Articles

Els miralls de la memòria

Amb el pas del temps, la relectura arriba a plaer morbós. Com fallen els records, com canvien els efectes, no deixa de ser una satisfacció tranquil·litzadora. Li prova, a Borges, el pas del temps?

Amb el pas del temps, la relectura arriba a plaer morbós. Com fallen els records, com canvien els efectes, no deixa de ser una satisfacció tranquil·litzadora. Si el tipus que fa quaranta anys va llegir Funes el memorioso ja no té res a veure amb el que ho fa ara –el mateix que escriu aquestes ratlles–, no cal patir pel d’aquí a quaranta més.

El d’avui pot captar fins a quin punt el mnemonisme no interessava gens al contista. Topem amb la tribulació de Tristram Shandy: el temps dedicat a recordar és temps robat a viure? L’exercici de la memòria és extern a la vida? Sí, si la constatació de la vida devora la vida mateixa. Una qüestió moral, luterana, gairebé. “Somos inmortales y tarde o temprano todo hombre hará todas las cosas y sabrá todo”, va dir el narrador al personatge –no a Funes, al seu notari (l’autor ho fa dir al personatge per caracteritzar-ho? Ho desitja ell mateix? És més deutor de Léon Bloy del que no deu haver reconegut mai?). En la diferència entre el gos vist a les 14.00 i el mateix vist a les 14.01 s’hi besllumen des del bany al riu d’Heràclit fins a l’einsteiniana Teoria de la relativitat i el Principi d’incertesa de Heisenberg. Recordem, però, algun text de Borges quasi ridiculitzant el pensament d’Einstein, fins i tot el perdonat per més vàlid, referent a la quarta dimensió –el poeta deixa menys marge a la imaginació que el físic.

Tornant a Funes, en un ordre pròxim, el sistema de numeració com a correspondència sona a grotesca reverberació dels nombres de Gödel en el Teorema d’incompletesa. Coneixia Borges el treball de Gödel? Sembla difícil satiritzar una operació intel·lectual tan abstracta i complexa sense quedar com un sòmines. Davant de l’absolut, no és blasfema tota apreciació? Pot arribar a ser alguna cosa més que burla haver de bregar amb la impossibilitat de l’abstracció categoritzadora, la que nega la ciència igual com la victòria de la tortuga sobre Aquil·les nega el moviment (això sí que Borges ho accepta). Els elèatics viuen entre nosaltres, disfressats d’ignorància –potser aquest cronista n’és un, i ell mateix ho desconeix, i fins i tot ho negaria davant del sofista (el de Plató, per descomptat).

El tràngol actual serà un regal per als supervivents, sempre que no s’ofeguin d’autocomplaença en la maleïda sentimentalitat. “La meva ira és l’efervescència de la meva pietat”, deia Bloy. Li prova, a Borges, el pas del temps? Sobreviu, amb seqüeles. El perden l’amanerament i la voluptat del gest retòric. Pot ser lapidari però, per reiteració, no sempre se’n surt. Comparat amb Camus, amb Söderberg, amb Mann, és un ballador de tangos engominat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)