Articles

Opinió

EL GRA I LA PALLA

Què és superflu? En la majoria dels casos tot és casuística, perquè, com no podria ser d’una altra manera, depèn de l’objectiu de l’autor

Al full corresponent a la setmana anterior de l’Agenda Gallimard d’enguany hi ha una bella citació de Walter Scott en què el novel·lista sosté que si extraguéssim de la Ilíada o de Shakespeare tot allò que no tingués interès o importància en si mateix, el text restant perdria més de la meitat del seu encant. I ho rebla mostrant-se convençut que molts escriptors han disminuït l’efecte de les seves obres amb la cura de no admetre-hi cap element mancat d’un mèrit absolut, intrínsec i independent (permetin-me que adverteixi el lector que he traduït del francès els termes i que, per tant, em puc haver allunyat de l’original anglès, procedent del text titulat Les novel·les de Miss Austen).

El cas entra de ple dins d’una controvèrsia de fons sobre les categories dels objectes literaris. Què és essencial? Què és prescindible? Què és nociu? Què és inútil? Tret de casos flagrants en què es poden posar fàcilment d’acord fins i tot criatures, en la majoria dels casos tot és casuística, perquè, com no podria ser d’una altra manera, depèn de l’objectiu de l’autor.

Fa uns anys, el meu bon amic Joan Margarit em va explicar la seva percepció del que distingia substancialment la poesia de la prosa. Segons ell, quan un text el depures d’elements significativament innecessaris fins al punt que ja no en pots treure res més, ni una coma, perquè aleshores s’ensorraria, obtens poesia. Es deduïa d’aquí que en prosa eren admissibles elements teòricament superflus que, justament, servien per distingir-la de la poesia. Vaig entendre i acceptar la teoria com una defensa del caràcter mineral del poema, del rigor cristal·logràfic exigible al poeta, que es degrada quan s’abandona a divagacions i adorns florals, en definitiva a excursos que no aporten res.

La qüestió és profunda –i és evident que ara no la resoldré jo aquí en quatre ratlles–. Cada gènere, cada estil, té les seves pròpies lleis discriminadores de la importància dels elements i aspectes en joc; moltes hi són per se, d’altres les posa l’autor. És cert, en poesia són rebutjables peces que no ho serien en la narrativa, però també passa a l’inrevés. Depenent del relat, pot ser prescindible el poema sencer, i també pot ser l’ànima del text justament allò que des d’altres expectatives seria sobrer. La reflexió de Scott resulta il·luminadora sobre el dilema com a tal. El criteri valoratiu no és ni objectiu ni universal, i la necessitat com a paràmetre i com a jerarquia és molt diversa depenent d’on se situï, amb quina intenció i jugant a quin joc.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)