Teatre

REPIQUEN campanes nadalenques

Al despropòsit divertit de ‘Nadales’, se li sumen moments brillants i rodons. Perquè hi ha matèria fina de Pedrals i Pedragosa amb el joc de les paraules
Un cabaret té un presentador que es relaciona directament amb el públic. No és aquest el cas de ‘Fins als... Nadals’

La cartellera es vesteix de vermell per rebre els espectadors que preparen les festes de Nadal. Hi ha peces incontestablement oportunes (com ara Fins als... Nadals i Nadales). Sopa, a l’Ateneu Popular de Nou Barris, agafa el relleu d’El llarg dinar de Nadal, que durant temporades va fer La Ruta 40 al Maldà. Ara, el Circ d’Hivern presenta una producció internacional que s’inspira en aquesta acció cíclica familiar, que van superant generacions. Per acabar, L’amic retrobat és una peça d’amistat a prova del temps, de la mort i del silenci i l’oblit. Aquesta obra s’acomiada del TNC aquest cap de setmana, però augura una notable gira per Catalunya. Se la mereixen; traspassen una fredor que acaba sent redemptora. Si són de torrons i neules, tirin per Nadales. Si els agrada que el cava tingui sorpresa (quasi revolucionària), optin per Fins als... Nadals. Si són valents, i s’atreveixen a veure’s en un retrat carregat de retrets familiars, amb pessics de circ i una dansa suggeridora, pugin a Nou Barris i prenguin-se una Sopa. En tot cas, bon profit, bon Nadal i feliç any nou!

Direcció: Joan Arqué

Lloc i dia: dimecres, 4 de desembre (fins a aquest diumenge) a la Sala Tallers del TNC

L’amiC Retrobat

L’espina dorsal de L’amic retrobat té ADN de pallasso. El director, Joan Arqué, i el personatge que recorda la trama (en què apareixen els altres dos personatges), Jordi Martínez, són capaços de signar les entrades més clàssiques. Ara, es reivindiquen com a artistes dramàtics. I no se’ls troba ni una fissura. Són consistents en una proposta en què, de fet, Martínez reprèn un fil que ja havia iniciat a Uuuuh! (TNC, 2005). L’alè de clown és la demostració del compromís amb la vida.

La dramatúrgia de Josep Maria Miró desdobla eficaçment els records i els transforma en personatges: Quim Àvila i Joan Amargós (companys de la Kompanyia del Lliure) són els dos joves estudiants romàntics que viuen en una bombolla que els exclou (aparentment) de l’odi que va dominant l’Alemanya del 1933. De manera similar a Adreça desconeguda, la política els distancia.

Arqué ha optat per tensar i contenir al màxim cada escena, sense arribar al melodrama. Hi ha, sí, una narració que pesa com una dalla, segant tot bri d’esperança. És el punt de vista d’aquest adult, Hans Schwarz, que s’escapa dels camps de concentració i extermini quan els pares l’envien a la universitat a Amèrica: tem que el seu amic Konstantin hagi estat còmplice de Hitler. Hans ha optat per oblidar la seva Alemanya natal.

L’espai es va transformant. El blanc de la puerilitat es taca amb les esqueles dels estudiants del Karl Alexander Gymnasium de Stuttgart que van morir en la Segona Guerra Mundial. Tot i el dolor, pocs cops una làpida pot ser més redemptora. Sense saber-ho, quaranta anys després, Hans retroba la fidelitat del seu amic.

Direcció: Míriam Escurriola

Lloc i dia: diumenge, 15 de desembre (fins al 6 de gener) al Club del Teatre Condal

Fins als... Nadals

Es veu que els protagonistes de La casa de papel (m’ho diuen els que segueixen la sèrie) van amb una mena de granota vermella i una màscara per atracar oficines bancàries. El vermell és el color per antonomàsia del teatre però, si es pensa en Nadal (i gràcies a l’encert de màrqueting de Coca-Cola) es relaciona amb el Pare Noel. L’enllaç ja està establert. A partir d’aquí, Míriam Escurriola (amb un amplíssim repartiment de vuit actors que doblen sessions en dos repartiments diferenciats) s’atreveix a dilapidar tota la tradició nadalenca servint-se dels hits de les nadales (degudament arranjats, que permeten desplegar unes atractives escales musicals) o bé dels referents més tòpics. És clar que hi deixa entrar la cotorra del Quinto, la volva de neu o un personatge còsmic com el germà terraplanista del pis de dalt.

Un cabaret té un presentador que es relaciona directament amb el públic. No és aquest el cas. Els mateixos intèrprets es donen pas (o es treuen el lloc de tanda, de manera molt divertida) ja sigui per cantar o per desgranar un monòleg (els actors amb més seguretat saben treure suc de la pausa i la caiguda d’ulls i els altres prefereixen basar-se més en la trama i el ritme veloç per saltar a la cançó). Si el Nadal no existís (esborrant del calendari el desembre i el gener, una poca-soltada, evidentment!), ens estalviaríem molts tòpics i moments abocats al consumisme més inconsistent. Aquest escamot és surrealista i permet que s’esglaï l’actriu que ha de suportar fer de sensual Betty Boop, quan es rebel·la, al carrer, en contra del masclisme més primari. Una frescor que entra com un batut de llimona entre torró i torró. Tot i que se li percep un punt de la mala llet d’Akelarre (Escurriola va dirigir aquest musical d’èxit de The Feliuettes!).

Intèrprets: Iban Beltran, Carles Pedragosa, Josep Pedrals

Lloc i dia: dilluns, 16 de desembre (fins al 20 de gener) al Maldà

NADALES

Quin és el to d’aquest concert de nadales tan tradicional que esdevé un divertit cataclisme? Per començar, en un concert cal trobar el to, afinar. Entaforar-se el diapasó a dins de l’orella i trobar la nota adequada. Aquest és el repte del trio Beltran-Pedragosa-Pedrals des del principi fins al final. Fan el paper d’ells mateixos (de trapelles infants amb el cos adult), de cosins que sempre feien gresca per Nadal a casa els avis. Fins que els renyaven quan trencaven un plat o esfilagarsaven les estovalles. Ara tenen una edat adulta. Saben que no els pertoca. Però es diverteixen fins a la medul·la. I traspassen (aquesta és la clau) la quarta paret per convertir tothom en un convidat d’aquesta festa de ressopó (mentre esperen la missa del gall, o tot prenent neules compulsivament mentre els pares se serveixen cafès, camamilles i sobres contra l’acidesa d’estómac). De sota el tió (les bigues del saló del Maldà) van apareixent regals embolicats amb paper d’embalar. I enganxats amb poca traça, i amb precinte de pintor. Tot cobra una unitat en el caos més absolut. Els mateixos intèrprets, entre despreocupats i avergonyits, advertien que, “si assajar és de covards, no fer-ho és un crim” en l’estrena d’aquesta segona temporada. Tot va anar de cap per avall, com el cançoner que amaga les cançons desordenant la paginació. Però no importa gaire tot plegat perquè el xou és aquest. Fer riure i treure punta a les nadales fins a convertir-se en poc més que una invocació animista africana.

Al despropòsit divertit, se li sumen, i tant!, moments brillants i rodons. Perquè hi ha matèria fina de Pedrals i Pedragosa (Beltran prefereix el paper de comparsa fins que recita un poema dalt de la cadira... d’en Pedrals) amb el joc de les paraules (empeltat amb el metallenguatge de Jordi Oriol, amb qui ja van riure a Els comptes de la lletera a La Seca, el 2011). Pedragosa, un habitual d’Indigest i Jordi Oriol (Europa Bull, L’empestat, per citar dos exemples) combreguen perfectament. També Beltran ja va passar per l’escena El furgatori de Pedrals. Són, doncs, tres puntes d’un triangle de les Bermudes que abdueixen les cançons tradicionals i les converteixen en el que ells volen. Sense manies. Fent ús del sincretisme més desfermat per a gaudi propi (i comunitari).

Pedrals té una nova lectura de la dita “per Nadal, cada ovella al seu corral”. No la revelarem pas en aquest paper. Sí que ha estat inspiradora per a desmembrar el títol Nadales. Un repertori de cançons i situacions que, escatològiques i d’un blanc pervertidor, conviden a “Nar dalt”: Nadales és per anar a dalt. Que cadascú estimi si això de pujar vol dir ascendir al cel verge com Maria o potser més aviat al contrari, per conèixer una tal Maria simpàtica que s’està al pis de dalt, mig ensopida, i que voldrà compartir un vi dolç i uns torrons.

És una obra molt recomanable per anar-hi sol o en família. De seguida, s’hi sentirà integrat com un cosí desparellat. No s’estan per a subtileses i canten pel broc gros. Amb la complicitat del públic, que es despreocupa de l’afinació i el volum. És igual si el diapasó recomana un sol o un la. El professor pacient de coral d’arreplegats perdrà l’últim pèl per a festassa de tothom. Nadales desintoxica els cossos més malalts i ensopits.

Companyia: Marine Forteau i Marcel Vidal

Dia i lloc: dimecres, 18 de desembre (fins al 19 de gener) a l’Ateneu Popular de Nou Barris

SOPA (i el que el vent no s’emporta)

L’Ateneu Popular de Nou Barris produeix el seu 24è Circ d’Hivern. Des del 2017, han transformat el concurs per triar el director de circ que proposava un univers, per fer encàrrecs amb què fer un viratge cap a un circ molt més teatral. Sopa respira l’esquelet d’El llarg dinar de Nadal. Però ho fa amb uns intèrprets que destil·len més enllà del seu personatge. I que s’expressen coreografiant un discurs expressionista (o sobreactuat voluntàriament, com es vulgui) i agafant-se a les seves disciplines circenses (cordes, suspensió capil·lar, trapezi). És una trobada familiar, però mai plaent. Sempre amb algú que falta. Que es descobreixen baixeses. Amb una hipotètica bondat catòlica però carregat de soledats, de desorientació, d’alcohol. Del surrealisme de Nu es torna a un teatre incòmode amb circ (com el Soterrani còsmic, de Loscorderos.scp, però destil·lant-hi el text).

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)