Pantalla

El truc és sobreviure

En un clip que s’ha fet viral aquests dies, uns imitadors de Rosalia canten Fucking Halloween Man. I tots els riem les gràcies i ho compartim a les xarxes. Però què voleu que us digui, a mi, que mai he celebrat la castanyada i que estic fart, un any més, d’haver de menjar castanyes, panellets i moniatos amb samarreta de màniga curta, hawaiana si cal, aquesta tradició nostrada tant se me’n fot. Perquè culturalment i cinematogràfica, com la majoria, tots ens hem fet un fart de mamar des de ben petits com s’ho passen de bé els anglosaxons convertint la nit de Tots Sants en un aquelarre de caramels, disfresses i terror. Això sí que és divertir-se en un dia tan tètric.

Per acabar-ho de celebrar com cal, he tornat a veure un dels films més emblemàtics i representatius dels ambientats en aquesta data: La nit de Halloween (Halloween, a seques, en el títol original). “Va, una altra de por!”, deveu pensar. Doncs sí, però també una joia del cinema, que va marcar un abans i un després en el gènere.

La va dirigir John Carpenter el 1978, un jove cineasta que fins a aquell moment només havia fet l’entranyable Dark Star (1973) i la trasbalsadora Assalt a la comissaria del districte 13 (1976). Va ser arran de la repercussió que va tenir aquesta darrera que Carpenter va trobar inversors independents de la indústria nord-americana (Irwin Yablans i Moustapha Akkad) per poder fer realitat una història que havia escrit, juntament amb qui aleshores era la seva parella, Debra Hill, sobre un psicòpata, titulada The babysitter murders. Després, per recomanació de Yablans la van situar a la nit de Halloween. Carpenter va rebre 10.000 dòlars (poqueta cosa tenint en compte que l’havia escrit, la dirigia i hi posava la música), mentre que el protagonista, Donald Pleasence, va cobrar 25.000 dòlars pel paper de Doctor Loomis. Per al paper de la Laurie, van apostar per la desconeguda Jamie Lee Curtis, filla de Tony Curtis i Janet Leigh, la mítica protagonista de Psicosi, un inqüestionable referència al mític film de Hitchcock. Ella, la filla, va acabar heretant –llavors encara no ho sabia–, el sobrenom de la reina del crit. El rodatge va ser de bojos: només vint-i-un dies de la primavera del 1978, en una zona residencial de Pasadena, Haddonfield en la ficció.

La pregunta que us deveu fer molts és: però que coi té aquest slasher concebut al voltant de la nit de broma (trick) o regal (treat)? Doncs que a partir d’un subgènere, Carpenter va demostrar que es pot fer una master class de cine, ni més ni menys. I que els onze títols posteriors que han engrandit la franquícia no han aconseguit desmerèixer-la. És revisar-la i adonar-te que, a més de fer por (el seu objectiu), meravella per com està concebuda. Cinema i terror convertit en art. I no ha envellit gens.

L’arrencada és antològica. La capacitat que té d’atrapar-te des del primer fotograma es deu al fet que situa l’espectador en primera persona, projectant-nos sense compassió als ulls del protagonista. A través d’un llarg pla seqüència de quatre minuts ens condueix a descobrir, no sense horror, que no només som còmplices, sinó partícips d’un crim majúscul: l’assassinat de la mare, quan la policia ens arrenca la màscara i ens torna a situar davant del mirall perquè contemplem, sense pietat, que l’assassí és un nen. El seu nom, ja no l’oblidarem mai més: Myers, Michael Myers. Amb llicència per matar... indiscriminadament.

El psicòpata protagonista, que ja sempre més el retrobarem emmascarat, és la personificació del diable, encarnat en una mena d’home del sac, tan representat en diverses cultures populars. Atorgar-li una aura etèria, fantasmagòrica, d’un caràcter sobrenatural, el fa temible.

La nit de Halloween és d’una narració impecable, d’una precisió formidable i d’un ascetisme que fa por. És la demostració, tan carpenteriana, que amb poc es pot fer molt, sobretot si saps fer servir les eines narratives cinematogràfiques. Només cal fixar-se en com fa ús de la càmera sostinguda amb la mà, seguint la jove cangur pels carrers de Haddonfield; el muntatge, amb aquells jocs d’aparicions i desaparicions de Myers entre llençols estesos (talment, un malson), o la fotografia, amb aquells contrastos entre la calidesa, el confort i la seguretat amb què mostra els interiors i la fredor lumínica d’uns exteriors amenaçadors.

John Carpenter, menyspreat per una indústria hollywoodiana que mai l’ha sabut valorar prou, en aquesta secció sempre tindrà un lloc d’honor. Fins aviat, mestre!

Halloween Direcció: John Carpenter Producció: Debra Hill Guió: John Carpenter, Debra Hill País: Estats Units Any: 1978
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)