Articles

La galeria dels exiliats

La Fundació Fenosa del Vendrell exposa material inèdit de la Galeria Mirador de París, que van obrir quatre exiliats catalans l’any 1948: Lluís Montanyà, Víctor Hurtado, Just Cabot i Rosita Castelucho

JOSEP MIQUEL GARCIA
“La galeria Mirador, que s’explica per l’empenta dels exiliats catalans a París, és avui dia completament desconeguda”
CATALANS I FORANS
La Mirador no era una galeria només per a catalans. Una de les artistes que hi va passar va ser Marianne Peretti, que avui dia és una celebritat al Brasil
FIGURA CLAU
El periodista Just Cabot (Barcelona, 1898 - París, 1961) va ser una peça clau del cercle intel·lectual i artístic català de París

Les peripècies d’alguns exiliats catalans del segle XX han estat força rastrejades, però queden encara moltes empremtes per descobrir. I amb aquest propòsit, el director de la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell, Josep Miquel Garcia, ha dut a terme una minuciosa investigació per reconstruir la història de la Galeria Mirador de París, que l’any 1948 van obrir quatre catalans exiliats a la cèntrica plaça Vendôme de la capital francesa: l’editor del setmanari del mateix nom Víctor Hurtado; el crític d’art i literari Lluís Montanyà; el periodista, escriptor i bibliòfil Just Cabot, i la promotora d’art Rosita Castelucho. Tots quatre representants de l’exili republicà català eren, a la vegada, amics de l’escultor Fenosa, que no va participar directament en l’obertura de la sala, però que s’hi va implicar força. Tot el material resultant de la investigació –fotografies inèdites, obres d’art dels artistes que hi van exposar, cartes i altres documents– s’exposa fins al febrer del 2020 al museu vendrellenc.

“Una galeria en plena plaça Vendôme no és poca cosa; aleshores ja era un centre del luxe i va ser molt agosarat obrir-la”, assenyala Garcia, que reconeix que avui “la galeria, que s’explica per l’empenta dels catalans a París, és completament desconeguda”.

La història de la galeria arrenca el 1948. Víctor Hurtado i Lluís Montanyà havien creat una societat d’exportació i importació de productes amb el nom de Montaner. A tots dos s’hi van afegir Rosita Castelucho i Just Cabot. Els Castelucho “eren una institució a París”, una nissaga que regentava l’Académie de la Grande Chaumière, per on havien passat nombrosos artistes, i també tenien una botiga de marcs i quadres des de la qual els Castelucho van proveir Picasso de la tela i el bastidor del Gernika. Ella, que dels quatre socis era qui més lligams tenia amb el món de l’art, va aportar a la galeria el seu fons d’obres, objectes i gravats. I Just Cabot hi va traslladar el seu gruix de llibres, que es van situar al soterrani de edifici, un espai que va funcionar com a llibreria. El nom de la galeria estava directament lligat al setmanari català Mirador, una publicació de literatura, art i política, fundada per Amadeu Hurtado, pare de Víctor Hurtado, l’any 1929 a Barcelona, i que també havia dirigit Just Cabot. Fins i tot el nom de la galeria empra la mateixa tipografia de la capçalera de la revista.

La Mirador va estar oberta fins al 1956, però uns anys abans els quatre socis havien trencat relacions. El 1951, Rosita Castelucho i Just Cabot, que eren parella, van sortir de la societat que formaven amb Hurtado i Montanyà per desavinences en la manera de gestionar la sala: “La versió de Just Cabot és que els altres dos socis feien coses que no li semblaven bé: gastaven molts diners en publicitat, feien exposicions de jueus i els cobraven sense avisar-lo... Ell no estava acostumat a la realitat dels negocis, era una persona més idealista i no hi havia sintonia amb ells dos. A més, la Rosita, en tenir més experiència, el burxava per fer-li veure que allò no anava bé. I van marxar”, explica el director del museu Fenosa, que afegeix que “no va ser un trencament de pèrdua d’amistat; senzillament ho van deixar córrer”. Va arribar un moment, a finals del 1955, que Víctor Hurtado es va quedar sol i va acabar tancant la galeria. Posteriorment, Just Cabot va regentar una llibreria al bulevard de Montparnasse (la Librairie Artistique Espagnole et Latino-Americaine). I Víctor Hurtado, anys més tard, va fundar el Centre d’Estudis Catalans de París. “Tots quatre van ser molt actius i emprenedors i, en la mesura de les seves possibilitats, van fer coses importants”, destaca Garcia.

EXPOSICIONS FRUSTRADES

Avui i aquí, la Mirador és una galeria poc coneguda, però si se’n parla és justament per dues exposicions que estaven programades però que no es van acabar fent: de l’escriptora Mercè Rodoreda, que en el seu exili a París també es va dedicar a pintar, i de l’escultor Josep Granyer.

La de Rodoreda estava prevista per al 1953. En una carta del 6 de juliol d’aquell any, l’escriptora deia: “Ahir, diumenge, al matí vaig fer un cinquè quadre. Ja tinc estil i un món. Els dos quadres primers em semblen sense cap mena d’interès. L’exposició serà d’aquí a un parell de mesos a Mirador.” El projecte, però, es va frustrar, no se sap ben bé per què: “No ho he pogut determinar; Rodoreda no en va fer mai cap, d’exposició, i estava molt animada amb aquesta de la Galeria Mirador”, assenyala Garcia. “Ella va descobrir la passió per la pintura a París, on realment malvivia, ja que no tenia mitjans fàcils per guanyar-se la vida i intentava seguir una trajectòria com a pintora”, afegeix.

En aquell moment, a la galeria només quedaven els dos socis inicials. A finals del 1954, Rodoreda va avisar Lluís Montanyà que a la seu de l’Organització Mundial de la Salut es convocava una plaça de traductor, i li va aconsellar que hi optés. Finalment, Montanyà va ocupar la plaça, i es va traslladar a viure a Ginebra el 1955, deixant sol al capdavant de la Mirador Hurtado, que poc després la va acabar tancant.

Dues de les pintures de Rodoreda es poden veure ara al museu del Vendrell (vegeu les imatges de la plana 33). També s’hi exposa un bust de l’escriptora fet per Fenosa, fotografies i material de la Revista de Catalunya, que va ser una altra iniciativa d’aquests catalans exiliats.

I Josep Granyer hi havia d’exposar el 1955. L’escultor va fer tots els possibles per fer realitat la seva mostra a la Galeria Mirador, tot i que finalment la proposta no va arribar a bon port “tampoc se sap ben bé per què”.

Qui sí que hi va exposar va ser Maria Sanmartí, la mare del pintor i cartellista Antoni Clavé (ella sempre signava com a “Maria, mare d’en Clavé”). Va ser la seva primera exposició: “Era una persona que tenia dificultats per caminar, i Clavé la va animar i li va ensenyar a pintar.” Feia, segons Garcia, unes obres plenes d’ingenuïtat. El catàleg de la mostra el va escriure qui aleshores era un jove poeta, Josep Palau i Fabre.

La Mirador, però, no era una galeria només per a catalans. Una de les artistes que també hi va presentar la seva primera exposició individual va ser Marianne Peretti, que actualment té 91 anys i és una celebritat al Brasil, on es va casar amb l’arquitecte Oscar Niemeyer i amb qui va col·laborar en projectes com ara els vitralls de la catedral de Brasília. Dalí va anar a la inauguració d’aquella mostra.

N’hi va haver moltes altres, d’exposicions destacades, tal com es pot descobrir al museu del Vendrell, on es pot resseguir una cronologia dels muntatges que s’hi van organitzar, amb testimonis fotogràfics inèdits i amb algunes obres que hi van estar exposades. Per exemple, la del col·lectiu de fotògrafs Groupe des XV, una associació de grans fotògrafs francesos que es van unir per reivindicar la fotografia ben feta, sense manipulacions, la vrai photographie. Entre els membres hi havia noms com els de Robert Doisneau, Willy Ronis, Henri Lacheroy i Lucien Lorelle. “Dins de la història de la fotografia, és un fet molt remarcable que exposessin a la Mirador, perquè no són fotògrafs menors”, diu Garcia.

Un dels amics japonesos de Fenosa, Key Sato, va exposar a la galeria parisenca el 1954. Com a curiositat, Garcia explica que a la inauguració tots van anar vestits amb quimonos. En el catàleg de la mostra hi van escriure el mateix Fenosa i el poeta i artista avantguardista Jean Cocteau; a l’exposició del Vendrell s’exposen ara els dos manuscrits.

Altres artistes que hi van passar van ser el gravador català Pompeu Audivert, que vivia a l’Argentina; Antonio Suárez, un jove pintor que després va ser conegut per formar part del grup El Paso; Herve Mason, membre d’una família d’intel·lectuals que va viure a París; el ceramista de Perpinyà Jean Camberoque; el francès Pierre Henry; una col·lectiva dels artistes Léon Tutundjian, Pierre Ino i Mima Indelli; i, entre d’altres, Miguel García Vivancos, que hi va exposar dos cops, el 1950 i el 1956, i que “era un personatge estrany”: “Un militar republicà anarquista, que feia una pintura naif. André Breton es va entusiasmar amb ell i en va publicar un article a la premsa francesa amb motiu de l’exposició a la Mirador”.

Investigació

El periodista Just Cabot (Barcelona, 1898 - París, 1961) va ser una peça clau del cercle intel·lectual i artístic català de París. I el director del Museu Apel·les Fenosa ha pogut resseguir la història de la galeria Mirador gràcies, en part, a la correspondència de Cabot amb intel·lectuals de l’època. Tot el feix epistolari havia estat propietat de Josep Saumell, de l’Espluga de Francolí, però la seva consulta va estar bloquejada durant anys per un litigi successori. Després de la mort de Saumell, el 2017, el fons va anar a parar a l’Arxiu Montserrat Tarradellas, al monestir de Poblet. “Ara, per sort, el fons de cartes i documents no només es troba a l’arxiu de Poblet, sinó que està digitalitzat”, assenyala Garcia. L’artífex de la investigació sobre la galeria Mirador destaca que bona part del material que s’exposa al Vendrell és inèdit: “Hi ha documents que són raríssims de trobar. M’ha costat un món aconseguir-los. Les cartes de Just Cabot han ajudat a entendre com neix i com es trenca la galeria, però tota la resta ha consistit a anar rastrejant, contactant amb familiars dels artistes i els impulsors de la galeria...”, explica Garcia. Precisament, l’obra epistolar inèdita de Just Cabot va ser publicada el 2008 per l’avui president de la Generalitat, Quim Torra, a la seva editorial A Contravent, en el llibre El periodisme silenciat. Just Cabot: vida i cartes de l’exili (1939-1961), de Valentí Soler. Torra es declara un apassionat de les figures de Just Cabot i Lluís Montanyà –que havia signat el Manifest Groc amb Sebastià Gasch i Salvador Dalí–, i els considera figures clau del catalanisme dels anys vint i trenta. A la inauguració del Vendrell, Torra va dir que l’exposició permet “recuperar un tros d’aquella memòria perduda”.

Per Josep Maria Garcia, encara queden molts detalls per descobrir d’aquells exiliats de qui fins i tot és difícil trobar-ne fotografies: “La història d’aquests personatges donaria per a molt. Qui eren? Quina cara feien? Fins i tot saber quina cara feien és interessant”, diu Garcia, que no descarta continuar indagant sobre la seva història i la dels Castelucho.

LA MERCÈ RODOREDA COSIDORA

Mercè Rodoreda, que acabaria sent una de les veus narratives catalanes més influents, va passar uns anys molt difícils durant el seu exili a París. Per subsistir econòmicament feia de cosidora. I la Fundació Fenosa del Vendrell conserva una peça feta per ella: “Apel·les Fenosa, per ajudar-la, li encarregava bruses per a la seva dona. En conservem una, preciosa, de seda”, explica el seu director. No l’exposen per evitar que es desgasti, però també perquè “és una peça amarga, una ferida: no pots lluir una cosa que és producte de la dificultat”: “Tanmateix, és molt alliçonador: és producte de l’amistat en circumstàncies difícils.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)