Teatre

Les mirades d’ahir, i també les de demà

La coreografia d’Ayguadé es caracteritza per uns moviments que projecten línies infinites per l’energia amb què es tracen
Com les flors que s’obren i deixen esclatar els pètals, el seu ritual secret també s’ha d’executar. Com si fos fruit del destí

Tradicionalment, la temporada teatral de Barcelona arrenca amb la Mercè. El festival Mercè Arts de Carrer és un primer laboratori de companyies que posen a prova coreografies i petits espectacles per al públic més inesperat. Tot i això, hi ha moltes sales que han decidit avançar l’inici coincidint amb l’aposta d’ADETCA i la gala Catalunya aixeca el teló. Per aquest motiu, l’Aquitània va estrenar fa pocs dies la revisió d’un títol mític, Kràmpack, i Marc Chornet va voler rellegir, quatre anys després, les insinuats Flors carnívores d’Anna Maria Ricart. Aquest és un recull de noves produccions d’uns títols recordats i, alhora, un espai per contrastar els primers intents d’autors amb curta o llarga trajectòria.

Autoria: Jordi Sànchez

Direcció: Pep Anton Gómez

Compositor i director musical: Marc Sambola

Intèrprets: Jaume Casals, Lídia Casanova, Àlex Ferré, Mikel Iglesias

Lloc i dia: Teatre Aquitània. Dilluns, 16 de setembre (de moment, fins al 27 d’octubre)

KRÀMPACK

Dagoll Dagom reivindica el dret a tornar a ensenyar, amb repartiments diferents, peces com El Mikado, La nit de Sant Joan i Mar i Cel. De fet, amb la complicitat de Gataro (del Teatre Almeria) s’han refet en versió off peces com Flor de nit i Poe. Tot això ve a tomb perquè ara s’ha tornat a aixecar el teló de Kràmpack. Tots aquells a qui fa una vintena llarga d’anys se’ns va escapar, ara ens freguem les mans. Cal plantejar-se quina és la intenció de recuperar una obra que ha deixat un bon record a la memòria del públic. Perquè lluitar contra l’ombra del record que es mitifica pot ser molt perillós. Kràmpack va ser l’embrió de Plats bruts, un títol que encara va magnificar més el fenomen. I ara, Pep Anton Muñoz ha decidit agafar-lo per, se suposa, donar-li un altre tomb. Certament, en dues dècades el dilema dels joves és trobar un pis (ni que sigui compartit) del qual puguin pagar el lloguer. I, per tant, hi ha molts elements que llavors eren còmics o quotidians que ara sonen a privilegi o a anacrònics (com la lluita de la protagonista amb els seus xicots, que acaben creuant a la vorera dels homosexuals). La frescor de la broma del títol (un joc divertidament poca-solta) aguanta molt millor que les relacions dels personatges. Com en totes les bones comèdies, el que diverteix més és el menys integrat al grup, que genera una sensació de rebuig i que lluita de totes les maneres possibles per fer-se estimar (la seva desgràcia és el que genera un riure més cínic del públic). Aquest Kràmpack podria ser molt més interessant si es bastís sobre la realitat actual, o si hagués aprofundit en la sorpresa de l’humor negre de l’arrencada. Però limitar-se a reproduir el quadre de fa unes dècades, tot i que distreu i diverteix, demostra que a la peça li han passat els anys.

Autoria: Anna Maria Ricart

Compositor i director musical: Marc Sambola

Direcció: Marc Chornet

Compositor i director musical: Marc Sambola

Intèrprets: Cristina López, Ivet Zamora, Mariona Blanco

Lloc i dia: Escenari Joan Brossa. Dijous, 19 de setembre (fins al 13 d’octubre)

FLORS CARNÍVORES

Marc Chornet ha situat el text suggeridor d’Anna Maria Ricart en un soterrani a mig pintar. El públic es disposa a dues bandes, i queda quasi a tocar; així l’espectador té més la sensació d’estar mirant secretament pel forat del pany. És un lloc amagat, de joc permès entre tres noies que estan descobrint el risc de passar-se una fulla de ganivet pel cos. Estan naixent a la vida que tenalla aquest uniforme d’escola privada, aquestes lliçons de prohibir i capar l’experiència per la por que en surtin ferides. El món infantil de pedaços i pròtesis de Marta Carrasco s’exposa en aquest espai a mig construir o reformar. L’espai, com la llum, com el text, és insinuant, i deixa racons d’ombra perquè cadascú invoqui els seus fantasmes. Aquella roba, més aviat aspra, que mira d’eliminar diferències sota una jerarquia vertical dominada pels adults, acaba resultant porosa amb el joc. Primer són imaginacions innocents, que evoquen el joc de la cadira, imaginar-se com serien en un altre estadi, completar la frase que deixa l’amiga a mitges... Conjugar el verb en futur i en condicional. Contínuament. Tanmateix, de mica en mica, perquè el seu cervell necessita experimentar i tastar el risc, van més enllà: robar vi i beure’n més del límit; alternar la veu protagonista; deixar els llums del mòbil i els missatges de veu per destapar una relació presencial, humana. Tenen la necessitat d’imaginar com és el noi, l’home. És una part de la vida que ningú els ha deixat tastar encara, i juguen a substituir-lo, tot fixant-se en el comportament dels seus pares (que prefereixen menjar carn en lloc d’amanides). L’obra va creixent en intensitat. Les actrius mantenen un joc de mirades còmplice, uns ulls que brillen com si fos la primera vegada de les coses. El públic tem per les vides de les jovenetes que es van exposant, sense sortir d’un espai aparentment tancat, protegit, segur. Des d’aquella cambra tancada, però, arriben a tastar brins de llibertat. I ho fan les tres juntes, pas a pas, amb els dubtes i les indecisions, ara d’una ara de l’altra. Com les flors que s’obren i deixen esclatar els pètals, el seu ritual secret també s’ha d’executar. Com si fos fruit del destí.

Companyia: Opakar

Compositor i director musical: Marc Sambola

Lloc i dia: Parc de la Ciutadella. Diumenge, 22 de setembre. Mercè Arts de Carrer

orgos

Els vestuaris cridaners d’aquests dos éssers poden recordar l’Espinete de fa una generació: no són suficients per convèncer. Cal que trobin més jocs i que, sobretot, deixin d’espantar els nens més petits (potser una veu més dolça imposaria menys temor) i superin el joc pesat de la canalla que els estira les banyes. Si no els aporten res de nou, és tota una temptació que mirin d’interactuar-hi fent el bestiota. Orgos són una parella d’éssers tan estranys com entranyables que passeja pel parc. El seu pelatge i la mirada simpàtica inciten a fer-s’hi fotos, a abraçar-los, a seguir les seves passes. Tenen curiositat per tot i, de tant en tant, fan una breu coreografia. Dels seus cossos sobresurten els ulls amb unes parpelles que s’obren com taronges, una boca que fa veure que projecta la veu i unes banyes per l’esquena. Si els més petits, en general, s’espanten, els seus germans trapelles juguen a estirar-los les banyes.

Companyia: Matito

Compositor i director musical: Marc Sambola

Direcció: Arnau Colom

Lloc i dia: Parc de la Ciutadella. Diumenge, 22 de setembre. Mercè Arts de Carrer

la sirena hidràulica

Una peça que respira frescor i que planteja un senzill joc de titelles clàssic, amb les sorpreses que es van desplegant del teatrí. L’espectacle senzill funciona i captiva prou la canalla. En part, perquè hi ha una actriu (la que interpreta la Greta adulta) que connecta bé amb els més petits i els manté atents. Els titelles que no surten mai del seu espai i juguen amb ofici a escapar-se, amagar i donar-se cops de cap a la fusta. No hi ha garrots, sinó una bondat molt generosa. En poc més de mitja hora, transiten per l’obra una filera de personatges, a més de la Greta i el Matito (una mena de Pulcinella clàssic, amb més cor que cervell): la tieta, el que lloga gandules, el presentador de circ, el tauró, el colom i, és clar, la sirena...! La companyia manté l’atenció dels pares amb un joc de paraules disparat a molta velocitat. El dissortat Matito comprova el risc de dur massa coses a la platja de la Barceloneta: li prenen fins i tot la maleta, el clàssic i divertit número de la desaparició.

En realitat, aquest conte ben intencionat i distret és un joc clàssic que diverteix la canalla i que evita violència, dimonis i egoisme. La Greta adulta recorda i dialoga amb la seva memòria a través dels titelles. I, al final, ensenya una sorpresa màgica preciosa. La construcció dels elements i els personatges respira autenticitat, fet amb serra d’ebenista, però en comptes de vori i nacre hi ha petxines i rosques. Brut i despullat evoca un encant particular.

Direcció i coreografia: Lali Ayguadé

Compositor i director musical: Marc Sambola

Intèrprets: Lali Ayguadé, Lisard Tranis

Lloc i dia: Parc de la Ciutadella. Diumenge, 22 de setembre. Mercè Arts de Carrer

underneath

Lali Ayguadé és una ballarina molt comunicativa que s’ha forjat com a coreògrafa alternant el carrer amb la sala. Juga amb una dansa molt oberta, que alterna l’horitzontalitat del terra amb la verticalitat dels salts i els grans desplaçaments. A sala, proposa accions corals (Kokoro, Saba, Iuanme). Al carrer, normalment desenvolupa duets, en què sovint prova d’expressar la incomunicació. No els importa aixecar pols al parc (com al Sismògraf, amb De camino al otro i Incógnito) o mirar de ser més íntims, com en aquesta peça. Potser Underneath és un retall de les investigacions que va descartar en la creació del seu darrer treball de sala, Here (recorda molt el seu principi, amb una mena de persona que aprèn a posar-se dret). Els moviments que dibuixa Ayguadé projecten línies infinites per l’energia amb què es tracen. Despista, en aquesta ocasió, el joc forçat de voler-se explicar amb l’altre i al públic fent massa gesticulació que embruta i resulta buida, lamentablement.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)