Lletres

EFEMÈRIDE

50 ANYS DEL FESTIVAL DE POESIA POPULAR DEL PRICE

Pesos pesants

Es compleixen 50 anys del Festival de Poesia Popular del Price, fita de la lluita antifranquista que va reunir els grans poetes del moment davant de més de 3.000 espectadors

Fa cinquanta anys, el 25 d’abril del 1970 també era dissabte. Al xamfrà entre els carrers Casanova i Floridablanca de Barcelona no hi havia l’avui anodí bloc construït tres anys després per Núñez i Navarro, sinó un sòlid edifici d’estil racionalista amb capacitat per a més de 4.000 persones. Era el Gran Price, el temple de la boxa catalana, aleshores encara un esport popular que ja enfilava un cert declivi. La sala, des dels anys trenta, havia combinat aquest esport i la lluita lliure amb mítings polítics, balls de tarda i, ja durant el franquisme, actes religiosos i concerts de figures del moment com Los Sírex, José Feliciano i Lluís Llach. Allò que avui en diríem un local polivalent.

El 25 d’abril del 1970, aquell dissabte de fa mig segle just, més de 3.000 persones començaven a passar dins del local poc abans de les deu de la nit. Havien pagat entre 25 i 150 pessetes per l’entrada, dependent de la proximitat a l’escenari. Una caixa que aniria a parar als presos polítics del moment, un sistema de solidaritat que avui torna a estar tristament a l’ordre del dia. A dos quarts d’onze de la nit, hora habitual dels espectacles en aquells temps, va començar un esdeveniment amb un cartell de luxe, dissenyat amb secretisme i enormes dificultats per obtenir els permisos governatius. Un combat de boxa? Lluita lliure? Molt més perillós: poesia.

Era el Primer Festival Popular de Poesia Catalana, impulsat, encara en ple franquisme, per la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya amb l’objectiu de reivindicar la llibertat dels presos polítics en particular i les llibertats democràtiques en general. La batuta organitzativa la van sostenir el metge i poeta Joan Colomines i els poetes Joaquim Horta i Francesc Vallverdú. Eren dies durs, però també temps en què la poesia en llengua catalana tenia prou punch per omplir pavellons d’aquestes dimensions.

Setanta-nou poetes

Pel quadrilàter del Price van desfilar setanta-nou poetes del país, en un espectacle dirigit per Joan Anton Codina, assistit per Feliu Formosa i enregistrat per a la posteritat per la càmera de Pere Portabella, que alternava poetes recitant obra pròpia i joves actors i actrius dient poemes de creadors absents, per mort o per exili. Entre els bards presents, hi havia la flor i nata del moment. Joves i grans, novells i veterans. Un Woodstock poètic català. Salvador Espriu, Joan Oliver (Pere Quart), Gabriel Ferrater, Agustí Bartra, Tomàs Garcés, Jordi Sarsanedas, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni (l’única poeta que va recitar), Joan Brossa, Jaume Vidal i Alcover, Palau i Fabre, Joan Colomines...

L’avui prestigiós artista i escenògraf Frederic Amat, aleshores un jove de 17 anys alumne del Centre d’Estudis Nous de Teatre, va ser el responsable de transformar el ring en escenari sense que es perdés l’essència de l’espai de lluita, però donant-li un toc minimalista amb diferents volums esglaonats. Ho recorda així: “A l’escola jo era l’únic que m’havia matriculat a l’assignatura d’escenografia, amb un professor que era ni més ni menys que Fabià Puigserver. En Joan Anton Codina va venir a demanar col·laboració, i en Fabià va dir: «Que ho faci l’Amat.» En aquells moments, no era gens conscient del regal que em feien fent possible que creés la meva primera escenografia.” Amat recorda amb precisió el procés creatiu: “No hi havia diners, em van dir, i em vaig haver d’espavilar fins que vaig trobar unes tarimes de l’Ajuntament de Barcelona que, gràcies a uns contactes extraoficials, vam aconseguir portar fins al Price.”

El mateix artista explica un detall que la memòria col·lectiva no ha permès retenir pel fet que el documental de Portabella que n’ha quedat com a testimoni visual i sonor és en blanc i negre: els blocs que formaven l’escenari estaven pintats de gris, amb el sòcol de color vermell. No va ser una tria aleatòria: “Era un comentari cromàtic, una pinzellada irònica, que potser no va captar tothom, però que evocava una gorra de plat dels grisos d’aleshores; el que en realitat es va fer aquell dia va ser recitar poesia trepitjant una gran gorra de plat dels grisos.” Una al·legoria a la policia armada de l’època, el precedent històric repressor del cos que des de fa un temps coneixem amb un altre malnom, el de piolins.

POETES I ACTORS

La vetllada va alternar els rapsodes vius recitant obra pròpia amb veus d’actors i actrius com Montserrat Carulla, Núria Candela, Josep Torrents, Carme Sansa, Enric Casamitjana, Maria Plans i Feliu Formosa. Van dir versos, entre d’altres, de Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ventura Gasol, Màrius Torres, Josep M. de Sagarra i Josep Carner, l’últim dels quals, per cert, encara vivia i havia tornat a Barcelona després d’anys d’exili, tot i que no va poder ser a l’acte per motius de salut.

A Carme Sansa li va tocar dir Les tombes flamejants, de Ventura Gasol, el poeta i polític republicà aleshores exiliat a Suïssa que en aquells versos havia escrit: “Fou una pàtria. Va morir tan bella, / que mai ningú no la gosà enterrar: / damunt de cada tomba un raig d’estrella, / sota de cada estrella un català.”

El director de la representació, Joan Anton Codina, va seleccionar els actors i les actrius i els va reunir per fer algun assaig previ, segons explica Sansa, que mig segle després valora amb emoció l’oportunitat d’haver pogut escoltar aquella plèiade de les lletres catalanes recitant l’obra pròpia, tot i que amb una certa ironia de professional del teatre admet que “n’hi va haver que van dir els seus poemes més bé, i d’altres de no tant bé; de vegades hi ha poetes que no reciten gaire bé la pròpia poesia perquè no estan acostumats a declamar en públic”. Ironies a banda, l’actriu barcelonina no dubta a qualificar aquell moment d’únic: “Mai no s’havia vist aquelles figures recitant, això va ser increïble.”

Els grisos

Aquell dia al Price l’emoció es barrejava també amb el neguit. “Hi havia molts grisos a fora”, recorda Carme Sansa. “A fora hi havia grisos, però també molta secreta a dins, tots miràvem cap a la porta tement que entressin.” Qui afirma això és Miquel Sellarés, un catalanista històric que aleshores començava la seva etapa com a activista i que va assistir al festival com a espectador. Com a espectador i una mica més: “El doctor Colomines ens va reunir a un grup de joves uns dies abans a casa seva, on tenia un laboratori d’anàlisis, per instruir-nos sobre les consignes que calia cridar cada cop que ell fes un senyal. Abans de sortir, ens va posar a tots un esparadrap al braç perquè si algú ens aturava poguéssim dir que sortíem de fer-nos una anàlisi.” Dies de resistència clandestina en què tota precaució era poca.

D’aquell moment, a més de la memòria dels participants i assistents que avui encara són vius per explicar-ho, n’ha quedat la pel·lícula rodada per l’equip del principal cineasta de combat del moment, Pere Portabella, que va introduir d’estranquis l’equip al recinte i en va sortir amb un document visual i sonor que avui ens permet servar pràcticament les úniques imatges vives de molts referents que han desfilat pels llibres de literatura catalana de diverses promocions de batxillers. Com rememora novament Frederic Amat, que va seguir neguitós l’espectacle des de la primera fila: “Hi havia una constel·lació poètica de somni, era allà al mig envoltat de tots els grans poetes que coneixia dels llibres, llibres que aquell dia van tenir cara i presència física.” Algunes d’aquestes presències han quedat immortalitzades magníficament en el film de Portabella: la veu apagada d’Espriu llegint amb parsimònia notarial La pell de Brau [“Que sàpiga Sepharat que no podrem mai ser / si no som lliures...”]; l’energia de Pere Quart atiant les masses com un vell rocker després de recitar l’emocionant Corrandes d’exili [“Una esperança desfeta / una recança infinita / i una pàtria tan petita / que la somio completa.”]. La dicció impecable arrossegant les erres de Gabriel Ferrater, declamant de cap la duríssima Cançó del gosar poder [“Gosa poder donar feina a xarnegos / amb el teu sou, compraran vi prou agre / perquè en tres anys els podreixin les dents...”], un violent ganxo poètic d’esquerra a les barres del poder.

Un dels cervells de l’acte reivindicatiu a plena llum de la nit barcelonina, Joan Colomines (Barcelona, 1922-2011), ho relatava així a les memòries, El compromís de viure: “El Festival fou un èxit esclatant. Sorprenent. El Price era ple a vessar. El públic cridava «Llibertat! Amnistia!», però escoltava respectuós les lectures dels poetes i dels actors. Un acte inenarrable, que innovava una nova estratègia de lluita oberta, combinada amb una gran rigorositat literària. Una gran lliçó de treball ben fet. Unes magnífiques fotografies de Josep Ribes Puig-Agut. Un enregistrament a cura de Pere Fages. I un film de l’equip de Pere Portabella, Carles Santos i Esteve Bou. I la visió d’una policia desbordada, desconcertada, incapaç d’intervenir i humiliada.”

Humiliades o no, el cert és que les autoritats es van revenjar amb multes copioses a alguns dels participants. Així ho explicava La Vanguardia, en una notícia breu el 9 de maig següent: “El doctor don Joan Colomines Puig y don Joan Oliver... (‘Pere Quart’), han sido sancionados con una multa de diez mil pesetas cada uno en relación a un acto celebrado en el Gran Price el pasado día 25 de abril. La resolución de la autoridad señala que don Joan Colomines aparece responsable de una falta gubernativa comprendida en los artículos 23 y 24 del decreto de 10 de octubre de 1958, debido a la conducta observada como presentador del festival celebrado el día; indicado, pronunciando frases; y conceptos distintos a los incluidos, en el guión presentado, «con cuya actitud se transformó un acto inicialmente artístico y poético, en otro de carácter político,, no autorizado». En parecidos términos se expresa la notificación de sanción a don Joan Oliver.

Públic jove

Altres testimonis d’aquella nit mostren una perspectiva de jove espectador amant de la poesia. És el cas de l’editor i poeta Ramon Balasch, que va seguir el recital des de l’última fila de l’últim pis d’aquell imponent recinte on s’havien aplegat més de 3.000 ànimes compromeses. En aquell temps, Balasch encara no havia publicat. Tenia 19 anys i era estudiant de filologia clàssica. “Ens va arribar per la universitat que es feia el festival i hi vam anar amb una colla d’amics, i recordo que al Price hi havia molta gent jove, érem molta canalla”, assegura Balasch, que tot i la seva joventut no era pas gens aliè a l’ambient literari del moment: “En aquella època també treballava com a corrector d’Edicions 62 i coneixia bastants poetes dels que van recitar. Era amic de Francesc Vallverdú, havia fet de corrector de l’obra completa de l’Agustí Bartra, coneixia en Ferrater de la facultat i, naturalment, coneixia l’Espriu.”

Balasch, que amb el temps seria secretari personal del poeta de Sinera i esdevindria un dels principals editors de poesia catalana del país al capdavant de l’editorial Llibres del Mall, rememora per a La República una anècdota d’aquella jornada només detectable per especialistes i que, per cert, demostra que no tot el combat poètic va estar presidit pel fair play: “A mi em feia patir l’Espriu, dir que Espriu estava molt nerviós és dir poc, i llavors en Bartra va sortir a recitar el seu poema i va escollir Cartell per als murs de la meva pàtria [«No ets covarda, pàtria, ni vella, ni salvatge / i no irem nord enllà»], que és una paròdia de l’Assaig de càntic en el temple de l’Espriu [«Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n / nord enllà»]. No m’ho podia creure!”

cròniques de l’època

La vetllada, que va acabar de matinada després de dues intenses hores i mitja, va tenir una repercussió discreta en uns diaris en aquells temps controlats pel règim. La Vanguardia, en què el mateix dia 25 s’havia publicat un petit anunci de pagament, en va fer mitja columna tres dies després a les planes interiors, destacant-ne l’èxit de participació, que “desbordaba la capacidad del Price”. El rotatiu barceloní també reportava alguns aldarulls a la sortida: “Muchos de los asistentes se quedaron en la calle para comentar el éxito de esta primera velada popular de poesía catalana. Algunos grupos jóvenes se manifestaron por la ronda San Antonio y siguiendo por las calles Torres Amat y Tallers aparecieron en la plaza de la Universidad, donde derribaron unas vallas de las obras del metro y rompieron un cristal de escaparate de unos almacenes. Continuaron manifestándose por la calle de Pelayo, siendo disueltos entre las calles de Jovellanos y la plaza de Cataluña.” Els grisos van acabar, doncs, fent la seva aparició més enllà de la gorra de plat al·legòrica sobre la qual s’havien recitat els poemes.

Uns dies després, el 2 de maig, al mateix diari dels Godó, Baltasar Porcel en feia una menció ràpida en el seu dietari setmanal, tot i que tocava d’oïdes: “Era una cultura la que subía al escenario, la que era aplaudida. Los ribetes de ingenuidad y de carnavalismo que suelen tener estos actos –y que personalmente me los hace escasamente simpáticos– fueron absorbidos por la auténtica representatividad catana que se respiró allí, según me cuentan diversos asistentes.

El mitjà que sí que en va donar una cobertura àmplia va ser la revista Presència. Hi va dedicar la portada sencera de la seva edició setmanal del 9 de maig, amb un extens article interior del jove Miquel Sellarés, que hi escrivia, abrandat: “Vàrem descobrir que aquests sentiments eren els nostres, els de la gent de les localitats populars, eren els poemes que nosaltres voldríem haver escrit i que en descobrir que altres persones, altres homes i dones del nostre mateix país i de la nostra mateixa llengua eren capaços d’escriure i d’expressar, podíem creure que els uns amb els altres encara érem, encara som.” Molt més en sintonia amb la contundència com a articulista que ha exhibit Sellarés amb el pas del temps i que aleshores tot just despuntava, val la pena reproduir un altre fragment de l’article: “El Price ha esdevingut una gran lliçó. Per als qui encara no creien que la poesia podia ésser un art multitudinari en la nostra època de la cançó per a ésser ballada amb gestos epilèptics. I de les xorrades psicodèliques que tant i tant cretí que es ven per treure la borra dels melics dels joves daurats que amb mini i jerseis de moda parlen de la Xina als bocaccios que per la nostra terra creixen.” Una repassada a la Gauche Divine abans d’enfilar els propis poetes que, segons es desprèn de la crònica, van ser rebuts amb diferents intensitats: “També ha estat una lliçó per a aquells poetes que segueixen tancats a la torre de marfil. Perquè el públic en aquell moment significava molt. I el seu silenci, els seus aplaudiments, els seus rumors de desaprovament, han d’ésser lliçons, han d’ésser el pols de la consciència de cada un dels homes, nobles i idealistes, que són capaços d’agafar la ploma i d’escriure poesia sense esperar-ne la recompensa material que massa vegades romp els més vells propòsits.”

Un festival de poesia, en definitiva, que ha passat a la memòria col·lectiva com una fita històrica de la lluita per les llibertats i alhora de la cultura catalana, a la qual, posats a trobar-hi alguna pega, es podria concloure amb paraules de Frederic Amat en conversa amb La República: “Només hi va mancar el més gran, el gran poeta del segle XX al nostre país: J.V. Foix.” Carner tampoc hi era, recordem a Amat: “No hi havia el príncep, Carner, i no hi havia el rei, Foix.” Una absència remarcable i enigmàtica, la del pastisser de Sarrià, tenint en compte que en el programa de mà hi figurava.

Cinquanta anys després d’aquell dia i d’aquelles cròniques, el Memorial Democràtic, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes i l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, rememorararan aquella fita amb una trobada que s’havia de celebrar pels volts de l’efemèride exacta, però que de moment està sense data en espera que el progressiu desconfinament permeti tornar a alçar el teló, en aquest cas de la poesia.

La iniciativa va donar continuïtat a altres commemoracions del Primer Festival Popular de Poesia Catalana celebrades en les últimes dècades. És el cas del Gespa Price, organitzat al campus de la Universitat de Barcelona el maig del 1975, i del Price dels Poetes del Palau de la Música Catalana, l’abril del 1995, entre d’altres.

No pas tots els recordatoris d’aquella mítica vetllada són commemoracions històriques. Algunes continuen sent dramàticament útils encara avui. Mig segle després del Price s’ha pogut tornar a sentir Carme Sansa recitant, en les trobades setmanals a la plaça del Rei, el mateix poema de Ventura Gasol que havia pronunciat fa cinquanta abrils al quadrilàter de boxa. Aquell llunyà 25 d’abril del 1970 ho va fer pels presos polítics del franquisme. Cinquanta anys després, ho fa pels presos polítics independentistes, declamant: “... foc nou, baixa del cel i torna a prendre / ja ha sonat l’hora d’esventrar la cendra.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)