Música

Duo de ‘lied’: essència de la cambra

Fruit de l’entesa entre la mezzosoprano terrassenca Anna Alàs i Jové i el pianista Alexander Fleischer neix ‘Legacy’, un àlbum de cançó catalana

LLEGAT VIU
El disc ‘Legaci’ és una vindicació de la qualitat de la literatura catalana per a veu i piano, de tot el llegat que ens ha arribat

El duet de la mezzosoprano terrassenca Anna Alàs i Jové i el pianista Alexander Fleischer treballa de manera regular i rigorosa des de fa més d’una dècada, quan es van conèixer a la classe de lied de Wolfram Rieger, un dels pianistes amb més renom internacional en el camp de la música vocal de cambra actual. La seva intensa dedicació al món de la cançó els ha dut a forjar un extensíssim repertori d’autors alemanys, francesos, anglosaxons, catalans i espanyols. Fruit d’aquesta entesa neix Legacy (SEED 006), un àlbum de cançó catalana amb obres de Mompou, Montsalvatge, Toldrà, Falla i Magrané.

Amb Legacy es posa de relleu un aspecte que sovint ens passa per alt. Alàs i Fleischer no són un pianista i una mezzosoprano que actuen junts, sinó un duo madur. La mezzo ens ho explica: “Tothom dona per descomptat que hi hagi quartets amb uns membres estables i és impensable que els barregis amb altres membres. Els duos de lied també fan una feina de cambra de conèixer-se, d’intuir-se les maneres de fer i les sensibilitats.”

El disc és una vindicació de la qualitat de la literatura catalana per a veu i piano, de tot el llegat que ens ha arribat. Segons Alàs: “Si vols parlar d’un llegat has de parlar del llegat compositiu del passat i també de nova composició, perquè has d’ensenyar que el llegat està viu. Els compositors estan escrivint, podem escoltar les cançons, però no estan prou programades.” És per això que en el catàleg d’autors hi trobem Joan Magrané, amb peces molt terrenals i sensuals, que tracten de l’amor i les emocions humanes, i es relacionen amb Montsalvatge per aquesta sensualitat, i amb Mompou per allò eteri, de manera que es crea un discurs coherent i fluït que està tan ben travat que fins i tot pot enganyar els sentits. I això s’aconsegueix quan una composició es fa des de la humilitat de servir el poema tant per part del compositor com de l’intèrpret.

Alàs té una faceta molt expressiva, recordem Diàlegs de Tirant e Carmesina, en què vorejava l’histrionisme, però té més matís en la cançó, la teatralitat és un dels recursos que més ha desenvolupat, sobretot en l’òpera. La seva és una veu que té molt pes, tot i no ser enorme, un aspecte que ha sabut suplir amb molta projecció i optimització. A més, és una veu que es reconeix fàcilment, perquè té entitat: “Em fa la sensació, però, que ara el mercat castiga això, que busca una uniformitat. Per exemple, de les mezzos no volen la brillantor, quan en realitat això dona intel·ligibilitat al text. Volen que t’enroquis en una obscuritat normativa a què t’obliga el mercat, però si t’hi enroques perds matisos.” Alàs busca una “catarsi emocional” en l’espectador a través de les seves interpretacions.

L’artista creu que “no pot ser casualitat que hi hagi tanta veu catalana interessada en el lied”. Cal recórrer a la passió modernista de Catalunya cap a Alemanya i com aquesta es va encomanar al noucentisme, amb fervents seguidors i traductors de Wagner i Nietzsche. Tanmateix, Alàs adverteix que no tot es cou a Barcelona, “cal que el territori també es nodreixi d’aquesta inèrcia”, ja que “l’intèrpret autòcton tira de públic autòcton”.

AINA VEGA

ainavegar@gmail.com

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)