Les disset ‘raves’ abans del temple

Jerusalem és una catedral d’espectacle. Similar a Agost, de Tracy Letts, que el TNC es va atrevir a programar el 2011/12 (amb una pletòrica Anna Lizaran). Ara, capitanejats per Julio Manrique a la direcció i Pere Arquillué a l’escena, es presenta, a través d’uns personatges perdedors (que es podrien reconèixer en molts pubs irlandesos, enamorats de l’excés de la paraula i de la beguda sense fre). L’obra és un cruel retrat d’una societat contemporània que viu entre dos pols: el de la pretesa llibertat individual i el de les imposicions socials del col·lectiu. Tothom viu la seva epopeia singular. Provocant ferides i ridiculitzant l’altre extrem. Shakespeare ja va procurar bastir una crítica mordaç i despietada a Timó d’Atenes, provocant la bogeria del protagonista per accedir a l’alliberament social. No és ben bé el cas d’aquest Jerusalem, però. Hi ha una posada en escena molt àgil, una empatia directa amb els personatges –tot i que difícilment se’ls convidaria a casa– i una diversió molt barroca, des de la brutícia i el descontrol. Potser la pega d’aquesta producció, que inclou una notable gira en català i que també farà temporada al febrer a Madrid, i encara un grapat de bolos per l’Estat espanyol, és que els personatges no tenen gaire evolució. La tragèdia es flaira des del minut 1 i no hi ha res que la freni o l’atenuï. Sobretot, hi ha una simplificació dels personatges femenins, que no arriben a ser ni arquetípics. Sí que hi ha una rave desenfrenada que no porta gaire enlloc. L’obra impacta per la posada en escena, i Manrique sap trenar bé cada història i contenir l’excés. El pensament punk té posat el fre, afortunadament. Potser la mística queda ofegada entre tanta rave, però sí que respira enfiladissa la capacitat de narració oral (de pub irlandès) de John Byron. En aquesta contundència festiva, però, s’esvaeixen les boires i la mística.

L’autor, Jez Butterworth, ensenya la misèria humana sense procurar compadir-se d’un sol dels seus personatges. Un infern terrenal.