Lletres

Opinió

LLEGIR ELS FILÒSOFS

Hi ha un veritable terror a llegir de debò els filòsofs, a enfrontar-se a textos davant dels quals quedaran en evidència les pròpies limitacions intel·lectuals

És habitual entre la bona gent de la població –allò que de manera molt impròpia i molt injusta se’n diu “els ciutadans anònims”– imaginar que el gremi dels intel·lectuals està regit pel rigor, la solvència i el domini del coneixement. La realitat dista força d’aquesta compassiva idealització. Fantasmes i (no gaire hàbils) jugadors de pòquer campen de cap a cap de les severes disciplines de l’esperit amb els deures sense fer, i no gaire preocupats per si algú els posa en evidència.

Veient com va el personal, un està obligat a preguntar-se per un mateix, si no forma part d’aquest circ dominat pels pallassos. En l’apartat de la filosofia, posem per cas, tots parlem de Plató i Aristòtil, de Kant i Hegel, de Marx, de Wittgenstein, de Popper, de Sartre, de Fukuyama, de Bauman. En uns temps en què sembla que ja no ve d’aquí, molts es veurien amb cor d’entrar en un debat públic que els inclogués entre les premisses. Però, quants els hem llegit de debò? Quants van tranquils pel món tenint-ne prou havent passat per alguns articles d’enciclopèdia, capítols de manuals, citacions en escrits d’altres o l’entrada corresponent del Ferrater Mora?

Hi ha un veritable terror a llegir de debò els filòsofs, a enfrontar-se a textos davant dels quals quedaran en evidència les pròpies limitacions intel·lectuals, a descobrir que molts sobrats han de reconèixer que davant d’escrits canònics no tenen ni punyetera idea de què els estan parlant.

Deixem de banda autors especialitzats, que escriuen per al seu gremi, Gödel, per posar un exemple flagrant. Anem a Plató; fins i tot en les peces reputades com a difícils –el Sofista–, Plató és entretingut, sovint enigmàtic, amè sempre. N’hi ha molts d’atractius, a més de la saviesa intrínseca: Cusa és fascinant, Nietzsche és apassionant –El naixement de la tragèdia hauria de ser lectura obligada al batxillerat–, Kierkegaard és divertidíssim, Benjamin té moments de tot, però no és mai tediós.

Potser ja són més per a alpinistes intel·lectuals Kant, Hegel, Heidegger. Aquest cronista sempre es queda amb la impressió que gran part de les dificultats provenen de la dificultat de traduir els subtils refinaments de l’idioma alemany, i que si un el sap bé tot és menys eriçat. Entre els actuals, em semblen molt llegidors i recomanables Sloterdijk, Agamben, Zizek, Rorty, Han. A casa tenim un colós amb la gràcia afegida del poeta: Llull. Entre els vius, Mèlich és molt apropiat per a qui es vulgui iniciar en el gènere: parla de coses actuals amb el prisma dels clàssics, i els cita contínuament. Obre portes, assenyala camins i tranquil·litza els porucs.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)