George Eliot

Fa justament una setmana es va commemorar per tot el món de parla anglesa el bicentenari del naixement de l’escriptora anglesa Mary Ann Evans o Marian Evans, el 22 de novembre del 1819, que, com a autora específicament literària, sempre va ocultar la seva identitat sota el pseudònim de George Eliot. Eliot va adoptar el seu famós nom de pluma masculí per diversos motius. En primer lloc, va voler separar la seva obra creativa de la seva obra crítica i assagística. Després, va voler exigir que la seva obra narrativa fos valorada equitativament, més enllà dels típics prejudicis de l’època davant de la literatura escrita per dones. I, finalment, volia protegir la seva obra narrativa de l’escàndol que va causar la seva relació amb George Henry Lewes, un home casat amb fills que va abandonar la seva dona per ella el 1854.

Eliot va encetar la seva carrera literària quan es va instal·lar a Londres el 1850. Encara que la recordem principalment com a novel·lista, amb excel·lents resultats, la seva producció també abasta la poesia, la crítica literària, l’assaig, el gènere epistolar i la traducció de textos filosòfics. I tot plegat concentrat en escassament tres dècades, entre el 1850 i el 1880, l’any de la seva mort. Va arribar a ser considerada, per mèrits absolutament propis i sense cap mena de dubte, una de les personalitats literàries més destacades de l’època victoriana. Era una intel·lectual pública molt respectada, i novel·les com Adam Bede (1859), El molino del Floss (1860), Silas Marner (1861), Romola (1863), Felix Holt, the radical (1866), Middlemarch (1871-2) i Daniel Deronda (1876) van ser llegides amb fervor per tota mena de lectors, des de la reina Victòria fins als més anònims.

Després de la seva mort, amb l’esclat de la modernitat, la seva obra va caure pràcticament en l’oblit, tot i que autores com Virginia Woolf la tinguessin com a referent. El moviment de recuperació d’Eliot es va iniciar amb una campanada ben sonada, l’assaig de F.R. Leavis, La gran tradició, publicat el 1948, en què el crític la situava al costat de Henry James i Joseph Conrad com un dels tres pilars que fonamentaven la gran novel·la del segle XIX. Des d’aquell moment, la recepció de la seva obra no ha fet altra cosa que créixer i refinar-se, fins a convertir-se en un valor estable i inamovible.

És una autèntica pena constatar que el conjunt de la literatura catalana ha fet el sord davant d’aquest extraordinari procés de reivindicació de la figura i l’obra d’Eliot, amb l’excepció de Silas Marner i Middlemarch. La veritat és que aquest oblit tan monumental no s’acaba d’entendre si tenim en compte els molts esforços que la literatura catalana dedica a la traducció d’obres estrangeres al cap de l’any i l’interès que susciten en aquests moments les obres escrites per dones.