Pantalla

Contagi

El primer cas de sida a l’Estat es va diagnosticar l’octubre del 1981 a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona. Tan sols havien passat quatre mesos des del 5 de juny del 1981, quan es van descobrir els cinc primers casos de tot el món als Estats Units. En aquell moment, no es parlava de la sida; el nom no es va posar fins un any després, el 1982. Tampoc se sabia què era el que provocava el dany al sistema immunològic d’aquests pacients que presentaven múltiples infeccions. El virus no es va descobrir fins un any després, el 1983. És en aquest context, immersos en una paranoia col·lectiva relacionada amb una suposada epidèmia, que el 1982 es va estrenar una pel·lícula que va marcar el gènere de ciència-ficció i de terror: La cosa. És evident que els seus autors, el director John Carpenter i el guionista Bill Lancaster –el fill del cèlebre actor Burt Lancaster– no tenien ni idea del que passava allà fora, per això encara fa més extraordinari aquest film que, amb el temps, s’ha convertit en un títol referencial. Tot un clàssic. Modern, és clar.

I precisament ara, que vivim en plena eclosió de la covid-19 i en el punt màxim de la histèria global, és un bon moment per revisar-la. Ni que sigui per exorcitar els nostres temors més irracionals. John Carpenter, que era un fanàtic de la pel·lícula El enigma de otro mundo, estrenada el 1951, va rebre l’encàrrec per part de la Universal de fer-ne una versió. I encara que estava codirigida pel seu director preferit, Howard Hawks, qui va ser el seu alumne més avantatjat es va remetre a la novel·la original –¿Quién hay ahí?, de John W. Campbell Jr.– per oferir una nova lectura cinematogràfica més enfocada a evocar la por envers allò desconegut, ja liquidades les pors al comunisme i al terrorisme, tan comunes en el gènere.

Per això La cosa esdevé una metàfora d’allò que no té forma –o les pot tenir totes–, també una excusa per realitzar una altra pel·lícula hawksiana: un grup aïllat, en un escenari concret –aquí l’Antàrtida–, on s’imposa la camaraderia davant el perill exterior. Bé, i segurament, influenciat per l’enorme ressò d’un altre film influent com va ser Alien (1979), també centrat en l’assetjament al qual estan sotmesos un grup d’astronautes per un ésser maligne extraterrestre.

Carpenter retrata l’horror a través d’una història en aparença senzilla, de brillant suspens gràcies a l’exemplar ús de les el·lipsis, des que arrenca, amb l’obertura magistral en què apareix un gos perseguit per un equip de noruecs que el volen matar desesperadament. No ho aconsegueixen i se’ns mostra com el pangolí, perdó, el cànid, esdevé l’element distorsionador de la rutina diària dels habitants de la base científica nord-americana, introduint-se en una habitació per apartar la càmera i deixant-nos la por al cos. A partir d’aquí, la infecció farà el seu efecte, tot provocant la devastadora paranoia: qui està infectat... i qui no? Al final, només queden MacReady –Kurt Russell, excel·lent i carismàtic, com sempre, en una altra col·laboració amb el seu amic Carpenter– i Childs –Keith David– sols, vigilant-se l’un a l’altre mentre amb la seva lenta i freda mort salvaran o condemnaran la humanitat per sempre.

A més de l’efecte claustrofòbic –tan reeixit en els films de Carpenter, aquí amb una amenaça exterior afegida com és el fred intens–, un altre al·licient que va marcar època són els efectes visuals i de maquillatge, obra de Rob Bottin. Essencials per mostrar la representació del Mal en estat pur: una viscositat innominable amb un punt surrealista, com quan la criatura pren forma d’aràcnids per produir malsons que encara em revenen. I per arrodonir la feina, l’aportació de la banda sonora, sempre tan efectiva en els seus treballs, la majoria seves però en aquest cas realitzada pel mestre Ennio Morricone, en un to minimalista, tal com li agrada al director.

La cosa no va tenir l’èxit de taquilla esperat quan es va estrenar, sepultat sota l’ombra d’E.T., l’extraterrestre i Blade runner. La crítica, però sobretot el públic, en la seva reposició en vídeo, la van revaluar fins a convertir-la en el que és: un film de culte i una de les millors pel·lícules de ciència-ficció o de terror mai fetes. Carpenter és un dels millors narradors que ha donat el cinema americà dels últims quaranta anys, no ens cansarem mai de dir-ho. Ell, defenestrat per Hollywood, ja s’ha queixat del maltractament: “A França soc autor, a Alemanya soc un director de cine, a Anglaterra soc un director de pel·lícules de terror i als EUA soc una puta merda.”

Nosaltres, els republicans, som en aquest cas més francesos que mai.

The thing (la cosa) Direcció: John Carpenter Producció: David Foster Lawrence Turman Guió: Bill Lancaster John W. Campbell País: Estats Units Any: 1982
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)