Articles

VICENÇ PAGÈS JORDÀ

ESCRIPTOR

“Si ets ‘vintage’, has de fer un llibre”

memòria vintage Editorial: Empúries Pàgines: 397

Si convenim que la ironia és una característica de les persones serioses i no pas de les gracioses, Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) és el perfecte irònic, potser amb un punt de sornegueria extra inherent al caràcter empordanès. És considerat un dels escriptors més sòlids del panorama literari català, alterna amb mestria novel·la, relats curts i assaig cultural, amb notable èxit de crítica i un estol de lectors que fa de mal dir si són pocs o molts però que, en tot cas, s’hi mantenen fidels i l’han elevat a la categoria d’autor de culte. Acaba de treure al mercat un diccionari d’autor, Memòria vintage, en què aporta una mirada gens nostàlgica i molt aguda sobre les dècades de l’adolescència i joventut dels boomers, la generació dels nascuts bàsicament en els anys seixanta i, a tot estirar, principis dels setanta. Una mirada sobre un quart de segle que arrenca amb l’arribada de l’home a la Lluna, el 1969, i que es tanca amb la pel·lícula Pulp Fiction, del 1994. Conté 400 entrades, tan diverses com Kurt Waldheim, culpa, càstig, mariconera, plínton, walkman, contracultura, Mickey Rourke i pànxing.

Abans de venir a entrevistar-lo, m’he llegit el seu llibre. Això em converteix en un periodista vintage?
Clarament. Amb el temps, normalment l’edat dels que t’entrevisten va disminuint respecte de la teva i tard o d’hora et trobes algú que comença dient-te: “De què va, el llibre?” Amb el temps aprens a no empipar-te, també perquè tal com està el sector, potser hi ha un tema d’explotació laboral i de precarització que no els deixa prepar-se les entrevistes.
El llibre no es diu pas Diccionari vintage, tot i que està organitzat per entrades, sinó Memòria vintage. Per què?
Un diccionari de quatre-centes pàgines i quatre-centes entrades trobo que és una bona mida. He fet una tria intentant dir una cosa de cada paraula que no fos viquipèdica, objectiva, mainstream, sinó basant-ho en un record que surti del que estem acostumats. No hi ha cap intent de representar una generació, i algú hi pot trobar a faltar coses que no surten, és normal.
És un llibre nostàlgic?
He intentat que no. De les 400 entrades, n’hi ha un nombre considerable a les quals valdria la pena no tornar, perquè els anys setanta, sobretot els setanta, al contrari del que passava en altres països, la meitat van ser de dictadura i l’altra meitat d’una transició força violenta, on anaves a una manifestació i et disparaven. El franquisme no es va acabar de cop el 20 de novembre del 1975, sinó que es va anar mantenint en forma de funcionaris, professors i d’un cert ambient repressiu i autorepressiu considerable. En termes lingüístics, per exemple, es va morir Franco però no vam passar a dominar automàticament el català, era molt difícil fer-hi una vida normal quan era una llengua que a escola no ens havien ensenyat.
És un idioma vintage, el català?
Espero que no. Una de les coses bones del procés ha estat que s’ha posat com de moda parlar català entre, com a mínim, alguns joves. Noto un cert orgull en alguns catalans que són bilingües però que com que porten l’estelada i van a manifestacions, per una qüestió de coherència parlen en català. I aquesta altra onada d’interpel·lar en català els desconeguts forma part d’un mateix paquet. Però alhora, paral·lelament, el català s’ha degradat molt, i en el llibre rescato algunes paraules i expressions que els joves d’avui ja no entenen.
Hi ha un corrent d’eixamplar la base renunciant al català. Què en pensa?
Això hi és, però la gent que més o menys el parlava, últimament ho fa amb més orgull. S’ha posat una mica de moda.
En els setanta, el català estava de moda, hi va haver la Nova Cançó, després la normalització. Va entrar en una segona fase de decadència coincidint amb la movida, amb el fet que a Jordi Pujol no li agrada la Nova Cançó i amb una certa modernitat mal entesa de la qual el català en va sortir perjudicat. Crec que en els últims deu anys estem vivint una tercera fase en què s’ha tornat a posar de moda.
Això ho percep com a professor universitari, veient les noves fornades?
Em baso en un element tan poc representatiu com Twitter, on hi ha debats lingüístics, on la gent es renyen els uns als altres, es corregeixen. A les xarxes hi ha un debat que m’interessa molt, quan la gent interactua preguntant “això com ho dieu?”, “això al meu poble ho diem així”. Les xarxes han posat en contacte tot de friquis lingüístics i crec que això és bo.
No hauria tingut més èxit fent fils de Twitter que no pas un llibre?
Si ets vintage has de fer un llibre. Ara bé, un cop és les llibreries, el material es pot difondre en forma de piulades, que és el que estic fent pràcticament cada dia. És molt difícil buidar Proust a Twitter. Mostrar-hi fragments de Memòria vintage és més senzill.
El pitjor insult que li poden fer és que aquest llibre és com una versió catalana d’un dels grans èxits recents de la literatura castellana, Yo fuí a EGB?
En part és un llibre contra Yo fuí a EGB, que és una operació comercial, no només per vendre, que és legítim, sinó que t’està venent uns determinats anys setanta. I trobo que els anys setanta tenien aspectes bons, regulars i dolents, i si un llibre només té en compte els bons (i si tingués en compte els dolents, igualment) no representa res. I també forma part de tota aquesta tendència de reduir les èpoques a les marques comercials, fet que trobo tristot. A més, no trobo que sigui cap orgull haver anat a EGB. Primer, és força absurd enorgullir-se d’una cosa que era obligatòria i general i, d’altra banda, era una etapa força depriment.
Per què reivindica el tedi, o badar?
Som una generació que venim d’uns pares que van treballar moltes hores al dia i que hem tingut uns fills que tenen moltes maneres d’entretenir-se electròniques. Nosaltres teníem molt temps lliure, però no teníem cap gran oferta ni de Netflix, ni de videojocs, ni de messenger, cosa que retrospectivament ens va anar bé perquè ens va formar d’una manera molt més sòlida.
Sòlida en quin sentit?
L’oci fabricat en sèrie no cobria gaire hores i això ens feia viure al carrer, ens feia llegir, ens feia fer tot de coses que ara en diríem vintage.
‘Vintage’ també és dir als nostres fills, com els nostres pares ens deien a nosaltres, que ens vam formar d’una manera més sòlida?
Tothom creu que la seva generació és diferent. Naturalment, jo també ho crec. Entre altres coses, considero que per a la formació no és el mateix llegir que estar al WhatsApp, i no veig que el mòbil als instituts sigui un artefacte adequat per aprendre matemàtiques o llengua, tot i que m’és molt difícil saber si això ho dic perquè tinc raó o perquè em faig vell.
La humanitat sempre s’ha adaptat a les noves tecnologies.
Vaig fer la carrera amb màquina d’escriure. Això t’obligava a tenir una relació amb els textos molt intensa, t’obligava a escriure un treball pensant que allò ho havies de fer bé perquè no quedava gravat enlloc. Em va anar molt bé per estructurar el pensament.
Ara diu això, però des que hi ha ordinador segur que ha arraconat la màquina d’escriure.
Sí, però el que vull dir és que si ara desaparegués internet, uns quants sobreviuríem, perquè som tecnològicament bilingües.
Però voluntàriament, tornaria enrere?
Voluntàriament, no, però té un valor haver-ho viscut. Igual que considero que la lliçó magistral és una fórmula vàlida d’ensenyament, tot i que no l’única. Trobo que quan estudies amb apunts, la mnemotècnia millora respecte a si ho fas amb un ordinador. Trobo que els llibres faciliten la lectura. Jo llegeixo diferent paper i pantalla, i això no sé fins a quin punt és només generacional o si, com afirmen alguns estudis, té un cert sentit intergeneracional. És cert que estem en una roda en què repetim moltes frases dels pares que ens pensàvem que no diríem mai als nostres fills. En el fons, potser sí que hi ha una certa resistència al canvi.
Està demostrat que en el món de les pantalles s’està perdent la capacitat de concentració per a textos llargs.
Que quedi clar que tampoc he pretès fer un diccionari moral. Hi ha qüestions en què ja no es pot anar enrere. El temps passa i no et pots ancorar en la teva època perquè era millor que les altres, o és el que et penses. Simplement m’agradaria que, utilitzant una expressió molt vintage, no féssim cau i net. La tendència que detecto ara és presentista, que considera que el que ha passat fa deu anys no té rellevància i que cada dia tot comença. No hi ha tradició, que és un concepte que abans no m’agradava gens i ara m’agrada molt, i estem començant cada dia de zero. Per això també vaig pensar que en aquest diccionari valia la pena repassar conceptes i paraules que fa anys eren vives i ara no, perquè no estem parlant del segle XVIII, sinó de fa uns anys! Conceptes i paraules que la meitat de la població utilitzem i que l’altra meitat ja no entenen.
Vostè diu que no ha volgut fer un llibre mirall d’una generació, sinó que ha fet una tria molt personal i sense voluntat d’exhaustivitat. Jo hi he vist, però, una certa voluntat d’exclusió. Per exemple, en matèria esportiva. Hi trobo a faltar Maradona, Cruyff, el Naranjito o els Jocs Olímpics.
Cruyff sí que hi surt! Surt en l’entrada fumar. I també el concepte fitipaldi. Per a mi tots aquests exemples que cita vostè no són rellevants, no formen part de la meva memòria sedimentada. He mirat dos o tres partits de futbol en tota la meva vida, i justament en el cas dels jocs de Barcelona, jo n’era contrari. Hi havia una tendència contrària que ara ha desaparegut de la història i quan mires enrere sembla que tothom estava content i feliç i tots érem voluntaris. Com molta altra gent, em vaig girar d’esquena als Jocs Olímpics. I el futbol és una qüestió de gustos. No sento els colors. Com hi ha gent que és daltònica i no els veu, jo no els sento. Ep, també hi surt la gimnasta Nadia Comaneci, que em va impressionar perquè va treure un deu.
Altres clàssics vintage que tampoc hi surten són Puyal i Dallas, per posar un parell d’exemples emblemàtics.
Hi ha només 400 entrades i, per tant, hi falten moltes coses. I també haig de dir que el repte era escriure alguna cosa de cada concepte o paraula més enllà del record. Què puc dir jo de Dallas a banda que era una sèrie on es va dir “ets un pendó”? Potser no se m’acut res. En canvi, parlar de la loció after shave o de coses com la sensació de culpa, que era una sensació omnipresent en el nostre temps, o del concepte llet com a expressió –tenir llet, quina llet, que ara ja ni tan sols apareixen als textos que intenten evocar aquella època–, m’ha semblat millor.
Llegint el llibre es nota que l’ha marcat molt el cinema, però hi surten molts noms que en diríem de culte més que populars.
Home, hi surt Sylvia Kristel.
En el seu ram és una actriu de culte.
També hi surt Michelle Pfeiffer, que era popular.
Però no hi surt un autor que va marcar tota una generació: Woody Allen.
Woody Allen m’agradava molt, però li ha passat com a Polanski o a tants d’altres, que ha arribat un moment que, tot i que hauríem de separar la persona de l’autor, costa molt.
Se li ha fet pesat?
Em cau malament. El Woody Allen persona. I com a autor m’agradava molt més el d’El dormilega i Bananas que el que es pensa que és Bergman.
Bé, però anar a veure les pel·lis de Woody Allen ens permetia fer-nos una mica l’intel·lectual sense necessitat d’empassar-nos les de Bergman.
Quan eres petit veies El dormilega i Bananas i reies molt. Després van venir Manhattan i Annie Hall, que són una meravella, i a partir d’aquí ja acceptem tot de pel·lícules on es pensava que era suec i no ho era. En canvi, per exemple, sí que faig sortir Clint Eastwood, que és un home que durant tota la meva vida ha anat fent pel·lícules i d’alguna manera no me n’he separat tant. Woody Allen ha anat empitjorant al mateix ritme que Clint Eastwood ha anat millorant. Com a reflex del que un voldria ser, he preferit posar-hi algú que millora.
Tornant al present, quin motiu té una persona que no sigui de la seva generació, per llegir el llibre?
Els més joves estaria bé que hi veiessin el seu pare o la seva mare quan era jove. Pot anar bé per entendre’ls una mica. Pot ajudar per això i també per entendre el món. Per entendre el PSOE, per exemple. Jo he conegut el PSOE des que era marxista fins que pràcticament és de dretes. He vist com ha canviat El País. Si tu només veus elements com aquests en l’etapa actual, no tens perspectiva. Pot estar bé per a un jove, per exemple, saber com era la televisió fa trenta anys, saber com s’ensenyava a l’escola... Tot això pot ajudar a entendre com és que avui la gent de 50 anys som així i no d’una altra manera.
Quan es produeix el trencament generacional? Vostè posa l’any 1994 amb Pulp Fiction com a límit, per què?
També és quan es mor Kurt Cobain, passen moltes coses al 94, però en realitat és molt gradual i, a més, ara els moviments culturals cada vegada són més curts. És a dir, jo, que soc del 1963, amb algú nascut l’any 1968 o el 1974, d’alguna manera comparteixo molts referents. Avui, cada tres o quatre anys els referents van canviant. La música canvia molt de pressa, les sèries que mira la gent de 15 anys i les que miren els de 20 no tenen res a veure. Crec que un llibre com aquest serà impossible escriure’l d’aquí a trenta anys perquè l’alternança generacional és molt més ràpida i trobar coses que hagin durat quinze o vint anys serà difícil.
Estem vivint un revival de la generació vintage?
Bé, fa poc un antic alumne, en Joan Burdeus, que em va presentar el llibre a Barcelona, i va explicar que ara hi ha un retorn a la matèria, als objectes. Que està passant el boom de l’Spotify, de les llistes i de tot al núvol.
Això és perquè els joves d’avui no valoren prou la comoditat que representa portar tota la música al mòbil, sense ocupar lloc i sense que es ratlli.
Sí, però la idea que, per exemple, cada disc dels Beatles està lligat a un temps, em fa tenir al cap tota la progressió històrica. Si tu t’acostumes a anar amb una llista dels Rolling Stones en què et surt tot barrejat, els temes dels setanta i els dels noranta, et pot agradar però en realitat no entens res. I amb el cinema també passa una mica, l’objecte permet ordenar. I perquè la gent té ganes de tenir alguna cosa seva, encara que sigui un LP, que ara en diuen vinils, perquè allò és matèria i té una història i és seu. Amb els llibres també passa.
Amb els llibres el problema és més que es deixi de llegir, perquè el suport llibre en realitat no ha decaigut.
Hi ha gent jove que comença a valorar el paper. Les enciclopèdies ja no tornaran, perquè, a més, és molt més ràpid internet. Però una novel·la, un llibrot que és teu i el guardes, aquest interès sembla que està ressorgint.
Que torni el gust pel paper significa que revistes com aquesta en què es pot llegir aquesta entrevista tenen possibilitats de sobreviure?
Revistes sí, més que diaris. Una revista amb certa periodicitat, amb textos llargs i reflexius, té més sentit en paper que un diari amb notícies que avui s’actualitzen constantment al web. Potser al final, el fet de tenir objectes acabarà donant la sensació als joves que tenen alguna cosa, perquè si ho tenen tot penjat al núvol o a internet pot semblar que no tenen res.
Però al món actual, tret de la materialitat, tota la resta són avantatges, no?
Tret del casset i el fax, que jo crec que van ser invents dolents, hi ha coses que vam tenir molta pressa per carregar-nos, com el disc, total perquè el CD era més petit. La gent que va canviar els discos pels CD va fer un ridícul històric, perquè avui són tan obsolets com els LP però no tenen l’encant vintage. Potser val més tenir poques coses i bones, que no pas començar a acumular ginys que al cap de deu anys hauràs de llençar. Per exemple, els documents més antics que tinc a l’ordinador ja no els puc obrir i, en canvi, les quartilles que mecanografiava encara les tinc. Han envellit millor les quartilles que un arxiu d’Amstrad o un floppy disk. Hem vist moltes tecnologies que han quedat obsoletes, però la meva màquina d’escriure encara funciona i si hi escric una quartilla, aquesta quartilla em durarà tota la vida. De vegades tinc la sensació que som com els pagesos que es van vendre les cadires de balca per comprar-ne de plàstic i que ara veuen que no va ser tan bona idea.

CARLES RIBERA

cribera@lrp.cat

autor de referència

Vicenç Pagès Jordà (Premi Nacional de Cultura 2014) és autor de novel·les ambicioses com El món d’Horaci, i d’altres de premiades com Dies de frontera (Premi Sant Jordi, 2013) i Els jugadors de Whist (Premi Creixells, 2009). També ha excel·lit en el gènere del conte, en què ha destacat amb l’antologia Exorcismes (2018). Memòria Vintage cal situar-la en l’assaig, gènere en què ha publicat delícies com Un tranvia anomenat text,(1998) De Robinson Crusoe a Peter Pan: un cànon de literatura juvenil (2006); La música i nosaltres (2017) i Clàssics revisats (2018), autèntic corpus vintage en el bon sentir del mot.

passat i futur

CARLES RIBERA

La seva generació és encara avui la més nombrosa. Biològicament, encara som en el segle XX?

El problema de ser boomer és que els nostres estan en el poder més carrincló, presidents de govern, ministres, etc.; en canvi, en els àmbits més creatius i més nous gairebé no existim. Hem estat expulsats d’una sèrie d’espais simbòlics, de la cultura. Ara el focus es posa en els més joves, cosa que ja es feia quan nosaltres érem joves, evidentment. Per resumir-ho: de futur no ens toca tenir-ne i del present en som expulsats de mica en mica. El que em molesta és que m’expulsin del passat, que me’l canviïn. L’objectiu d’aquest llibre una mica ha estat fixar un passat que fos el meu i no el que m’han imposat altres que, o bé és el passat de Califòrnia, o és el passat dels pijos, o és el passat del barri de Malasaña. És un intent d’afirmació entre lingüística, de classe, generacional, cultural que no coincideix amb la forma que se’ns ha venut.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.