Lletres

El drac confinat

La diada de Sant Jordi d’enguany, marcada per l’epidèmia del coronavirus, no és l’única que s’ha vist condicionada pels esdeveniments socials o polítics

PERFIL CATALANISTA
A finals del segle XIX i principis del XX, la celebració de Sant Jordi va prendre una significació catalanista, amb un caràcter reivindicatiu
LA DIADA DEL LLIBRE
El 1930, després de cinc anys celebrant la diada el 7 d’octubre, els seus promotors van decidir traslladar-la al 23 d’abril

Enguany viurem una diada de Sant Jordi excepcional. Les habituals parades de llibres i roses que, any rere any, conquereixen les rambles i les places del país, les aglomeracions de gent i les signatures dels autors, deixaran de formar part del nostre paisatge. L’epidèmia del coronavirus ha obligat a posposar o a anul·lar un munt d’actes, de celebracions culturals i lúdiques. I la diada de Sant Jordi, malauradament, no n’ha estat una excepció. Els catalans i les catalanes hauran de viure la festa reclosos a casa seva. Malgrat tot, les possibilitats són múltiples, i de ben segur que cadascú trobarà la seva particular manera de mantenir la tradició i de fer-la viure a les persones que l’envolten.

No serà, però, la primera vegada que la diada de Sant Jordi es viurà d’una manera diferent, en condicions excepcionals, i tampoc serà la primera vegada que es mourà del calendari. De fet, en la seva llarga història, la celebració de Sant Jordi s’ha anat modificant fins arribar al format actual i, al mateix temps, ha estat condicionada pels avatars polítics i socials que ha viscut el país, per bé que aquesta sigui la primera vegada que no se celebra per una motivació estrictament sanitària. La celebració de Sant Jordi es remunta a temps immemorials, però va ser a finals del segle XIX i principis del XX quan va prendre una significació catalanista, amb un cert to reivindicatiu. A banda dels actes religiosos i dels mítings, les agrupacions nacionalistes també incorporaven el regal de roses i clavells o la instal·lació de parades de roses als carrers.

La diada del llibre

La incorporació dels llibres a la diada és molt més recent. La primera vegada que es va celebrar una festa específica del llibre va ser el 1926. I, de fet, en aquella ocasió no es va fer coincidir amb el 23 d’abril, sinó amb el 7 d’octubre. La proposta va sorgir de la Cambra Oficial del Llibre i, més concretament, d’un dels seus vocals, Vicent Clavel, que des del 1923 insistia en la necessitat de “dedicar un dia de cada any a celebrar la Festa del Llibre Espanyol”. La data escollida coincidia amb el suposat naixement de l’escriptor Miguel de Cervantes. La dictadura de Primo de Rivera va institucionalitzar la iniciativa, i el 6 de febrer del 1926 va aprovar un reial decret a través del qual s’establia que “el dia 7 d’octubre de tots els anys es commemori la data del naixement del príncep de les lletres espanyoles, Miguel de Cervantes Saavedra, celebrant una festa dedicada al llibre espanyol”‘. En l’exposició dels motius, s’expressava el convenciment que la celebració contribuiria a “perpetuar les concepcions del geni de la raça” i que permetria “l’expansió de la llengua i l’ànima hispàniques per tal d’enaltir la pàtria i engrandir i enfortir els seus prestigis insuperats”. El decret fins i tot preveia els actes que calia fer, entre els quals n’hi havia alguns de ben particulars, com ara que: “A les casernes i vaixells i arsenals de l’armada es dediqui, com a mínim, una hora a la lectura de fragments escollits de la nostra literatura en què s’enalteixi la pàtria i el llibre espanyol.” El decret era signat pel ministre de Treball, Comerç i Indústria, Eduard Aunós, un lleidatà que va aconseguir la fita de convertir-se en ministre de dues dictadures, la de Primo de Rivera i la de Franco. En qualsevol cas, una cosa era la retòrica que utilitzava el nacionalisme teledirigit i una altra, ben diferent, la voluntat i els sentiments de la ciutadania. De fet, la celebració va arrelar bàsicament al nostre país, on va prendre un caire popular que no va tenir en altres zones de l’Estat.

El 1930, després de cinc anys d’experiència, els seus promotors van decidir que l’any següent la celebració es traslladés al 23 d’abril, data de la mort de l’escriptor del Quijote. La decisió responia, bàsicament, a la voluntat de situar-la en un diada més favorable des d’un punt de vista meteorològic i, al mateix temps, de separar-la del període de venda dels llibres de text de les escoles. Malgrat tot, alguns opinadors es felicitaven que a partir d’aleshores la celebració coincidís amb la de Sant Jordi, amb la qual cosa, afegien, “assolirà encara major esplendor i serà una veritable festa del llibre català”.

Les circumstàncies polítiques es van aliar per reforçar encara més aquest perfil patriòtic. Pocs dies abans de la diada es va proclamar la República i, entre les primeres mesures impulsades pel nou govern autònom hi va haver l’aprovació d’un decret en què es declarava el 23 d’abril “Diada de la Bandera Catalana” i es convertia en “festa cívica i inhàbil a totes les oficines públiques de Catalunya”. A banda de l’impuls a la jornada, durant els anys de la República també es va establir el costum de presentar novetats i de donar compte dels llibres més venuts.

Guerra i postguerra

Durant la guerra, la diada es va mantenir, tot i que, novament, es va ressituar en el calendari. Poc abans del 23 d’abril del 1937, el govern català concloïa: “La Diada del Llibre, que se celebrava al mes d’abril, ni per la seva curta durada, ni per la seva organització, respon a les necessitats del nostre temps” i, d’acord amb aquesta idea, plantejava “transformar-la en una fira anual, dotar-la d’una instal·lació adequada i fixar una data més avançada a fi que la celebració de la fira no sigui pertorbada per la inestabilitat del temps”: “[...] en les actuals circumstàncies, la Fira del Llibre ha d’estar orientada com un acte a profit de la cultura i de la solidaritat del poble amb els nostres combatents i per a tal fi ha de procurar la recollida de donatius en llibres per al Servei de Biblioteques del Front.” La cita es va programar entre el 13 i el 15 de maig, però els Fets de Maig van obligar a traslladar-la al juny. L’any següent, la diada també va esdevenir excepcional, amb una part del país ocupat per les tropes franquistes.

Durant la immediata postguerra, la festa va tornar a canviar de nom i de data. I, com ens podem imaginar, va recuperar el seu perfil inicial. Es va recuperar la Fiesta del Libro Español i es va traslladar la celebració al 2 de maig. No va ser fins al 1945 quan es va tornar a situar en el 23 d’abril. Des d’aleshores, la diada s’ha celebrat de manera ininterrompuda, malgrat les inclemències meteorològiques o els avatars polítics i socials, tot i que els llibres que s’han pogut oferir han estat un baròmetre ben precís de les turbulències polítiques, sobretot durant el període franquista, amb un protagonisme creixent del llibre en català. La diada, doncs, s’ha mantingut fins avui. I no pas per la decisió de cap governant, sinó per la voluntat expressa de la ciutadania. Aquest Sant Jordi, malgrat el coronavirus, serà novament així.

L’“arma dels pobles lliures”

Una crònica apareguda a La Publicitat el 23 d’abril del 1931 definia així la incorporació del llibre a la Diada de Sant Jordi d’aquell any: “Dalt del seu corser estant, el cavaller immortal descobrirà a les nostres mans una arma nova que abans no la brandàvem en tal dia com avui, l’arma més poderosa dels pobles lliures: el llibre. Roses i llibres, flams de passió i clars resplendors de l’esperit, color de sang amb perfum de primavera [...].”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)