La poesia de la novel·la

Tota novel·la està feta de temps i de paraules. De temps, perquè quan l’acabem s’ha produït l’evolució d’algun personatge, que és el que diferencia la novel·la del conte, en què no hi ha prou espai –prou temps– perquè es produeixi un canvi gradual. D’altra banda, com va establir Mercè Rodoreda, i malgrat que alguns autors no hi presten gaire atenció, “una novel·la són paraules”.

Mentre espero que Imma Monsó publiqui alguna novel·la nova, repasso les que tinc a casa. A Tot un caràcter (2001), no hi ha res més omnipresent que les paraules i el temps. Com la majoria de les seves novel·les, està protagonitzada per dos personatges complementaris, en aquest cas mare i filla, tots dos recargoladament sensibles i simpàticament trastornats. La mare ha desenvolupat una capacitat singular per eludir el present, del qual fuig a través del plusquamperfet de subjuntiu: els “si jo hagués”, “si jo tingués”, “si jo fes” construeixen un món paral·lel, que s’acaba superposant a la realitat consensuada. En canvi, quan arriba a alguna banda la frase que pronuncia és: “Enyoraré molt aquest lloc.”

Des de la primera línia de Tot un caràcter, ens adonem de la importància del llenguatge, però no del llenguatge en general, sinó de les locucions concretes que caracteritzen cada personatge: “La meva mare deia «fer el senyor» amb un cert to burleta que volia donar a entendre clarament que aquesta mena d’actuació és, a més de fraudulenta, a l’abast de qualsevol.” Altres expressions que ens ajuden a entendre el personatge són: “No la deixa tocar de peus a terra” (un fill a una mare), “som tan repetitons” (en un infreqüent accés de modèstia) i la combinació helicoïdal de “no ho hauria dit mai” i “sempre ho he sabut”. La filla, en canvi, es mostra incapaç d’accionar l’“au, va”, que és una manera de no deixar-se impressionar per les frases dels altres, de situar-se’n al marge per sobreviure. L’evolució del personatge es pot percebre en la progressiva capacitat de dir frases que abans li resultaven inviables.

Dotats d’un encomiable poder d’indecisió, els personatges d’Imma Monsó analitzen els replecs de la seva ment amb exercicis d’introspecció retòrica en què el llenguatge resulta decisiu. Així, la protagonista de La dona veloç (2012) considera que la vida es divideix en “coses que fan perdre el temps” i “coses que, malgrat que fan perdre el temps, s’han de fer”. A Una tempesta (2009), un personatge interpel·lat amb un “t’acompanyo en el sentiment” respon, irat: “En quin?” No tots els autors saben retratar algú en una frase, ja que no tots combinen dots d’observació, sentit de l’humor i aquella virtut que per abreujar anomenem “geni de la llengua”. Si la poesia és allò que es perd en la traducció, l’obra d’Imma Monsó se situa en un territori intermedi. O potser no: al capdavall, una novel·la desproveïda de poesia no mereix el nom de novel·la.