Bocaccio, molt més que una ‘boîte’

Aquests dies de confinament pel coronavirus són bons per llegir bones històries, que si són plenes d’anècdotes ens poden ajudar a passar millor la quarantena. Al llibre que ha fet Toni Vall, Bocaccio, on passava tot (Columna), n’hi ha moltes, de personatges diversos, amb un denominador comú: treure l’entrellat del que va ser i de tot el que va significar aquella boîte atractiva, europea i desinhibida que va fundar Oriol Regàs el 1967.

Volien un lloc per al gust de compartir xerrada i passar-ho bé. Al pis de dalt sorgien tertúlies espontànies culturals o polítiques, mentre que el de baix era el del ball i la disbauxa. “No et pensis pas que Bocaccio era un niu de l’esquerra”, diu al llibre Joan de Sagarra, que és qui es va inventar el nom de Gauche Divine per definir els pobladors habituals. També hi anaven “els de la pela” que se sentien com als locals de Londres i París, però era impossible trobar algú que et digués “a mi háblame en cristiano” i l’ambient era l’antítesi de la grisor del règim (per això fins i tot hi havia policies infiltrats). Com a mínim una de les reunions prèvies a la tancada d’intel·lectuals a Montserrat es va fer al Bocaccio.

De manera natural, la boîte es va convertir en centre neuràlgic de la modernitat en una època ansiosa de canvi i llibertat: “Era el símptoma d’una nova burgesia catalana antifranquista que mirava el futur amb esperança”, diu Román Gubern, mentre que Joan Manuel Serrat recorda que també hi havia joves com ell que venien de barri i Gimpera assegura que, encara que tothom es pensés que es passaven el dia de festa, ella treballava “com una burra”. Ho feia tot: cinema, publicitat... Va ser la imatge de la boîte en aquella sessió espontània en què Xavier Miserachs la va tatuar amb tampons amb la B de Bocaccio i per la qual no va cobrar ni un duro.

Coses que es feien per amistat en aquell cau on també es posava en pràctica l’amor lliure dels feliços seixanta. “No hi havia llocs així. Ni hi anaves amb els papàs ni te’ls trobaves. Allà descobries que una dona que estava casada et podia buscar les pessigolles i trobar-te-les”, diu Sagarra. Georgina Regàs revela que per les oficines circulava una llista de noms i de fletxes amb informació confidencial sobre els afers de la clientela que resultava molt útil per col·locar junts els amants quan organitzaven els seus sonats viatges a Eivissa o Nova York amb barra lliure a l’avió.

Les dones s’alliberaven: Rosa Regàs, que escandalitzava la societat per haver-se posat a estudiar sent una dona casada, explica com donava el sopar als seus fills, els ficava a dormir i s’escapava al Bocaccio. Dormia només cinc hores per poder arribar a la feina, però valia la pena. Perquè a la boîte de Regàs es veien coses com la innovadora desfilada a ritme de Beatles de les minifaldilles de Mary Quant amb models amb cabells curts i peus descalços, que alegraven les càmeres d’Antoni Bernad (“va ser la bomba”) i Colita, la fotògrafa que es passejava amb barret de capellà en forma de teula i que gràcies als contactes fets al Bocaccio es va convertir en retratista de la Nova Cançó. El primer de tots va ser Serrat, de qui es diu que es va inspirar en la bella Susan Holmquist (la imatge icònica d’Oriol Maspons a la portada d’Últimas tardes con Teresa, morta ara fa un any) per fer la seva cançó Conillet de vellut. El llibre s’acompanya d’una cuidada exposició de memorabilia al Palau Robert que, de moment, també està de quarantena.