Arts visuals

Parlem!

La revolució gaudiniana

Antoni Gaudí i Enric Prat de la Riba es van proposar crear el que no existia però que sentien que havia d’existir

Sensació, sensibilitat, emoció i tecnologia estricta, aquesta és la clau de l’obra que Gaudí va executar –i es continua executant– sobre una cosmovisió l’element ideològic de la qual és l’únic element diferencial respecte de la modernitat, perquè és la decisió que cada ésser humà pren quan s’emplaça conscientment en aquest món. I Gaudí, malgrat el seu geni creador únic, no en podia estar al marge, com tampoc va poder estar al marge del noucentisme –neoclassicisme seré i sever– Prat de la Riba, la personalitat que, d’un cop d’ull, es va adonar i va preveure tot el que calia per fer un país nou, autòcton i autosuficient, independent de tota submissió que li través la creativitat natural i pròpia.

He fet aquest paral·lelisme inicial entre Gaudí i Prat de la Riba perquè es tracta de dues personalitats que es van proposar crear el que no existia, però que sentien que havia d’existir. Cada un ho sentia a la seva manera, és cert. Gaudí va ser un arquitecte: volia construir aixoplucs reals i simbòlics ensems (mai la noció de casa havia estat tan propera entre emoció sentimental i realitat objectivada); Prat de la Riba era un polític, algú que sentia la necessitat d’organitzar els sentiments bàsics d’arrelament i el projecte col·lectiu, al qual anomenaven pàtria.

Tanmateix, aquest no és el terreny que vull trepitjar ara, sinó el que pugui justificar –si fos necessari, que no ho és–, la continuació de la Sagrada Família. La idea d’aquest temple va néixer en l’octava desena del segle XIX, en una societat en ple desenvolupament social, industrial, fabril, econòmic i expansiu (Industrials i polític catalans del XIX és com va titular Jaume Vicens Vives l’anàlisi bàsica per saber què era Catalunya i cap a on anava; Pierre Vilar va assajar justificar l’empenta que observava a la Catalunya moderna en l’estudi exhaustiu titulat Catalunya dins l’Espanya moderna, una anàlisi ja des d’abans del fatídic 1714, on tot es movia, presentava i s’oferia com a empenta d’un poble que vol ser. El primer estudi es va fer des de coordenades burgeses i capitalistes; l’altre, des dels elements d’una entesa de la història com la dinàmica de la lluita de classes, entre els posseïdors de mitjans de producció i els que només s’han de limitar a utilitzar-los per un salari en cada moment negociat segons la força o necessitats dels uns o dels altres.)

Doncs bé, Gaudí es va trobar amb un projecte grandiós d’arquitectura que va néixer –ves a saber per què– d’una necessitat que tenia la burgesia catalana d’aixecar un temple expiatori a Sant Josep i la Sagrada Família: un dels conceptes bàsics, el de la família, de les societats burgeses, que creien que tot naixia del seu esforç únic i concentrat. L’estil de l’època de l’encàrrec era el neogòtic; l’impuls que l’havia aixecar, la fe catòlica apostòlica i romana. Gaudí era inicialment un arquitecte recercador, molt conscient i inquiet, no seguia cap dels camins establerts acadèmicament pels altres, però després d’uns contactes cooperativistes es va decantar pel servei dels grans senyors que li podien facilitar les seves dèries megalomaníaques d’arquitectures de nou encuny. Després d’unes experiències pragmàtiques totals a la cripta de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, va assumir la direcció de les obres de la Sagrada Família i va començar a aplicar-hi tot el que llavors, de nou, sabia: els funicles en lloc de les càrregues, els tensors en lloc dels contraforts, els materials, en primer lloc els locals i, tot seguit els adients per a cada funció de càrrega i/o de transmissió, amb la creació de formes pètries adients. De les geometries, li plaia i complaia la reglada, la de la línia recta i els murs guerxats, que distribueixen i conformen més idòniament els espais i formes de cada indret.

Les primeres torres campanars de la Sagrada Família eren transmissors perforats; les actuals són tensors exclusius que han de sostenir l’estructura i la simbologia de la qual ara se les ha imbuït. Paraboloides hiperbòlics, en síntesi. Gaudí partia de la natura, el mirall de tot; de la fe, el projecte que justificava el seu viure, i de l’arquitectura, que és la manera com hom, cadascú la seva, empeny la seva tasca al món. Fins i tot en religió, Gaudí va optar per Sant Felip Neri, sacerdot renaixentista que va establir que cadascú s’adrecés als creadors amb la pauta que li abellís.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)