Teatre

De tossuda digestió

Projecte Vaca, amb més de vint anys de trajectòria, estrena el guardó María José Ragué dels Premis de la Crítica, pensat per reconèixer aportacions al feminisme des de les arts escèniques

MÉS ENLLÀ DE VACA
Darrerament, el teatre de dones ha guanyat espai de manera significativa a les sales petites
VACATECA I ICD
El col·lectiu ha allotjat la Vacateca a l’Institut Català de les Dones i el seu fons, al MAE, de l’Institut del Teatre

Les vaques pasturen i són de digestió lenta, però gaudeixen d’una benaurada tossuderia. El 1998 es va crear el Projecte Vaca, una entitat que volia impulsar a Catalunya un moviment de reivindicació i visibilització de les dones a l’escena. Van ser companyes entusiastes d’altres col·lectius com The Magdalena Project britànic o les Marías Guerreras. L’embrió va sorgir a Cadis, el 1996, a l’Encuentro de Mujeres de Iberoamérica en las Artes Escénicas. L’actual directora de l’Institut del Teatre, Magda Puyo, i l’exconsellera de Cultura Laura Borràs poden celebrar aquella rèplica tan feliç del “jo hi era”, en les primeres passes d’aquest col·lectiu. Puyo recordava en la presentació del llibre Creadores escèniques segle XXI. Projecte Vaca, el novembre del 2018, que aquella flama va funcionar “com un motor” que les va contagiar. Els Premis de la Crítica obren, a partir d’aquesta edició, la categoria María José Ragué per reconèixer aportacions al feminisme des de les arts escèniques. El jurat ha decidit arrencar la trajectòria d’aquest guardó (que reconeix la companya que va morir l’estiu passat) concedint la distinció al Projecte Vaca. Llet energètica per a l’escena femenina.

En el llibre coordinat per l’actriu Teresa Urroz (presidenta entre el 2003 i el 2007) i escrit per Cristina Serrat, la directora d’escena Carme Portaceli ja celebra la labor d’aquest col·lectiu, que va arrencar molt abans que el feminisme s’empoderés als carrers com en els darrers 8-M: “No és tan clar que els camins siguin més fàcils, només que ara estem més juntes i, crec, n’estic segura, no permetrem segons quines actituds”, remata Portaceli en el pròleg. El mèrit de les Vaca és que, treballant per a elles mateixes, han donat a conèixer autores, directores i obres que haurien caigut en l’oblit, sense opció de ser estrenades. “Elles han donat oportunitats, contra tot i contra tots.” Ara el repte, completa la directora, és que les artistes tinguin les mateixes oportunitats que els artistes.

El Projecte Vaca va néixer en l’efervescència del teatre contemporani català, amb dues dècades d’experiències en què van anar creixent com a teatre independent, tot i que es mantenien els llocs de domini per als homes, com imposava la tradició. Però Virginia Woolf ja feia massa dècades que havia insuflat un ànim que havia d’esclatar també a l’escena. El mateix Institut Català de la Dona ja havia denunciat la migrada presència d’autores (període 1992-1994) per sota del 30%. I, si es revisaven les direccions, només un 18% eren femenines. Un estudi del Projecte Vaca sentenciava que al TNC, del 1996 al 1999, només el 10% de les estrenes tenien autoria femenina. Aquesta voluntat de fer denúncia de la migrada presència d’autores, directores i actrius a les cartelleres, la va recollir l’actriu Imma Colomer. Del 2002/03 al 2005/06, l’actriu va comparar presència al TNC i al Lliure, amb uns percentatges encara molt millorables. Quant a autoria, al Lliure, la quota va ser d’un 12% de dones durant aquest període (el 23,4% al TNC). Quant a directores, al Lliure només va arribar al 22%, mentre que el TNC es va quedar en el 28,7% de mitjana en totes aquestes temporades. Finalment, quant a intèrprets, el TNC va arribar al 39,2% d’actrius, mentre que el Lliure només al 33,3%. Les dades que, des del 2017, recull Dones i Cultura dels teatres públics no són gaire més optimistes. I això que fa vint-i-cinc anys de la primera denúncia pública.

La proposta inicial a Cadis era que Catalunya organitzés un festival de dones per teixir xarxes en què es visibilitzés la creació d’autoria femenina. Aquest objectiu, però, de seguida, es va veure sobrepassat per la voluntat de crear un col·lectiu que reivindiqués la creació en femení. La primera junta la va presidir Gemma Rodríguez (1998-2003): “En vaig ser presidenta perquè me’n van fer”, recorda en el llibre, divertida. D’entre les vocals de la primera junta, hi havia trajectòries com Puyo i Beth Escudé, i Àngels Aymar en va ser una de les fundadores. El col·lectiu promovia no només accions per fer visibles les creadores, sinó que apel·lava a un nou marc intel·lectual, a l’entorn de l’art, fet per dones, que facilités capgirar el rol femení en el món de l’escena. Avui en diríem superar el test de Bechdel (que hi hagi, com a mínim, dos personatges femenins a escena, que dialoguin entre elles i que no tinguin de nexe un home: sigui pare o company).

Un dels primers ítems a combatre del Projecte Vaca va ser demostrar que existia dramatúrgia de dones. Per això, van establir relació amb la Societat General d’Autors i Editors (encara es manté avui), la qual cosa va suposar la creació de la Vacateca (textos inèdits d’escriptores en català, castellà, francès, anglès i alemany, fos quin fos el país de procedència de cada autora). Des del 2012, l’Institut Català de les Dones (ICD) custodia tot aquest material (actualment són 214 textos, la meitat dels quals de membres del col·lectiu). El Projecte Vaca ha anat fluctuant pel que fa al nombre de sòcies: d’arribar a ser-ne 49, avui en són una vintena. Hi han escrit i col·laborat intensament altres autores com Eva Hibernia, Laura Freijo i Marta Montblanc. Pel que fa a la direcció, Glòria Balañà n’ha estat una de les entusiastes durant molt temps, amb altres noms com Gema Julià (que en va ser presidenta en el període 2007-2011). Un dels mèrits de les Vaca és que són receptives a tot tipus de dramatúrgies, i per això artistes com Ariadna Martí, Yanina Marini i Susana Barranco hi han presentat performances. I, és clar, en la faceta d’intèrprets, hi han sovintejat, entre moltes d’altres, Imma Colomer, Itziar Castro, Montse Alcoverro i Mercè Espelleta (que n’és de presidenta des del 2012). I sempre ressona l’ukelele de Cecilia Bellorín.

Les Vaca demanen una granja on poder residir i fer estables les seves produccions. És una demanda que s’allarga des de fa una dècada. De moment, concilien la conservació de la memòria amb la reivindicació: des del 2018, el Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre es va comprometre a arxivar la resta de material d’aquesta entitat i de vincular-la, a través de la biblioteca virtual, amb el fons de l’ICD.

Paral·lelament, es van escampant obres que, potser sense tenir-ne coneixement ja han nascut gràcies a la feina feta durant anys per sales petites, espais de resistència i de reclamació, com No és país para negras, amb Silvia Albert Sopale, i Mirta en espera, d’Ángela Palacios, a la Sala Fènix. També d’altres d’una reclamació evident, com Fem (La llista de Lourdes) de Teatre Kaddish amb dramatúrgia de Maria Donoso, Xavier Giménez Casas i Núria Inés, al Tantarantana; La volta al món amb 80 ties (que s’hauria de presentar en breu dins del DespertaLAB, a l’Atrium); Ritos de amor i guerra, del Comando Señoras, a La Bonne; Alone together, de Joana Brabo, a La Gleva; Els dies mentits, de Marta Aran, a la Flyhard; Souvenir, a l’Antic Teatre... El mugit de Projecte Vaca s’allarga, afortunadament, més enllà del prat on pastura.

Qui era la Ragué?

Encara no fa un any, el periodisme cultural va patir la pèrdua d’una de les seves veus més autoritzades, lliures i obertament feministes: María José Ragué. Ara, el jurat dels Premis de la Crítica ha decidit crear un premi amb el seu nom “per ajudar a visibilitzar el treball de les dones que lluiten tenaçment per obrir-se camí i/o consolidar trajectòria en la creació de les arts escèniques des de postulats feministes”.

María José Ragué Arias (Barcelona, 1941-2019) va ser investigadora i crítica cultural. Doctora en filologia hispànica i llicenciada en ciències econòmiques i ciències de la informació, també va fer estudis a l’Institut del Teatre. Al seu retorn de Berkeley, va publicar California trip (1971) i Hablan las Women’s Lib (1972), dues obres de referència per al moviment contracultural dels anys setanta. Va ser cofundadora, amb Lidia Falcón, del Partit Feminista, i col·laboradora del seu òrgan d’expressió, Vindicación Feminista, com a crítica de cinema, televisió i teatre. La seva obra com a crítica teatral és ingent. Des dels EUA, a finals dels anys seixanta, enviava els seus articles a la revista Yorick. La seva trajectòria va culminar com a crítica teatral a El Mundo Catalunya i a la revista Artez. També va ser integrant de la plataforma Recomana, des del 2013.

Des del Festival Internacional de Teatre de Sitges, en l’etapa en què el va dirigir Ricard Salvat, María José Ragué va impulsar la creació dels Premis Cassandra i Lisístrata a la dramatúrgia femenina i a l’espectacle feminista, respectivament. Entre d’altres obres dramàtiques en solitari, va ser coautora de l’espectacle Dones i Catalunya, dirigit per Ricard Salvat el 1983.Va fundar l’Associació Teatre Dona, en què va unir el seu feminisme militant i la seva passió pel teatre. Com a professora d’arts escèniques a la UB, va impulsar i coordinar el grup de recerca Dona i Teatre, del qual va sortir la publicació homònima de l’Institut Català de la Dona, el 1994.

Iolanda G. Madariaga, la recordava en un article publicat en motiu de la seva mort: “M’admirava el seu entusiasme, la seva immensa capacitat de treball, la seva força de voluntat per llegir-ho tot, per veure-ho tot... i deixar-ne constància escrita, malgrat la seva mala salut de ferro.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor