Crítica
voluntat d’esclau
Poques novel·les han tingut la sort o la desgràcia de transcendir com ho ha fet La Venus de les pells, de Leopold von Sacher-Masoch (Lemberg, 1836 - Lindheim, Frankfurt del Main, 1895), fins a l’extrem que el cognom de l’autor ha donat peu a qualificar una tendència sexual en pràctica. El nou segell català Nexum Edicions el publica en traducció de Pep Verger Fransoy com un dels primers títols del seu catàleg i tanca un buit en la nostra bibliografia.
Lloada per dadaistes i surrealistes, adaptada al cinema per realitzadors de talent com ara Roman Polanski, La Venus de les pells va ser publicada el 1870 i va esdevenir un escàndol al seu país –Galítsia, dins l’antic Imperi austrohongarès– i un èxit a França, on forma part gairebé de la vida quotidiana. L’obra havia de formar part d’una sèrie de sis novel·les dedicades a l’amor, la propietat, la guerra, la mort, l’estat i el treball. Alguns han interpretat en aquesta novel·la naïf la predilecció que sentia Sacher-Masoch per les heroïnes dominants, uns altres han observat que es tractava de les repressions del fill d’un policia, però certament podem observar un conjunt de comportaments que es transcriuen en diàlegs en què la noia mostra el seu paper: “O sigui, que ara és el meu esclau sense il·lusions, i per aquest motiu sentirà el pes del meu peu despietat.” Algunes de les narracions de Sacher-Masoch busquen una dona que domini els instints del protagonista. La Venus de les pells, la inicia amb la citació del llibre de Judit: “Déu el va castigar i el va posar en mans d’una dona.”
Presentat per uns com un alliberador de l’amor, uns altres han volgut veure’l com un reaccionari davant del matrimoni fracassat. Aquí també hi ha un punt de fricció perquè, mentre que ell va considerar en el judici de divorci que la seva dona era aventurera i inquieta, ella va revelar els hàbits sexuals del seu marit en unes descripcions escabroses.
El fetitxisme, el va acompanyar en relacions posteriors amb altres amants. Es diu que Masoch va signar un contracte com a esclau de la baronessa Fanny Pistor amb la condició que ella vestís amb pells. Aquesta obsessió es fa palesa en la seva novel·la més coneguda: “El seu esclau! –he cridat–. La seva possessió absoluta, sense voluntat pròpia, de la qual podria disposar al seu antull i que, per tant, mai no li suposaria cap càrrega.”
Els murs de louis sclavis
El clarinetista francès Louis Sclavis arriba a un tretzè disc al prestigiós catàleg d’ECM amb Characters on a wall, un nou pas endavant per a un compositor que signa uns discos admirables en aquestes fronteres vitals i estètiques entre el jazz i la vida quotidiana on solen interpretar les seves obres els autors de la marca de Manfred Eicher. El mateix Sclavis ha explicat que per gestar el nou treball es va inspirar en dues fonts: l’art de carrer d’Ernest Pignon-Ernest –artista compromès amb cada ciutat que tria– i l’originalitat interpretativa d’un nou quartet format per la baixista Sarah Murcia, el bateria Christophe Lavergne i el pianista Benjamin Moussay, que ja havia col·laborat en altres treballs importants de Sclavis. Dins aquesta combinació clàssica del jazz, el clarinetista analitza una gamma més àmplia de collages in situ de Pignon-Ernest, des de Ramallah fins a la Roma de Pasolini, a la recerca “d’una dinàmica, un moviment que donarà lloc a un ritme, una emoció, una cançó.” Gravat a Studios La Buissonne, al sud de França, Characters on a wall té relació directa amb àlbums anteriors del músic francès com ara Walls de Napoli. Les nou peces que componen el disc contenen la vitalitat d’un clarinet somrient amb tota la metafísica d’ECM dins un treball superb, una il·lustració sonora.
