L’Empordà, ‘Canigó’ i la Simó

La influència de l’Empordà és cabdal per entendre part de l’univers d’Isabel-Clara Simó. Amb tan sols 24 anys va aterrar a Figueres, per donar classes de filosofia al Ramon Muntaner, l’institut més antic de l’Estat espanyol, on va coincidir i va fer amistat amb l’escriptora Maria Àngels Anglada. Filla d’Alcoi, el poble d’Ovidi Montllor, va estudiar a la universitat de València, en una època en què la capital valenciana s’havia acomodat massa amb el franquisme, potser per això quan va arribar a l’Empordà, a una petita ciutat propera a la frontera, on es respiraven aires de llibertat, va descobrir un món nou, obert a Europa. En aquell primer curs del 1967/68, com a professora d’institut, es va enamorar de l’Empordà i alhora de l’editor i periodista Xavier Dalfó, amb qui es va casar. En el seu llibre Els racons de la memòria (Edicions 62) fa un repàs de la seva trajectòria vital, amb retalls del pas del temps d’infància a Alcoi, en el qual també, sense cap ànim autobiogràfic descriu, a través d’amistats i coneixences, els anys que va viure a Figueres. Són els anys en què va freqüentar la llibreria Canet, segons descrivia ella mateixa: “Una de les llibreries més interessants que he visitat a la meva vida, incloses les de la rive gauche del Sena i les confortables i immenses de Manhattan.” Allà, a banda de l’emblemàtic llibreter Ramon Canet, hi va conèixer, el periodista Xavier Dalfó, Salvador Dalí i Josep Pla. En aquells anys a la capital empordanesa, es va relacionar amb gent del país, de l’art i de la cultura, com és el cas del poeta Carles Fages de Climent, ja que durant una temporada s’allotjaven al mateix hotel figuerenc, a ca l’Armendares, on sovint, havent sopat, participaven en tertúlies amb una colla d’amics al mateix establiment.

L’escriptora va ser sempre una gran conversadora, però d’aquelles que, a banda de dir la seva, sabia escoltar. També era una gran aficionada al món de l’art, com ho demostra el fet que des de Canigó, el 1976, va editar el llibre Sempre la llum, amb quinze gravats al burí i aquarel·les de l’obra de Ricard Ferrer, amb textos de Ricard Salvat. En aquest amor a l’art, se suposa que alguna cosa hi deuria tenir a veure la seva amistat personal amb artistes empordanesos de gran vàlua com Evarist Vallès, Joan Massanet i Bartomeu Massot, a part de la gens menyspreable col·lecció d’obres d’art que la família va anar adquirint al llarg dels anys. Però la col·lecció que Isabel-Clara Simó més va cultivar van ser les grans amistats que va tenir, moltes de les quals va conèixer a recer de la revista Canigó. Fa aproximadament deu anys, quan la família vivia en una casa a l’Ametlla del Vallès, els vaig anar a visitar un dia al matí, per un tema relacionat amb Canigó. Aquella entrevista que es podria haver resolt en poca estona, es va convertir en una conversa tan apassionant que la Isabel-Clara, tant sí com no, va decidir improvisar un risotto per poder continuar xerrant mentre dinàvem i durant una sobretaula que es va allargar fins gairebé al capvespre. Aquell dia el recordaré tota la vida, per l’entusiasme amb què la Isabel i en Xavier van rememorar la Figueres dels anys seixanta i setanta, per la seva personalitat, intel·ligència i també perquè m’he trobat poques vegades que algú m’obri la porta de casa seva i siguin uns amfitrions tan acollidors. El fet és que la revista Canigó va ser molt important en les seves vides. La repressió i la censura van obligar Isabel-Clara Simó a treure’s la carrera de periodisme, per evitar que els tanquessin una publicació que va néixer en l’àmbit local i que va tancar a Barcelona amb un llarg bagatge el març del 1983, convertida en un setmanari de referència dels Països Catalans.