Articles

Vampirs: mite etern

Assassins, seductors i manipuladors? Els vampirs s’han anat transformant en el cinema en els darrers 100 anys. CaixaForum ens aproparà a Barcelona tota la seva mitologia i evolució amb l’espectacular exposició ‘Vampirs. L’evolució del mite’

LA MOSTRA
L’exposició va néixer a París la tardor de l’any passat i va aterrar a Madrid el 14 de febrer del 2020
GRAN COL·LECCIÓ
El vestuari dels protagonistes d’‘Entrevista amb el vampir’ i del ‘Dràcula’ de Francis Ford Coppola, alguns dels 360 objectes exposats

Una nit amb vampirs? Així, d’entrada, no sembla un proposta gaire atractiva si és que no vols ser el plat principal d’una vetllada en què la teva sang pot vessar entre plats i copes. Tanmateix, s’ha de reconèixer que l’atracció per conèixer tot el que envolta aquests personatges aparentment criminals, però amb una personalitat forta i una enorme capacitat de seducció, hi és. O com a mínim sempre ha existit, si fem cas de l’entregada devoció al llarg de la història de la literatura i sobretot del cinema a aquests éssers malvats, però apassionats i refinats a la vegada.

CaixaForum té previst portar el 29 d’octubre a Barcelona l’espectacular exposició Vampirs. L’evolució del mite, que va néixer a París la tardor de l’any passat i que va aterrar a Madrid el 14 de febrer (interrompuda per la crisi del coronavirus i reoberta fins al 6 de setembre). La mostra, coorganitzada per La Cinématèque Française i La Caixa, posa a l’abast dels més incondicionals i dels que no ho són una revisió general de la figura del vampir en el món de la literatura, el cinema i altres disciplines artístiques. “Aquest univers va començar a exercir la seva gran fascinació a través de la literatura, amb novel·les que van ser grans èxits. El segle XIX va ser el segle del romanticisme, que va ser testimoni de l’aparició de diferents figures de vampirs a França, Alemanya i, sobretot, a Anglaterra. Van sorgir relats de vampirs, tant homes com dones. Aquesta és una qüestió molt important. I és que la fascinació es produïa des dels dos sexes”, explica Matthieu Orléan, comissari de l’exposició. “Totes aquestes històries van fer furor en una època de canvis socials. Era l’època victoriana, un moment d’industrialització i de lluita de classes. I pot ser que des del punt de vista moral hi hagués un pas enrere en l’ordre establert, un fet que tenia a veure amb la repressió pels impulsos sexuals. La literatura era un mitjà per escapar d’aquest món i endinsar-se en un univers fantàstic. Una forma de tractar problemàtiques en realitat molt presents. Per això els contes de vampirs van ser un èxit, perquè parlaven de bogeria, sexualitat, religió... El vampir es va convertir en un autèntic heroi literari”, afegeix Orléan en la seva anàlisi sobre l’origen de la fascinació per aquest mite.

RECORREGUT HISTÒRIC

L’exposició és un llarg viatge per la cultura popular, des que va sorgir la figura del vampir en llegendes i supersticions en temps ancestrals fins als rumors als cementiris de l’Europa Central en l’edat mitjana, les històries en zones rurals del segle XVIII que van captar l’atenció de filòsofs com Voltaire i Rousseau, la seva arribada amb força a la literatura amb el Dràcula (1897) de l’irlandès Bram Stoker i la primera pel·lícula clau sobre el fenomen, Nosferatu. Una sinfonía del horror (1922), del cineasta expressionista alemany F.W. Murnau. I és que el món del cinema és el fil conductor de Vampirs. L’evolució del mite.

“El 1897, dos anys després de la invenció del cinema, es va publicar el llibre de Bram Stoker Dràcula, que no va ser un èxit immediat. Stoker era llavors director d’un teatre, i no era gaire conegut com a escriptor. Van haver de passar molts anys, fins a l’inici del segle XX, perquè la novel·la fos popular”, recorda el comissari sobre l’obra literària clau del gènere. “L’obra va ser adaptada al teatre per un anglès i després per un nord-americà. Crec que el mitjà teatral va atorgar, després de tot, l’èxit a la novel·la. El cinema i el teatre li van donar una gran dimensió ràpidament, ja que aquell univers era realment fascinant, perquè s’apropava als tabús, a temes profunds i universals, difícils d’abordar i que constitueixen la identitat de cadascú”, analitza Matthieu Orléan. “No és casualitat que la psicoanàlisi naixés en aquella mateixa època. La psicoanàlisi intenta entendre i analitzar l’inconscient, els somnis. I en parlar de vampirs parlem d’una cosa que està en el fons de l’ànima. Invisible però que ens forja. Crec que va ser un segle sencer fascinat per aquestes qüestions. I és la raó per la qual primer en les novel·les, després en el teatre i més tard en el cinema, el tema dels vampirs va atraure immediatament tanta gent”, indica.

L’EXPLOSIÓ EN EL CINEMA

I és que hi ha hagut molta sang, però no gaire fetge, en la majoria de casos afortunadament, en la història de la indústria del cinema, cercant tots els angles i personalitats possibles del mite, des del seu vessant terrorífic fins a la raó de la seva existència i les seves contradiccions. Ha estat una simbiosi rendible i prou llarga entre el mite i el cinema, en què la narrativa estètica, òbviament, ha anat evolucionant. També amb sentiments i amb enamoraments universals com en el Dràcula de Bram Stoker (1992), de Francis Ford Coppola, una de les millors obres en aquest sentit. Han estat cent anys i un munt de filmografia que tots hem pogut gaudir i patir, en funció de les nostres pors i capacitats, és clar.

“Es va arribar al grau més elevat al Hollywood dels anys trenta. En aquella dècada, es van produir una gran onada de pel·lícules de terror, en què es pot incloure el Drácula de Tod Browning, tot i que n’hi va haver moltes d’altres. Durant la crisi del 29 als Estats Units va haver-hi molta pobresa i misèria, i es va produir un retrocés moral. Va ser l’època del codi Hays i de la censura. I, de sobte, les pel·lícules de vampirs i de terror van tenir molt d’èxit perquè desafiaven una mica les prohibicions, a més de tocar qüestions profundes. L’èxit arriba fins avui, fins a les sèries de televisió, i és un èxit que va sorgir en el segle XIX, però que mai s’ha aturat”, opina el màxim responsable d’aquesta mostra.

LUGOSI, un CLÀSSIC

Durant els anys trenta, Béla Lugosi, primer al teatre i després en la gran pantalla, va ser un Dràcula essencial, com l’anglès Christopher Lee (el Saruman d’El Senyor dels Anells i el Comte Dooku de Star Wars). Tots dos, autèntics vampirs aristocràtics amb capa. Klaus Kinski també s’hi transformaria amb força maquillatge en el remake del primer Nosferatu, el 1979. També hi va haver vampirs contemporanis immersos en la marginalitat i el món de les drogues a The Addiction (1995) i a Només els amants sobreviuen (2013).

L’esperit rebel, la recerca de la raó de la seva existència… són preguntes que es fa un filosòfic Tom Cruise a Entrevista amb el vampir (1994), en què no porta amb gens d’elegància ni convenciment la condició d’immortal que li proporciona Brad Pitt. Precisament, els vestits de Lestat i Claudia (Kirsten Dunst) a la pel·lícula són alguns dels 360 objectes relacionats amb l’univers dels vampirs que llueixen en aquesta exposició que estava prevista que arribés a Barcelona el 8 de juliol i que finalment ho farà a l’octubre per la crisi del coronavirus. Hi ha obres de 30 museus i col·leccions privades, amb fotografies, dibuixos, manuscrits, llibres, còmics, cartells, pintures, gravats, documents… Qui s’atreveixi a penetrar en el món dels vampirs podrà gaudir contemplant per exemple el guió de Bram Stoker per a la primera adaptació de Dràcula al teatre, el vestuari de la reeixida pel·lícula de Francis Ford Coppola, gravats de la sèrie Caprichos de Goya, collages surrealistes de Max Ernst, pintures de l’artista contemporani Wes Lang, la icònica imatge de Béla Lugosi emprada per Andy Warhol en la seva litografia Kiss o la màscara del Nosferatu de Werner Herzog.

UN ÉSSER AMBIGU

Però quina és la naturalesa real del vampir? Un mort vivent amb sentiments? Un assassí seductor i manipulador...? “Hi ha coses que el caracteritzen i que són recurrents del gènere. El vampir és un no mort, és a dir, està a la vegada mort i viu. Aquesta ambigüitat és interessant. En aparença, el seu cos no està descompost, com el d’un zombi. Té un cos amb aparença humana, de vegades seductor, però no sempre. La seva aparença pot estar tenyida d’animalitat, monstruositat... com els Nosferatu de Murnau i Herzog. En no reflectir-se als miralls és com si no tingués ànima”, reflexiona Orléan.

“A més, són immortals. I tenen por dels signes religiosos. El que defineix el vampir és que la llum del dia el destrueix. Això ho trobem en força pel·lícules, com a Los viajeros de la noche. Sempre corren per tornar als seus amagatalls abans que surti el sol. És una característica molt interessant, que no estava present en els llibres. És una invenció del cinema. Per què? Perquè el cinema és l’art de les sales fosques. Un art que només es pot veure en la foscor”, revela. “El vampir, sigui home o dona, és atractiu. Atrau la seva presa per després alimentar-se de la seva sang. Tot i ser una característica a què, per exemple, Christopher Lee responia en les pel·lícules de la Hammer, no sempre ha estat així. També hi ha vampirs monstruosos que representen l’animalitat, com Nosferatu, amb les ungles llargues i el cap en forma de ratpenat. Una espècie de lletjor moral marca el seu cos sense remei. A Buffy, cazavampiros, els vampirs no són atractius en absolut, sinó que tenen una dimensió que els fa abominables. I és que el vampir té moltes cares”, suggereix.

“El vampir no sempre es dedica a la depredació. En alguns clàssics hipnotitza la seva víctima i després es delecta amb la presa que ha conquerit. En altres pel·lícules, el vampir té dubtes respecte a la seva identitat i el fet d’alimentar-se amb sang li resulta repugnant. D’altres no volen seguir fent el mal o volen tornar a ser humans. La màxima expressió d’això es dona a True Blood, en què els vampirs s’alimenten de sang sintètica i ja no han de seduir els humans. Tot això és indicatiu de la diversitat entre els vampirs”, afegeix Matthieu Orléan en la seva descripció d’aquest univers. “Tot i que hi ha un dogma i certes regles, també hi ha llibertat i fa que el vampir sigui una projecció de la psique del cineasta. De vegades hi ha vampirs graciosos, lletjos o macos, els que se’n penedeixen o no... I aquí és on realment resideix la riquesa del vampir. Fins i tot en el Nosferatu de Herzog podem veure un vampir enamorat. És monstruós però té ànima d’amant, romàntic, enamorat... També n’hi ha de cínics, com els de Guillermo del Toro a The Strain, que són autèntics monstres que han pactat amb els nazis. Hi ha un ventall variat al llarg de tota la història del cinema, com en la història de l’art”, conclou.

‘CREPÚSCULO’, EL NEGOCI

En l’exposició també es podran veure quinze muntatges audiovisuals amb fragments de més de seixanta pel·lícules i sèries. I és que la televisió tampoc en queda al marge. Recordeu que a True Blood els vampirs estan plenament integrats en la societat, tot i que, és clar, segueixen tenint les seves necessitats. Més pop i actual és l’entorn de Buffy, cazavampiros, en què el target és un públic adolescent, el mateix públic que s’enamora d’Edward i Bella a Crepúsculo, uns vampirs massa ensucrats, això sí, per a una saga cinematogràfica econòmicament més que rendible: 3.300 milions de recaptació.

XAVI OLTRA

@oltrix

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.