqüeles (oficials), no hi ha color. Amb tot, en salvaria la 2 (per entretinguda) i la 3 (aquella que incorporava el 3-D), bàsicament perquè els meus records d’aquells anys marcats per l’acne deuen ser imprecisos. Només puc dir que la de Spielberg la reviso tot sovint per intentar exorcitzar aquella por atàvica que, quatre dècades després, encara em remou tot el cos, començant per l’espina dorsal i fins a posar-me tota la pell de gallina, cada vegada que fico el peu al mar. Per molt mediterràniament que aquest sigui.