Aperitiu Ralph Waldo Emerson

Dos fenòmens estan transformant la fesomia de la literatura catalana de manera ben accelerada. El primer és l’aparició d’una gran quantitat de petites i mitjanes editorials que són independents pel que fa als seus criteris estètics i empresarials, i publiquen amb un més alt sentit de llibertat que les grans cases comercials. El segon és la vertiginosa successió de blocs o de grups generacionals que ara es compten gairebé per lustres com a molt. Aquestes noves lleves són molt més lliures i obertes respecte als seus gustos i s’han alliberat de molts prejudicis i prevencions creats per generacions anteriors.

Un dels darrers paquets que vaig rebre abans de la pandèmia contenia un exemple perfecte dels dos fenòmens. Es tracta d’un volumet de Ralph Waldo Emerson que aplega dos assaigs centrals del gran pensador, un de filosòfic, La confiança en un mateix, en la versió històrica recuperada de Cebrià de Montoliu del 1904, i un de marcadament literari, El poeta, traduït exprés pel poeta, narrador i traductor mallorquí Miquel Àngel Llauger. El llibre ha estat publicat per Ensiola Editorial de Muro, una petita editorial fundada a Mallorca l’any 2003 per Guillem Frontera, que ha tingut la valentia de publicar llibres de qualitat “sense distinció de gènere, època o cultura d’origen”.

Feia exactament 115 anys que no sortia cap llibre d’Emerson en català! L’explicació és ben fàcil: la perpetuació absurda de la dèria antimodernista del noucentisme. Emerson era un autor de capçalera dels modernistes, començant per Joan Maragall, de manera que la seva pràctica desaparició es pot considerar un dany col·lateral de les manies estètiques dels noucentistes. I ara una petita editorial veritablement independent i un traductor sense complexos han rescatat Emerson de l’oblit i, de passada, han ajudat a posar la cultura catalana més al dia perquè el “savi de Concord” des dels anys seixanta del segle passat està passant per un autèntic procés de rehabilitació total com a pensador, poeta i memorialista fins al punt de ser considerat un referent indiscutible, de total vigència.

Els dos assaigs no són arqueologia filosòfica i literària. El primer és una reflexió a fons sobre l’individualisme que és molt apte com a antídot de l’egocentrisme corrosiu i rampant de la nostra època actual. I el segon és la pedra teòrica i fundacional de la tradició de lírica nord-americana moderna a partir Whitman que s’estén amb poetes imprescindibles com Robert Frost, Wallace Stevens, Hart Crane, Robinson Jeffers, Conrad Aiken, Theodore Roethke, A.R. Ammons, John Ashbery i W.S. Merwin, entre d’altres.

Espero que aquest llibre sigui ben rebut i que, amb els anys, constitueixi un aperitiu d’Emerson que preludiï la plena incorporació d’aquest gegant del pensament i la literatura a Catalunya. S’ho ben mereix.