ATRETS PEL COSTAT FOSC
Ja des de la seva sonora irrupció amb Eraserhead (1977), David Lynch va establir els fonaments del que seria la seva concepció cinematogràfica: harmonitzar la il·lògica de la ficció amb la lògica dels somnis. Un postulat que si bé l’emparentava amb Luis Buñuel, el cineasta de Missoula (Montana, EUA) va anar perfeccionant al llarg de la seva filmografia fins a assolir un estil propi i ben característic.
Segurament la millor pel·lícula per introduir-se en l’univers lynchià és Vellut blau, un autèntic miracle cinematogràfic que va ser possible perquè Dino De Laurentiis no va complir la promesa de no produir mai més res del director nord-americà després del fracàs, sonat, de Dune (1984). No s’hi va poder resistir, perquè com va confessar va quedar d’allò més meravellat en llegir el guió. Hi va posar els diners i va fer realitat aquest film que, si bé va dividir molta gent al seu moment, el temps ha situat on li pertoca, fins a ser considerat per l’American Film Institute una de les seves pel·lícules clau.
Vellut blau ha estat definida com un malson o, millor encara, com un somni del costat fosc del desig. Vestit de thriller de misteri, es presenta com un fascinant, terrorífic i malaltís encreuament de gèneres que, com peces d’un puzle, conformen un viatge oníric al subsol que amaga una societat aparentment idíl·lica. Riu-te’n, del Wisteria Lane de Mujeres desesperadas. La primera seqüència ja ens hi porta de pet: després que s’obri la cortineta –de vellut blau, és clar–, i dels ritmes d’Angelo Badalamenti, passem a la cançó de Bobby Vinton que dona nom al film, i un reguitzell d’imatges encadenades mostren sota un cel blau un veïnat amb jardins florits, infants que van a l’escola i bombers feliços que saluden l’espectador... Tot això fins que, sobtadament, un veí té un atac de cor i la càmera descendeix per dur-nos més avall, a un subsol fosc, tèrbol i violent, on els escarabats lluiten per sobreviure.
Una obertura magistral que ja defineix aquest univers marcat per les dualitats que ens anirem trobant: la lluminositat envers la foscor, allò perceptible envers el més ocult. Un personatge, Jeffrey Beaumont, el fill del regador regat, en serà el nexe d’unió arran d’una misteriosa troballa: una orella devorada per les formigues que remet al surrealisme de Buñuel abans esmentat i al de Dalí, és clar. Interpretat per Kyle MacLachlan (de semblança física més que sospitosa amb el director) esdevindrà el motor de l’acció, un personatge noir atret per la curiositat i rendit pel morbo que desprèn i envolta la femme fatale d’aquesta història. Un punt de partida que Lynch reprendrà per portar a terme una altra obra referencial i no menys influent, en aquest cas en el món televisiu, com va ser Twin Peaks, amb el cadàver de Laura Palmer com a McGuffin. El relat s’enriqueix a mesura que aquest jove detectiu vol saber més i, amb l’ajuda de la càndida filla del policia (la lluminosa Laura Dern), entra en un submón de gàngsters i psicòpates, on les perversions, el sexe estrany i sadomasoquista i la violència salvatge estan a l’ordre del dia. Una atracció pel costat fosc que el protagonista tastarà en la seva pròpia carn, seduït per l’enigmàtica Dorothy Vallens (pur foc, luxúria i passió, encarnada per Isabella Rossellini) i que anirà conformant un triangle amorós dels més suggeridors mai vistos a la pantalla. Amb l’apartament de la cantant com a porta d’un món a l’altre, i on Jeffrey restarà atrapat, no només entre les dues dones sinó també el malèfic Frank (Dennis Hopper).
Una història de dualitats i d’elements simbòlics i al·legòrics que cimentarà per anar revenint al llarg d’una obra fascinant. Sense anar més lluny, com el pit-roig que es menja l’escarabat i que clou aquest film; un ocell que representa la llum que il·lumina un món fosc i que gens casualment obrirà anys més tard els capítols de Twin Peaks. “És un món estrany”, diu Laura Dern en veure’l al llindar de la finestra. I tant que ho és, com descobrirà l’agent Cooper (novament MacLachlan) a la sèrie que va produir un veritable Big Bang en el món audiovisual.