Crítica
DE BADALONA ESTANT
Viena Edicions acaba de publicar dos textos literaris que es van generar gràcies a l’Any Fabra
L’Any Fabra va generar una bona colla de textos acadèmics, fruit de congressos, jornades i conferències repartits per tot el territori. També va generar, a petita escala, alguns textos literaris. Que si una auca, un monòleg, una peça adreçada a infants... Dos d’aquests textos els acaba de publicar Viena Edicions, en la seva col·lecció de poesia, i mereixen un aplaudiment sense reserves: tots dos van ser representats amb mestratge i una pulcra dicció, i ja aleshores van despertar la satisfacció del públic.
El primer es va estrenar al Teatre Zorrilla de Badalona el 21 de febrer del 2018, dia de la inauguració oficial de l’Any Fabra. Va sortir a l’escenari Jordi Oriol, autor del text, amb el Diccionari general de la llengua catalana a la mà. Silenci. El va obrir i, adreçant-se als espectadors, va començar a llegir-ne paraules soltes, una rere l’altra. El recurs es va captar de seguida: una història enfilada alfabèticament sense la majoria de connectors, sense les petites paraules que enganxen els textos, però amb un fil conductor ben trobat, amb l’excusa biogràfica de motor i algunes referències divertides a l’actualitat.
De primer són les as, que Jordi Oriol subratllava amb molta gràcia: “Amb/ aquest/ adient/ acte/ adreçat/ ad hoc/ al/ aclamat/ acadèmic...” Després una anècdota, un objectiu, un exili, amb la be de barceloní, de bilbaí, de badaloní; amb la ce de carta, de català, de Conflent, etc. L’abecedari és al capdavall un fabracedari que fa somriure i que fa pensar. Llàstima que el text contingui algun error que potser s’hauria d’haver resolt. Per exemple: Fabra no va escriure “carta/ contestant/ cosins...”, sinó nebots.
El segon text es va estrenar el 26 d’abril del 2019, també al Teatre Zorrilla de Badalona, com a cloenda de l’homenatge de la ciutat a Pompeu Fabra. L’actor que va posar veu al text va ser Lluís Soler, sota la direcció de Ramon Simó. L’autor del text és el poeta i traductor badaloní Marcel Riera. Són vint-i-cinc estrofes de dotze versos decasíl·labs cadascuna, amb apariats esplèndids que revelen ofici i coneixement.
És un Fabra nostàlgic que parla als veïns del seu carrer de Badalona, el carrer de la Mercè. “Ara que em trobo arreu i potser enlloc / els meus records retornen a aquest lloc.” I diu que li alegra de saber que és ben viu “el costum de dir-li, al pati, badiu”. El text de Riera és magnífic. És per tornar-hi, ple de troballes i de matisos, que també fan somriure i, per sobre de tot, embadalir. En parlar del tramvia, “els diré una cosa només: era perillós com l’Orient Exprés”, grinyolant, lliscant, frenant...
En el repàs poètic hi surten Prat de la Riba, l’Institut d’Estudis Catalans, també mossèn Alcover. “Que consti que vaig admirar el seu geni, / que per molts anys l’Alcover-Moll ens meni!” Però també hi ha un gat a la falda, el fum de la pipa i la seva passió per la depuració. “De diacrítics, per què n’hi ha tants? / Perquè un dia n’eliminin uns quants!”