Pantalla

Cartellera

MIENTRAS DURE LA GUERRA

Amenábar arrisca en aquest drama històric en què sembla que busca una difícil equidistància

Amb el segell Amenábar d’indiscutible qualitat (Tesis, Abre los ojos, Los otros, Mar adentro) i amb unes interpretacions més que creïbles, que no és poc, Mientras dure la guerra no deixa ningú indiferent i provoca, òbviament, un debat immediat. Rigor històric a part, la setena pel·lícula del director xilenoespanyol és d’indubtable talent cinematogràfic, rodona, emotiva, amb un gran inici i un millor final. Tot gira al voltant de l’escriptor Miguel de Unamuno (Karra Elejalde), a partir de l’estiu del 1936, quan esclata la Guerra Civil. L’intel·lectual, rector de la Universitat de Salamanca i decebut amb la República, dona suport inicialment a la revolta militar, però diversos esdeveniments i greus situacions el fan canviar de parer. Amb ell viurem com la figura d’un general arribat de l’Àfrica, Francisco Franco (Santi Prego), va guanyant pes al front nacionalista, amb el suport d’un altre general, Millán-Astray (Eduard Fernández), amb qui Unamuno xocarà frontalment en l’escena final, un discurs clau per entendre el personatge, l’escriptor i l’home. I també, potser, part de la història. La d’Espanya.

Alejandro Amenábar arrisca més que mai en aquest drama històric, pel qual ha rebut crítiques per la seva suposada fidelitat als esdeveniments realment ocorreguts en una Espanya convulsa i, sobretot, per com els dibuixa. Potser acaba decebent els dos bàndols (dreta i esquerra), la qual cosa suma pel que fa a l’equidistància en què es vol ubicar. Difícil. El que és clar és que és la seva obra més personal, en un registre allunyat del seu habitual thriller de ficció i gairebé nou per a ell, a excepció d’Ágora, en què també va tractar successos històrics dramàtics i amb una alta dosi de violència. Realment, a Mientras dure la guerra també hi ha una ficció construïda a partir de les dades i els reculls que ens han deixat els llibres d’història sobre la Guerra Civil espanyola. El retrat de Franco, un home ple de dubtes a l’inici i extremadament cautelós, és força agosarat. En alguns moments, sembla un ninot en mans de l’embogit Millán-Astray. Aquí s’ha de fer un parèntesi, perquè el que fa Eduard Fernández amb una actuació potentíssima és crear un personatge grotesc, indispensable. Sembla una paròdia del pare del feixisme, amb una agressivitat i odi només a l’altura de la seva ignorància. El seu duel constant amb Karra Elejalde serà extrem i brillant. Un Elejalde que arrisca més encara que Amenábar, amb un registre totalment diferent del que ens té acostumats. El fatxenda, comediant i extrem d’Ocho apellidos vascos, Airbag i Días contados afronta el paper més seriós i de més pes de la seva llarga carrera, un paper que el confirma com un tot terreny versàtil. En la seva pell, Unamuno patirà la desaparició dels seus dos amics i canviarà. Canviarà, però mantenint l’equidistància del director respecte a un conflicte polític i bèl·lic, amb un enorme missatge final. I és que la història de la guerra, de les dues Espanyes, que se’ns explica d’una manera més o menys rigorosa fa mal (o n’hauria de fer) a les dues parts. Això sí, es fa indispensable per a les noves generacions i per a les no tan noves. I ens porta vertiginosament al trist present que ens està tocant viure.

MIENTRAS DURE LA GUERRA Direcció: Alejandro Amenábar Producció: Mod Producciones / Movistar+ / Himenóptero / K&S Films Fotografia: Álex Catalán Guió: Alejandro Amenábar i Alejandro Hernández País: Espanya Any: 2019
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)