Articles

Parlem!

La revolució cubista

No hi ha res més impressionant que visionar un quadre cubista en què, amb la visió social establerta, no hi trobem una altra cosa que garbuix, desordre, rebel·lió

Diria en Ramon Llull, en un parlar, d’ara: “Qui m’entén, ja m’entén”, però anem al gra. Voldria parlar –em sembla que ens trobem en uns temps ben apropiats per fer-ho– de la revolució cubista. Sí, de la revolució cubista, aquella que va tenir els seus inicis cap al 1909-1911. La humanitat –potser en aquest cas l’hauríem de limitar al que en diem “zona occidental” i no pas a tot el món– vivia en plena eufòria de falsedat, en el sentit que creia que la positivitat evident acabaria triomfant i que el món sencer acabaria sent –amb les lluites reivindicatives temporals que calgués– una bassa d’oli: tothom s’hi sentiria còmode, cadascú, òbviament, al seu nivell, aquell que, sense eufemismes, sí que se’n pot dir “uterí” (hom, socialment, és fill dels seus pares, i ja n’hi ha prou). En l’àmbit de l’art, d’això, se’n deia “pintura òptica” (curiosament denominació que va acabar de reafirmar la fotografia, acabada de néixer).

Tanmateix, les sensibilitats mentals i socials alertaven que allò era un miratge d’equilibris en què tot era compensat i justificat, una cosa per l’altra: l’espoli per la caritat i, posteriorment, pel sindicalisme obrer. Les sensibilitats més atrevides començaren a pensar que potser caldria remoure l’statu quo i disposar l’objectivitat tal com en realitat composava la realitat. El resultat fou que si bé tot hi era, res es corresponia segons els cèlebres principis clàssics d’ordre, mesura i proporció. Procedint, doncs, a muntar la realitat tal com es mostrava, en resultava –des del punt de vista de l’establert – un garbuix. Res es trobava al lloc esperat, tot anava semblantment a un aquelarre en què cada cosa individual, singular, no tenia cap sentit respecte a totes les altres realitats presents, però que entre totes –en el conjunt, des d’aquesta altra manera de visionar i captar la realitat– quedava clar que es tractava d’una disbauxa real, ferma, concreta. És així com sorgí el cubisme, assajant de donar la realitat en els seus fragments realment isolats, en la seva presència real i no sota aquell aspecte artificiós de camuflatge a base de preteses regles de composició i/o de fidelitat òptica. Conseqüentment, Duchamp ho aclarí: res és el que es mostra, tot és el que pretenem que sigui. No hi ha res més impressionant que visionar un quadre cubista en què, amb la visió social establerta, no hi trobem altra cosa que garbuix, desordre, rebel·lió. Ara bé, que succeí en realitat? Que el cubisme emplaçà les realitats on eren: en la falsedat d’un missatge estrictament òptic però no social. Els intel·lectuals de la Revolució Russa del 1917-1923, assajaren transcriure racionalment la realitat social, que implicava, automàticament, un redreçament de la disbauxa de la nova societat esperada. Tanmateix, se’ls segà els ulls i se’ls inutilitzà les mans.

Ha calgut esperar fins ara per retornar a remarcar quins són els punts reals que constitueixen les estructures científiques, socials i humanes en i de tota societat, emplaçant els nous creadors en els diferents llocs d’una composició cubista, és a dir mostrar on couen i es fan presents les realitats socials. Qui no ho vol entendre, no ho entén, però qui creu que cal fer un món nou socialment, científicament i intel·lectualment possible ho capta amb claredat meridiana. Després del cubisme, ja res ha pogut ser igual a com ho era abans.

Hi va haver un temps, a mitjans avançat del segle XX, que si no es podia parlar ni pensar, tanmateix podies, en la foscor de la nit, escriure a la paret el que pensaves –això era abans dels grafiters–; així obligaves les forces de l’ordre a desvetllar-se de bon matí perquè la resta dels ciutadans no ho poguessin llegir. Com que n’hi havia tants, d’escrits en murals, van optar, aquelles forces, per “quadrar” cada lletra i de tot plegat, en resultaren uns jeroglífics magnífics, com aquells que, per censura política o per incapacitat de més subtilesa expressiva i anímica (els artistes informalistes de tot el món d’aleshores) s’enfilaven per autèntics garbuixos plàstics en què imperava la prohibició de criticar l’ordre establert.

Ara s’ha recuperat l’esclat cubista, que entén perfectament qui sap el que es vol.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)