Articles

Cartellera

La hija de un ladrón

Funes empra la càmera mòbil per impregnar d’encara més realisme l’existència de la Sara

Realisme atroç. Aquesta és la notable proposta cinematogràfica de la directora Belén Funes a La hija de un ladrón, la seva òpera prima, en què Greta Fernández i el seu pare en la vida real, Eduard Fernández, donen vida als protagonistes formant tàndem i interpretant també pare i filla en un film dramàtic, social i auster nominat a nombrosos premis i que és una de les grans sorpreses d’enguany. Si Barrio, El Bola i 7 vírgenes tocaven a peu de carrer el drama social dels més desfavorits amb cert realisme, aquí Funes ha anat més enllà, molt més al límit, despullant-lo de qualsevol artifici o llicència.

Sara Garrido (Greta Fernández), una jove mare de 22 anys, viu un dia a dia demolidor en un barri perifèric de l’àrea metropolitana de Barcelona. La Sara lluita contra el sistema que aixafa la societat més desprotegida. Real, cru i molt actual. La protagonista comparteix un habitatge dels serveis socials i lluita per tirar endavant cercant tot tipus de feina, des de netejadora d’immobles fins a cuinera d’una gran empresa de càtering. A més, ha de tenir temps per visitar el seu germà petit, internat i tutelat per l’administració, cuidar del seu nadó i intentar formar una família amb el pare de la criatura (Àlex Monner). Enmig d’aquest embolic social i amb la pobresa com a inamovible teló de fons, apareix el pare el seu pare, Manuel, que surt de la presó. Aquest retorn ja serà una muntanya massa alta per pujar-la tota sola i suposarà un punt d’inflexió per a una família ja de per si caòtica i totalment desestructurada.

Funes empra la càmera mòbil per impregnar d’encara més realisme la dura existència de la Sara, que tot i estar rodejada contínuament de gent que necessita i a qui també ajuda se sent profundament sola. I aquest potser és el pitjor drama en la seva lluita diària contra el món. Un sentiment de frustració que queda brutalment retratat en la colpidora i esquinçadora darrera escena de la pel·lícula.

Greta Fernández ho dona tot assumint tot el pes del film, consolidant-se com una excel·lent actriu, que en aquest cas té el reforç impagable del seu pare. Com a actor, la sola presència d’Eduard Fernández ja suposa un plus de gran valor. Omple sempre la pantalla i la seva personalitat fa la resta, uns recursos només a l’abast dels escollits. La irrupció del seu personatge, Manuel, a la vida de la Sara té gairebé conseqüències catastròfiques des del punt de vista emocional. Mou i altera el seu humil, modest i petit univers. La Sara, plena de dubtes i sota una enorme i contínua pressió, ha de prendre dures decisions per allunyar-se’n i allunyar-ne el seu germà. La història és dolorosa i la realitat, implacable. I propera. I això fa més mal. Tot és molt real, com en l’escena de la comunió o la que tanca el film.

Després d’obtenir la Concha de Plata a Sant Sebastià com a millor actriu, Greta Fernández i companyia poden eixamplar encara més l’aparador de reconeixements. A banda d’estar nominada als Premis Feroz, la Greta opta al Goya com a millor actriu protagonista, juntament amb Belén Funes (millor direcció novell), i pel que fa als Gaudí, La hija de un ladrón està nominada en tretze categories. Tot un descobriment.

LA HIJA DE UN LADRÓN
Direcció: Belén Funes Producció: B-Team Pictures / Oberón Fotografia: Neus Ollé Guió: Belén Funes i Marçal Cebrian País: Espanya Any: 2019
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor