Lletres

SEBASTIÀ BENNASAR

ESCRIPTOR

“Hem de ser lliures per ser normals”

DIVERSITAT
“Publico molta novel·la negra, però no m’agrada limitar-me com a escriptor. Igual que com a lector, soc un escriptor una mica tastaolletes”
COMPROMÍS
“Jo no he d’omplir cap buit, perquè Manuel de Pedrolo i molts altres ja ho van fer, però sí que crec que qui escriu està servint el país i la seva literatura”
PROFESSIÓ
“Vaig fer l’aposta de dedicar-me a l’escriptura de manera professional en català. He de dir que, de moment, no he hagut de fer marxa enrere”

Aquest 2019 és difícil haver passat per la prestatgeria de novetats d’una llibreria i no haver trobat una obra de Sebastià Bennasar (Palma, 1976). L’escriptor illenc, establert actualment al Principat, ha publicat sis llibres en un any. Alguns amb premi. Macondo Beach (Cossetània), un conjunt de relats que ha guanyat el premi Vila de Cambrils; Terra aspriva (Meteora), un western ambientat a la Catalunya actual, guanyador del premi Celler de Lletres de novel·la breu; L’any que vaig assassinar Rita Barberà (editorial AidA), una novel·la plena d’humor negre en què un assassí professional ha de matar diverses personalitats conegudes dels Països Catalans; Hotel Metropole (Columna), una novel·la ambientada en la Lisboa de la Segona Guerra Mundial; La revolta dels mitjons (Estrella Polar), una divertida novel·la juvenil que posa llum amb una ficció fantàstica al destí dels mitjons que es perden a la rentadora; i la novel·la negra Un altre dia antic (Pagès Editors), un homenatge a Bolaño a través d’una trama negra ambientada a Lisboa. Entre Hotel Metropole, publicada durant la tardor del 2018, i Un altre dia antic, que va veure la llum al setembre, han passat menys de dotze mesos durant els quals Bennasar ha presentat sis novetats de ficció. Aquestes dues novel·les passen a Portugal, el gran escenari literari de Bennasar en moltes de les seves obres, com a l’exitosa Un oceà de memòria (El Gall Editor), publicada el 2016. Amb 43 anys, l’escriptor mallorquí ja ha publicat 31 obres. Una capacitat de producció que recorda Manuel Pedrolo, autor a qui Bennasar va dedicar l’any passat l’assaig Manuel de Pedrolo, manual de supervivència (Meteora). Com Pedrolo, Bennasar també aposta per la plena normalització de la literatura catalana, amb una dedicació plena a la creació, conreant diversos gèneres i buscant el màxim públic possible.

Sis llibres en dotze mesos. Com es fa, això?
Doncs es fa tenint moltes coses escrites al calaix. I ara s’ha donat la casualitat que han sortit totes de cop, de manera més o menys imprevista. Els premis, com és lògic, no els tenia previstos. Terra aspriva la vaig escriure pensant en el premi, per intentar optar-hi, però les altres obres són novel·les o grups de relats que ja tenia fets i que s’ha donat la casualitat que han sortit tots durant aquest període tan breu. Hotel Metropole el vaig entregar el 2015, va resultar finalista del premi Carlemany, i finalment va sortir publicat durant la tardor de l’any passat. Un altre dia antic la vaig escriure fa temps, la primera versió és de l’any 2011.
Dedueixo, doncs, que encara deu tenir coses al calaix.
L’he buidat bastant, aquest any [riu]. Però sí, és cert, sempre estic produint i després les obres tenen el seu propi recorregut fins que arriben a la llibreria. Si surten, surten, i si no, s’esperen al calaix. En algun cas he tingut una novel·la en espera durant sis anys. El que no faig mai és buscar cap compromís amb una editorial concreta, sinó deixar que cada obra recorri el seu camí. Però en general sempre intento publicar una novel·la negra un any, i una novel·la (o relats, o assaig) no negra l’any següent. Ara mateix, em queden quatre obres de poesia –que costen més de col·locar perquè per a les editorials no tenen la mateixa sortida comercial que les novel·les–, un parell d’assajos i dues novel·les inèdites.
És un escriptor tot terreny.
Publico molta novel·la negra, que és un gènere que m’encanta. A més, és un gènere que té un públic molt fidel. Però no m’agrada encasellar-me. També com a lector soc una mica tastaolletes.
La primera novel·la la va publicar als 24 anys. Des de llavors, una trentena. Com pot portar aquest ritme?
M’aixeco molt d’hora, i cada dia escric de 5 a 7 del matí, quan els nens encara dormen i a casa hi ha tranquil·litat. Llavors paro per la logística familiar, quan tothom s’aixeca i ens preparem per anar al col·legi i totes aquestes coses, i més tard hi torno, però amb altres tasques: a partir de les 9.30 h comença a bullir el correu electrònic, els encàrrecs, la feina... tot de coses relacionades amb la literatura, però que ja no són estrictament escriure. Si tinc sort, puc continuar un cop solucionades les coses més urgents. I si no, sé que l’endemà al matí hi podré tornar. Després, temps per llegir i per pensar idees per a algun altre projecte, i l’endemà tornar a començar. Crec que és una professió en què, sobretot, cal ser molt disciplinat, i no deixar-ho mai.
Ni durant les vacances?
Quan marxo és més complicat, però no paro. Als hotels, el que acostumo a escriure és poesia. La novel·la, en canvi, necessita una gran regularitat, tot i que Hotel Metropole la vaig escriure a mà, en un hotel. M’agrada escriure a mà: així és com faig els relats breus, per exemple.
Pedrolo va publicar una obra ingent, i ho feia amb voluntat de servir a la literatura catalana, que els lectors trobessin en català allò que s’espera de qualsevol literatura moderna.
No m’hi puc comparar. Ell creia que els escriptors s’han de mullar. I per això la seva novel·la era molt social, molt política. Jo hi estic d’acord, per això faig molta novel·la negra. Però Pedrolo escrivia en una altra època i en una altra situació. Ell es va imposar omplir un buit, com ho va fer Vallverdú i altres escriptors i escriptores d’aquell post-Maig del 68, que estaven molt polititzats, seguint, d’altra banda, una tradició d’escriptors com Victor Hugo i Zola, que ho havien fet molt abans en la literatura francesa. Jo no ho he d’omplir ara cap buit, ho van fer Pedrolo i la resta. Tanmateix, crec que tothom qui escriu està servint el país i la seva literatura, aportant-hi coses i buscant l’excel·lència... O no buscant-la, que també n’hi ha que ho fan així, i també compleixen un paper.
Què vol dir?
Crec que també hem de tenir llibres dolents, per ser normals. Els anomenats best-sellers fan una funció molt important. Un Ildefonso Falcones, un Dan Brown, una J.K. Rowling, un Stieg Larsson ens anirien molt bé en la literatura catalana. Per sort, tenim alguns autors que aconsegueixen fer best-sellers. Sánchez Piñol i el seu Victus, tot i que en el seu cas amb qualitat literària. Són molt necessaris per crear lectors, per mantenir una indústria, per exportar literatura en català a l’exterior. Hauríem d’aspirar a ser exportadors de literatura, i no només importadors, com ho som ara. Jaume Cabré ho ha aconseguit, tot i que no amb tots els seus llibres. Tenim una demografia limitada de lectors en català, en comparació amb altres llengües, però això no ens hauria d’aturar en la necessitat d’exportar la nostra literatura. Amb obres per al gran públic, i també amb obres de qualitat per al reconeixement exterior. Per què no tenim encara un Nobel? Derek Walcott, un poeta antillà; Frederic Mistral, un autor en llengua occitana. La llengua occitana té un Nobel, potser ja és hora que els autors en llengua catalana també tinguin l’ambició d’aconseguir-lo. I per això cal que els escriptors puguin ser lliures, i dedicar-s’hi plenament. Ens cal ser lliures per a ser normals, en molts aspectes, també en el literari.
Vostè ha fet l’aposta vital de viure de l’escriptura, deixant la seva feina per dedicar-se només a la literatura. L’escriptor professional en català sembla una figura de ficció i molts ho donen per perdut. És possible dedicar-s’hi plenament?
És cert que no és fàcil, però de moment vaig resistint. L’any 2000, quan vaig publicar la primera novel·la, jo treballava de periodista al Diari de Balears. Podria haver seguit allà, escrivint en les hores lliures. De fet, tenia una posició molt còmoda: hi havia començat a treballar als 18 anys i abans de fer els 30 ja era cap de la secció de Cultura. Allò, a més d’un sou fix, en un entorn com Palma em donava un cert estatus dins del món cultural, on tothom coneix tothom, i podia tenir accés també a les editorials locals perquè editessin les meves obres. Malgrat això, vaig decidir que em volia dedicar a la literatura de ple. Vaig deixar la feina, i vaig marxar a Barcelona, a estudiar i a dedicar-me a escriure a temps complet, tant fent ficció com traduint-ne. Ara bé, és un món complicat, els drets d’autor que generen els llibres són escassos, i hi va haver un moment, el 2005, en què estava decidit a llançar la tovallola i tornar a Palma; però just el dia límit, quan veia que no podia continuar pagant lloguer i que hauria de tornar, em van trucar de Palma: havia guanyat el premi de Pollença amb L’estret de Torres (Hiperdimensional). Els diners d’aquell premi em van salvar la vida. Vaig desfer les maletes: havia de continuar.
I ho ha fet, vivint d’escriure, però no només dels llibres.
Sí. Em vaig proposar ser professional de la literatura, i de moment ho puc mantenir. A més d’escriure, faig articles sobre literatura, vaig muntar la revista Bearn, he treballat portant clubs de lectura, tallers literaris, fent traduccions i informes de lectura, vaig muntar el festival Tiana Negra, actualment porto la col·lecció negra de Pagès Editors... Fins i tot vaig tenir una etapa en què vaig presentar-me a molts premis petits, de relats breus. Entre el 2002 i el 2005 vaig guanyar més d’una vintena. Són aportacions econòmiques petites, però la suma acaba sent important. En sentit ampli, un escriptor en català es pot dedicar a la literatura, sense luxes, això sí, i havent de fer tasques i col·laboracions relacionades amb la literatura.
A L’oceà de la memòria, vostè tracta la figura de l’intel·lectual que viu amb esperança i plenitud: un món que es troba en crisi.
Sí. Un món que ja s’ha acabat. Ja no hi haurà intel·lectuals com els que ara tenen entre 60 i 80 anys, que van poder tenir una carrera amb plenitud, que van poder exercir una certa influència, i que ara han estat arraconats. No dic que en el futur no hi haurà intel·lectuals. Sí que n’hi haurà, però serà un tipus d’intel·lectual més resistent, que viurà en la precarietat, que serà ignorat per la societat i que, per tant, no tindrà cap mena d’influència.
Bona part de la seva obra és de gènere negre. Què té aquest gènere ple de sang i assassinats perquè fascinin tant a autors i lectores?
Ens mostren una part important de l’ànima humana, que sovint resta amagada però hi és. És allò de la Guerra de les Galàxies, del costat fosc de la força. Tots nosaltres podríem ser en qualsevol moment assassí o víctima, i això ens inquieta i ens preocupa a tots i és molt literari.
Terra aspriva
Editorial:
Meteora
Preu:
16 euros
Macondo Beach
Editorial:
Cossetània
Preu:
11,90 euros
L’any que vaig assassinar Rita Barberà
Editorial:
AdiA Edicions
Preu:
16,50 euros
Un altre dia antic
Editorial:
Pagès Editors
Preu:
16 euros
La revolta dels mitjons
Editorial:
Estrella Polar
Preu:
8,95 euros
Hotel Metropole
Editorial:
Columna
Preu:
17,95 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)