Articles

Bill Viola: essència

És pioner i referent en videoart. Bill Viola protagonitza una exposició que té l’epicentre a la Pedrera. L’obra del nord-americà traspua espiritualitat i entronca amb els clàssics

BILL VIOLA
“Les imatges en moviment viuen en algun lloc entre la fluïdesa temporal de la música i la certesa material de la pintura”
FUNDACIÓ LA PEDRERA
“És una gran oportunitat per reivindicar els lligams de l’artista amb Catalunya”
LLUCIÀ HOMS
“Bill Viola articula un discurs en què captura la realitat i va més enllà de la percepció de l’ull humà”
L’OBRA
És capaç de preguntar-se i de preguntar-nos sobre les grans qüestions de la condició humana i connectar-les amb la contemporaneïtat

La Pietat de Miquel Àngel. Imaginem que només hi ha dues possibilitats de reacció, dos camins, davant l’escultura. És un plantejament maniqueu, però pot ser il·lustratiu. Un dels camins ens porta a valorar com n’és, de primorós, l’artista amb el cisell, la proporció de les figures, el marbre que enlluerna, els plecs i el realisme del moviment immòbil. El pensament se’n va cap a la personalitat de Miquel Àngel, com es va fer aquest encàrrec i les seves vicissituds. Al cap d’uns minuts, podem posar una creueta al costat del nom de l’obra, que portem escrit a la llista de monuments que no ens podem perdre de Roma. Davant de l’escultura hi ha, però, un segon camí. Més que d’una visita, en aquest cas es tracta d’una experiència contemplativa. Personal i intransferible. No necessita explicacions, ni dates, ni referències artístiques. Una mare i un fill, un dolor immens, un sacrifici que interpel·la. I amb una bellesa que emociona, tan humana, tan propera. Potser l’observador conté la respiració, i pensa per a si mateix. Hi ha un sotrac, petit o gran. Sap que, difícilment, ho podrà explicar, això. És seu, i així seguirà, a dins. Aquestes dues maneres de veure l’obra d’art enllacen amb el treball de Bill Viola (Nova York, 1951), el nom pioner i més rellevant del videoart. Les seves obres són experiencials, immersives, conviden a escollir el segon camí. No són filigrana tecnològica autocomplaent. No tenen data de caducitat i connecten amb el públic, per la combinació de la voluntat de mostrar el procés de recerca del sentit de la vida humana, tan gran i petita alhora. I no tenen caducitat pel fet que aquesta recerca, universal i compartida, Bill Viola la fa amb un gran domini de la tecnologia audiovisual, un llenguatge que avui dia ens és proper a tots. Viola, doncs, sí que està inscrit en una llista d’imprescindibles, en aquest cas, la dels creadors més destacats del nostre temps. Traspua espiritualitat essencial, sense etiquetes religioses.

El mateix autor explicava així la relació amb les seves peces i l’espectador, l’any 1989: “M’he acabat adonant que el lloc més important on la meva obra cobra vida no és en una galeria de museu, ni en una sala de projecció, ni en un televisor, ni tan sols a la pantalla de vídeo mateix, sinó a la ment de l’espectador que l’ha vist. De fet, només és aquí on pot existir.” En una entrevista, donava aquesta pista: “Necessites passar el teu temps amb l’obra. Alguns passen, d’altres s’aturen i l’estudien.” Es tracta d’anar més enllà de l’estricte sentit de les imatges, per entrar en un nivell més inconscient. Deixar que les imatges s’apoderin de l’observador.

Art gens efímer

Barcelona té ara l’oportunitat de viure l’experiència en directe i en primera persona, ja que, per primer cop, acull una exposició de gran envergadura d’aquest autor, Bill Viola. Miralls de l’invisible, des d’ara mateix i fins al 5 de gener. Fins ara, i sorprenentment, a Barcelona només s’havien vist peces de Viola –Premi Internacional Catalunya 2009–, de manera puntual. I diem sorprenentment pel fet que, entre altres raons, Barcelona té molta història en el camp del videoart i l’experimentació audiovisual. En tot cas, per fi és a Barcelona. L’epicentre de l’esdeveniment és a la Pedrera, i altres institucions, de la ciutat i del país, s’hi han volgut sumar. Des de la Fundació Catalunya-La Pedrera, expliquen: “L’exposició planteja connectar l’obra d’aquest reconegut creador amb la nostra ciutat i el país, presentant un recull de les seves obres més importants i que constitueixen un dels cims de l’art dels últims quatre decennis.” I continuen: “És sens dubte una gran oportunitat per mostrar l’obra de Viola a Barcelona, reivindicar els lligams de l’artista nord-americà amb Catalunya i, en general, reforçar la presència que històricament ha tingut la videocreació a la ciutat.”

No és una antologia, però sí un ampli recorregut per la trajectòria de l’artista nord-americà, que ha evolucionat en paral·lel al desenvolupament de la tecnologia del vídeo els últims quaranta anys. Hi ha obres dels inicis, com The Reflecting Pool (1977-1979); creacions recents, com la sèrie Màrtirs –amb quatre obres derivades de l’encàrrec fet per a la catedral de Saint Paul de Londres, Martyrs (Earth, Air, Fire, Water)–, exposada allà des del 2014. Són quaranta obres en total, una vintena de les quals estan a la Pedrera. La resta, repartides pel territori.

Entre les peces que es poden veure, hi ha, per exemple, Heaven and Earth, del 1992. Té una gran significació. És una obra que exemplifica una de les inflexions importants en la vida personal i creativa de l’artista. La mort de la mare i el naixement d’un fill en pocs mesos de diferència. Les filmacions es presenten en dues pantalles encarades, en una columna. No es coneixeran mai, net i àvia, però són una continuïtat. Trobada, separació, abandonament.

En paraules de Llucià Homs, co-comissari de l’exposició: “Bill Viola articula un discurs en què captura la realitat i va més enllà de la percepció de l’ull humà per fer-nos visibles aquelles impressions que obté de deambular, d’observar el món real, capturant i transformant-ne les imatges per imprimir-hi significats més profunds. És la manera com ell es mira, i sublima, l’experiència de la condició humana. Tot és en les seves obres: allò que és visible i allò que, sent invisible, ell és capaç de reflectir. Com passa amb els grans artistes de la història de l’art.”

Viola posa l’atenció en allò que tots plegats tenim en comú, i que suscita més interrogants: naixement, mort, dolor, redempció, pas del temps... La seva obra, pausada, evocadora, té una mena de poder immersiu. Les peces no tenen paraules. Les imatges són les que prenen la paraula. Segons l’organització de la mostra, “el moviment alentit i en projecció continuada submergeix l’espectador en un món interior que aprofundeix en les experiències fonamentals de l’existència per «despertar l’ànima»”: “Les seves obres, d’una intensitat i bellesa extraordinàries, són úniques i sempre ens commouen. Bill Viola és capaç de preguntar-se i de preguntar-nos sobre les grans qüestions de la condició humana i connectar-les amb la contemporaneïtat.” I continua explicant: “La seva mirada pretén copsar l’alè subtil de l’intangible amb una nova poètica de la imatge que enfonsa les seves arrels tant en l’art oriental com en l’occidental, així com en les tradicions filosòfiques del misticisme cristià, el sufisme islàmic i el budisme zen.”

Hi ha molts treballs de Viola que –de vegades més bé, de vegades menys–, es poden veure a Youtube. Captiva. Llucià Homs, cocomissari de l’exposició juntament amb Kira Perov –esposa i col·laboradora de Viola des dels inicis de la seva carrera, en els anys setanta–, explica: “Una de les claus de l’interès que suscita, de la connexió de Bill Viola amb les persones que potser no són especialistes en el món de l’art, té a veure amb el fet que Viola tracta la tecnologia des de la mirada clàssica, des de la tradició.” Aquesta combinació de tecnologia capdavantera i tradició, comenta, “arriba a les persones amb certa sensibilitat per l’art”. La tecnologia no és un obstacle, no afegeix soroll al missatge, al contrari. I tampoc és protagonista per se. “La tecnologia la fa molt pròxima, l’obra.” Aquesta és una segona clau de l’interès que provoca Bill Viola entre públics molt diferents. “Té a veure amb la manera com et parla, molt directa, molt, i sobre les grans qüestions de l’ésser humà: la transcendència, la mort, el naixement...” I l’amor, la ràbia, l’èxtasi, la ira... “I ho fa amb un llenguatge que avui ens és molt pròxim”, afegeix. Les exposicions són una gran botiga d’històries on cadascú troba la seva. “Tothom queda molt seduït pel que fa.”

El poder de l’aigua

A The Reflecting Pool, una de les obres primerenques i emblemàtiques, un home sorgeix del bosc i s’atura davant d’una bassa. De sobte, l’home salta i el temps s’atura. Els moviments que es veuen en l’escena, d’altra banda immòbil, es produeixen en el reflex i les ondulacions de la superfície de l’aigua. Les accions, el moviment –el temps, per tant–, només s’aprecien a l’aigua. És, segons el text que acompanyava la peça en una exposició: “Una reflexió sobre l’arribada de l’individu al món de la natura, un baptisme en un món d’imatges virtuals i percepcions indirectes.”

Certament, insistim, l’exposició de la Pedrera no és una retrospectiva, però sí que hi ha peces de totes les èpoques. Crida l’atenció la presència gairebé constant de l’aigua. Està relacionada amb una anècdota de la infància de l’autor, que ha explicat en nombroses ocasions. Era un nen i, accidentalment, va caure a una bassa. Explicava en una entrevista: “Probablement vaig veure la imatge més bella que he vist a la meva vida, i era un món blau, ple de coses en moviment.” Aquells instants l’han acompanyat sempre. “Volia quedar-me allà.” Per sort, però, el van treure de l’aigua. “Va ser molt breu, però va quedar dins meu, va ser molt poderós.” La seva dona i sòcia, Kira Perov, també hi ha fet referència al llarg dels anys. “L’aigua és un element de misteri. Representa els cicles del naixement, la mort i la transformació. No habitem en aquest medi. Per poder examinar-lo, estem fent a les persones el regal del temps, perquè puguin reflexionar.” De fet, la proposta és no mirar, sinó meditar.

Llucià Homs aporta una visió del conjunt de l’exposició. “Totes les peces em toquen però n’hi ha que per mi són... La primera, The Reflecting Pool, és molt especial... Té una tècnica que, en aquells moments –anys setanta–, era francament innovadora. Viola arriba al límit del que es podia fer tecnològicament aleshores, i parla dels grans temes de l’art contemporani amb una poètica... I després, les peces de la sèrie Les Passions. M’arriben d’una manera molt profunda perquè parlen del meu neguit per l’espiritualitat. És l’espiritualitat contemporània, aquest conjunt de religions que ell acaba com unificant en un sol sentit. Supera les religions, les traspassa per arribar a una essència de l’espiritualitat.”

Diu Viola: “Les imatges en moviment que jo he creat viuen en algun lloc entre la fluïdesa temporal de la música i la certesa material de la pintura.” La seva mirada des de la tradició es veu en l’elecció de les temàtiques i també es veu en la revisió d’algunes peces, del Renaixement, per exemple. De fet, aquest 2019, l’exposició Life death rebirth, a Londres, ha reunit Bill Viola i Miquel Àngel. Contemplant algunes de les peces de Viola, és possible veure la relació amb fragments o obres senceres de fa segles. Per què, els clàssics? No es tracta de buscar una semblança externa. És interna. Els mitjans contemporanis li permeten recrear l’essència: les emocions són les mateixes. “Allò que fa segles era un repte, es pot revisitar des de la contemporaneïtat. Això el converteix en un creador clau per entendre la història de l’art del segle XX”, diu Homs.

MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

Una ruta pel país

Com una irradiació de la mostra per tot el territori, alguns dels treballs de Bill Viola, una vintena, es poden veure repartits pel país: al Palau de la Música Catalana, al Gran Teatre del Liceu, al Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona, al Museu de Montserrat, al Museu Episcopal de Vic i a la Planta (Fundació Sorigué) de Lleida. Alhora, l’exposició està acompanyada d’activitats. Una d’aquestes activitats, per exemple, es farà el 25 de novembre a la Pedrera. El cineasta Albert Serra analitzarà algunes obres des de la perspectiva de realitzador. El 2 de desembre és farà un recital poeticomusical, La mística de Bill Viola, amb Jordi Savall i Manuel Forcano. Mostrarà la connexió de Viola amb la transcendència. El 9 de desembre es farà una taula rodona, amb el títol Bill Viola, un clàssic contemporani.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor