ADEU, CARRIE

Ara que Fox acaba d’estrenar la vuitena i última temporada de Homeland –de moment es pot veure a Movistar i més endavant també a Netflix– toca recuperar aquest drama adrenalític sobre espies, terrorisme i política internacional, que sorprenentment s’ha trepitjat en diverses ocasions amb la realitat. Valen especialment la pena les dues primeres temporades, quan la producció va guanyar un munt de premis, entre el 2011 i el 2012. Se centren en la història de Nicholas Brody (Damian Lewis), un sergent de l’exèrcit nord-americà que és rescatat després d’haver passat vuit anys com a hostatge d’Al-Qaeda. La seva reincorporació a la vida quotidiana –amb una família que ja l’havia donat per mort– no serà fàcil, i es complicarà encara més quan una agent de la CIA, Carrie Mathison (Claire Danes) comença a sospitar que durant el seu segrest li han rentat el cervell i té previst dur a terme un atemptat en territori americà. El problema és que l’agent en qüestió està fatal del cap: és bipolar i ho ha estat amagant als seus superiors. La interpretació d’aquesta Carrie brillant però trastornada, que aconsegueix fer millor la seva feina quan no pren la medicació i que precisament per això no és de fiar, li va permetre a Danes guanyar diversos premis. De fet, el seu personatge, que tant ha fet patit els espectador, és el que ha aguantat les vuit temporades, ja que malgrat la química entre els dos actors protagonistes a la pantalla (no pas a la vida real) Lewis va deixar Homeland en la tercera entrega, en un gir de guió que ningú s’esperava, com molts dels que s’han anat succeint durant els deu anys que ha estat en antena. L’actor britànic (ara a la potentíssima Billions) també va guanyar nombrosos premis fent d’un Brody que juga constantment al gat i la rata amb els agents de la CIA. Acabada la primera trama –que ja tenia una certa similitud amb el cas real d’un soldat americà segrestat pels talibans i que després va ser jutjat com a desertor–, la sèrie va continuar desenvolupant històries convertides en un mirall de l’actualitat. Des d’atacs amb drons en campaments terroristes fins a atemptats en territori europeu, passant per la utilització de les xarxes socials a l’hora de manipular l’electorat, o la creixent rivalitat entre els Estats Units i Rússia, tot això ha trobat lloc a la sèrie gràcies a les reunions anuals dels guionistes amb assessors provinents dels serveis d’intel·ligència. “Homeland és una versió més poètica de la realitat”, ha arribat a dir l’actor Mandy Patinkin, que hi interpreta Saul Berenson, company de fatigues de Carrie, amb qui manté una relació paternofilial. En aquesta última temporada, tots dos tornen a l’Afganistan –on va començar tot– per treballar en les negociacions d’un acord de pau entre els Estats Units i les milícies talibans. Novament la ficció –la sèrie es va rodar l’any passat– atrapa la realitat: els acords de pau reals s’han anunciat aquest febrer. Potser ara Homeland superarà l’estigma d’islamòfoba que la va perseguir en els seus inicis i que va portar a una curiosa anècdota: en la cinquena temporada (rodada a Berlín), els productors van demanar a uns artistes locals que pintessin grafits als decorats d’un suposat campament de refugiats. Sense que ningú se n’adonés van escriure en àrab frases com Homeland és racista i Homeland ens fa riure, que després es van poder veure en diferents escenes.