Lletres

Opinió

Elogi del desànim

Els bons mestres saben que s’ha de corregir els alumnes amb tacte, assenyalant les incorreccions però sense desencoratjar

No sé si és fruit de l’escola activa, del reforç de l’autoestima, de les pràctiques motivacionals o de qualsevol altra tendència pedagògica, però darrerament m’he topat amb un perfil d’alumne, home i jove, que no havia tingut mai. Ja fa anys que em dedico a fer classes d’escriptura creativa i he anat entenent cada cop més que treballo amb un material força sensible. Als textos literaris, un hi aboca molt més que una bona redacció. Hi diu veritats íntimes, hi posa el seu estil, sovint es despulla. Els bons mestres saben que s’ha de corregir els alumnes amb tacte, assenyalant les incorreccions, però sense desencoratjar. Quan es tracta d’un text personal, la cosa encara és més fotuda. Val a dir que a mi m’ha costat, això d’assenyalar els errors amb aquesta cura, amb tacte i diplomàcia. De vegades m’entren moltes ganes d’actuar a la brava, com faig amb els meus propis textos, sense pietat, seguint la sentència de Hemingway quan recordava que la paperera és el primer moble de l’estudi d’un escriptor.

Fa poc he tingut la mala sort d’haver de llegir una novel·la que estava molt verda, amb errors tècnics evidents, amb dosificació de la informació precipitada, amb un to inadequat, avorrida, infantiloide i amb uns personatges que no hi havia per on agafar-los. Deixar anar tot això al meu alumne amb tacte i diplomàcia era complicat i em tenia amoïnada. Corregir matemàtiques és infinitament més fàcil. Dos i dos són quatre, però en l’àmbit de les arts els matisos són infinits. La norma inviolable és: no avorrir el lector, però què és avorrir? Ara bé: en aquest cas no hi havia per on agafar la novel·la. L’única solució era començar de bell nou amb una altra història, si més no jo ho veia així de radical: eutanàsia activa i a otra cosa, mariposa.

Va arribar el dia d’encarar-me amb l’autor i, mentre li deia què pensava, jo mateixa m’anava entristint: eren moltes hores de feina llençades a la paperera, per això em va sobtar molt la seva reacció. La resposta va ser: “M’animes.” Li acabava de dir que allò que havia escrit era un rave i l’animava? Era masoquista? Havia caigut en una marmita de Prozac? Una sobredosi d’autoestima? Una carta de Flaubert a Louise Colet va ser el meu consol. Després d’una sessió d’escriptura satisfactòria, l’autor li diu a la poeta: “No importa, bé o malament, escriure és deliciós, la possibilitat de no ser un mateix, de circular per tota la creació. Avui, per exemple, he estat home i dona, amant i estimada simultàniament, m’he passejat a cavall per un bosc, en una tarda de tardor, sota les fulles grogues, i jo era els cavalls, les fulles, el vent, les paraules que es deien i el sol roig que feia que tanquessin els ulls negats d’amor. [...] Quan penso aquests gaudis, estic temptat d’elevar una oració de gràcies a Déu, si sabés que pogués escoltar-me. Beneït sigui per no haver-me fet néixer venedor de cotó, autor de vodevils, home enginyós, etc.!”

Aquest “no importa, bé o malament” del principi de la carta no és creïble, i encara menys en boca de Flaubert, que era un obsessiu de la perfecció. Sí que importa fer-ho bé, molt, però al meu alumne l’havien educat sota els lemes del “no et desanimis”, “tira sempre endavant”, “just do it”, que van de conya per muntar una societat capitalista competitiva, però que no serveixen de res en el món de la creació. L’esforç i la tenacitat compten, però no ho són tot. De vegades, cal desanimar-se, per veure-hi clar.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)