Tradició i talent individual
El món de la poesia s’està convertint en un concurs de bellesa amb uns excessos egolàtrics que fan feredat
El novembre passat finalment va aparèixer el vuitè i darrer volum de la prosa completa de T.S. Eliot, Still and still moving 1954-1965, a cura de Jewel Spears Brooker i Ronald Schuchard, dos especialistes de renom. Ara, els vuit volums recullen en una edició crítica tota la prosa literària d’Eliot publicada entre el 1905 i el 1965, amb centenars de textos completament desconeguts per a la gran majoria del públic lector. Al llarg de cinc anys, entre el 2014 i el 2019, han anat sortint els gruixuts volums profusament anotats que representen l’edició més extraordinària que mai s’hagi dedicat a la producció general d’un crític literari. A partir d’aquest moment, es podrà dir en veu ben alta el que alguns hem dit al llarg dels anys: Eliot és el crític literari més important de l’era moderna. L’equip de nou estudiosos de primera magnitud que s’ha encarregat d’aquesta edició tan fastuosa no han triat a l’atzar la data de l’aparició del volum que clou la sèrie. Coincideix amb el centenari –1919-2019– de la publicació de l’assaig literari més famós d’Eliot, “La tradició i el talent individual”, que va sortir a la llum en dues parts a les pàgines de la revista The Egoist. An Individualist Review (1914-1919) de Londres els mesos de setembre i desembre. Eliot dirigia la revista en aquells moments i va ser a The Egoist on es va publicar el primer poemari de l’autor, el mític Prufrock i altres observacions el 1917.
Cent anys després, “La tradició i el talent individual” encara continua molt present en el panorama literari com un dels textos teòrics fonamentals del segle XX. Es reprodueix en una multiplicitat d’antologies, llibres de text i monografies. Com a mostra podem citar el cas de la desena d’edicions de The Norton Anthology of American Literature des del 1962.
L’assaig d’Eliot, naturalment, gira al voltant de dos eixos temàtics: la interacció creativa entre l’autor i la tradició que l’ha precedit, d’una banda, i la superació dels excessos personalistes dels autors en la seva obra, de l’altra. Per Eliot, un autor aïllat no és res. És alguna cosa en la mesura que transforma la tradició. I també per Eliot, l’obra “no consisteix pas en l’expressió de la personalitat”.
Ara és precisament un moment immillorable per rellegir l’assaig d’Eliot. En aquesta època post-postmoderna en què vivim, per la nostra obsessió amb el presentisme, hem llençat a la bassa la tradició perquè era un llast, una motxilla farcida de rocs inútils de la qual havíem de prescindir per poder avançar correctament. I respecte al personalisme, el món de la poesia s’està convertint en un autèntic concurs de bellesa amb uns excessos egolàtrics que fan veritable feredat. La falta del sentit de tradició i el narcisisme exacerbat no fan altra cosa que debilitar greument el sistema literari. És hora de pensar-hi.