Pantalla

Els caçadors, caçats

Depredador és un de tants títols que fan de la dècada dels vuitanta una de les més glorioses del cinema de gènere i d’acció. I de John McTiernan, el seu director, un dels realitzadors que ajudarien a forjar aquest mèrit firmant aquest i un altre títol essencial com és La jungla de cristal. Que després, als noranta, ens regalés altres joies com L’últim gran heroi, El secret de Thomas Crown i El guerrero número 13, i que fos condemnat a presó per un fosc assumpte d’espionatge... ja és una altra història.

La llavor d’aquesta impactant pel·lícula comença amb un guió redactat pels germans Jim i John Thomas, en forma de producció de sèrie B de ciència-ficció pulp, que el perspicaç productor Joel Silver va modelar aportant-hi més múscul: Arnold Schwarzenegger. L’actor, que buscava un altre èxit en la seva puixant carrera després del fracàs d’Ejecutor, es va apuntar al carro d’aquest projecte titulat en un principi Hunter i que l’havia d’enfrontar ni més ni menys que a un àlien.

Aturem-nos un moment: un àlien? Si contextualitzem, recordarem que un any abans els espectadors havien presenciat a la pantalla gran l’anomenat combat del segle, que va portar a lluitar al mateix ring Rocky i Drago, és a dir els EUA contra l’URSS. Després d’això, i sabuda la rivalitat a la taquilla entre els dos màxims exponents de l’action heroes de l’època, a Hollywood calia anar un pas més enllà per atraure el públic. I què millor, doncs, que prendre el relleu ni més ni menys que enfrontant un dels màxims exponents del gènere amb un extraterrestre, i més aleshores que una altra obra mestra, Aliens (1985), havia demostrat sobradament que ciència-ficció i terror fusionaven més que bé.

Dit això, per sort, algun il·luminat va percebre que la cosa no aguantaria i que per millorar la proposta calia, literalment, posar més carn a la graella, per satisfer la màquina de matar: el depredador, per, ara ja sí, donar nom al títol (Predator). I per acabar-ho d’adobar, res millor que un grup salvatge d’aquests que tant ens agrada veure a la pantalla, en aquest cas un grapat de soldats mercenaris que tenen com a missió internar-se a la jungla per rescatar algú i són atacats per un ésser implacable. Un relat tan simple com efectiu, canònic, però que en mans de McTiernan va esdevenir un film trepidant, marcat per un ritme de l’acció ben dosificat i in crescendo, salpebrat per elements de terror i suspens que aconsegueixen mantenir la tensió fins al final. L’aposta per no mostrar la criatura que els assetja va ser clau: el caçador alienígena, amb comptagotes i, tot sovint, des d’una sorprenent perspectiva en primera persona a través d’una visió tèrmica de les víctimes aleshores sorprenent i original. Dotat d’un sistema de camuflatge superdesenvolupat, el depredador, quan es revela, ja esdevé icònic, per obra i gràcia del mestre Stan Winston.

Davant d’aquest assetjament constant (d’això va la pel·lícula), el protagonista, Dutch (l’amic Schwarzie en un dels seus millors papers), veu amb impotència com el seu equip es va delmant. Un dels moments de més clímax és quan Carl Weathers (sí, ja ho dic jo, un autèntic sicari, provinent de l’esmentada Rocky IV) mor de forma crua. Un petit preludi de la batalla final, el combat cos a cos entre els dos monstres, després del qual, com bé sabem, només quedarà un.

Algun millennial desprevingut es pot sorprendre pels graus de testosterona masculina que desplegava aquest tipus de producte, en què la figura del macho man era enaltida (no gaire distant del que encara fan els Jason Statham i The Rock Johnson de torn), però cal remarcar que és una dona (encarnada per Elpidia Carrillo) la que esdevé clau per salvar els homes. Que no tot és només força bruta...

De seqüeles, n’hi va haver, fins fa poc. Totes de més a menys qualitat i, fins i tot, involuntàries paròdies com la que enfronta Alien versus Predator i un reboot (The Predator), que arrenca bé, mantenint l’essència, però que acaba sent de vergonya aliena (perdó, era fàcil el joc de paraules). Per preferir, molts ens quedaríem amb Tropic Thunder (2008), una astracanada de Ben Stiller que es fotia del cinema bèl·lic, però que alhora homenatjava el film en qüestió prenent prestada la mítica frase de Dutch: “Si sagna, el podem matar!”

DEPREDADOR (PREDATOR) Direcció: John McTiernan Producció: Lawrence Gordon, Joel Silver i John Davis Guió: Jim i John Thomas País: Estats Units Any: 1987
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)